Margarida

Margarida camina enriolada al costat d’en Narcís que l’agafa tendrament. El cos li tremola al seu contacte i la seva fragància li ronda fins al capvespre quan ja no està al seu costat. Diguem les coses pel seu nom: està enamorada. I és normal que una joveneta es quedi hores mirant l’horitzó abans de tancar els ulls per anar a dormir pensant en el seu estimat. Però la Margarida està intranquil·la, necessita estar segura de l’amor incondicional d’en Narcís i només se li acut una cosa per encertir-se. Arrenca delicadament d’una mata del jardí un homenet tendre i preciós i comença el ritual cabell a cabell: m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima.... Quan arriba al darrer, empal·lideix: no m’estima. Deixa caure l’homenet calb a terra i riu. Arrenca un altre i torna a començar, però en arribar al darrer cabell es repeteix la mateixa situació. Fa que no, rient amb nerviosisme, i n’agafa un altre: a la tercera va la vençuda. Però el fat sembla riure-se’n i es repeteix el mateix resultat. Enrabiada va arrencant els homenets, que no en tenen cap culpa, i els va amuntegant al darrera, rebutjats i calbs, mentre un munt de cabells diminuts li recorden el seu fracàs amorós basat en una superstició popular absurda. Arrenca el darrer homenet de la mata i comença de nou el ritual. Aquest cop no pot fallar, la seva futura felicitat està en joc. M’estima, no m’estima, m’estima... Quan arriba als darrers cabells veu que es repetirà el fatídic desenllaç i n’arrenca dos de cop. M’estimaaa!!!

Mentre en Narcís es desinhibeix amb la Rosa, la pobre Margarida se’n va al llit amb el cap ple de fantasies romàntiques. Potser aconseguirà viure la seva enganyifa fins al final, qui sap, però el més segur és que s’hagi de conformar amb algun humil card que, tot i no ser perfecte, l’estimi tal i com és.