Cendra

Tanca la porta amb molta delicadesa i es queda dempeus al replà dubtant si baixar per l’escala o per l’ascensor. Es decideix per l’escala i baixa amb molta calma, com si comptés el nombre d’esglaons. En arribar a baix treu un paquet de cigarretes de la butxaca, es posa una a la boca i l’encén abans d’obrir el portal. Baixa per la rambla esquivant gent atrafegada, mirant aparadors i girant-se, de tant en tant, per contemplar la cadència rítmica d’alguna dona bonica.

Olora el mar abans de veure’l. Uns núvols blancs i grisos esquitxen l’horitzó. El mar té el color dels seus pensaments. Agafa el paquet de cigarretes i contempla la imatge grotesca que pretén treure-li el mal hàbit o, potser, tan sols neguitejar-lo. De nou li ve la tos. Escup a un costat i s’encén la penúltima. 

Deambula pel passeig marítim redescobrint racons que ha vist milers de vegades. La soledat és més punyent entre la multitud, però li agrada. Quan mira el rellotge se n’adona que les busques reculen irònicament. Té ganes de beure una cervesa.

Badocant arriba a casa. És tard. Treu la darrera cigarreta i llença el paquet aixafat a la paperera. Obre la porta i ella el ve a trobar i el besa. Què t’ha dit el doctor?, li pregunta. Ell, sense dir res, aparta la mirada i s’atansa al cendrer ple de burilles. Aixafa la cigarreta que penjava fa uns instants dels seus llavis mentre sent que alguna cosa dins seu s’està esquerdant lentament.

Ivan Bonache, febrer 2017