Segueix la llum

El dolor va començar a les deu de la nit. La foscor es va contraure inexplicablement en una espiral desconcertant que l’empenyia cap a endavant, a contracor. I tal com va començar, es va aturar. Va ser un instant intens on el temps es va descompondre fent que la calma posterior fos tensa i hostil. I quan al cap d’una bona estona es va permetre el luxe de relaxar-se, va tornar, un xic més intens, un xic més llarg que abans fins que es va aturar de nou.

Inconscientment va buscar una raó per a aquell dolor, però no la va trobar. No localitzava el focus d’aquell patiment que el feia agonitzar. Durant mesos havia estat suspès en una felicitat ingràvida i irreal, sempre hi havia algú que en tenia cura sense que se n’adonés i així hom pot viure feliç sentint les veus familiars sense rostre, obrint els ulls a una realitat borrosa i fosca, però feliç. I de sobte aquell dolor. Allò només podia significar una cosa: s’havia acabat.

Amb cada fiblada el dolor l’empenyia al caire de l’abisme. Pràcticament podia treure el cap i abastar el cel i l’infern, però la por que no havia sentit fins a aquell moment es va apoderar del seu cos feble i adolorit i el va paralitzar. Allò va fer que el dolor es multipliqués a l’igual que les corredisses al seu voltant. De fons sentia una alarma, veus que l’alteraven més i més. I el dolor intens i implacable, cruel. Ja no hi havia pausa, no hi havia treva, el dolor punyia sense pietat, no el volia allà per més temps i es va obrir una escletxa en la foscor. Un fil de llum, una ombra radiant en un món d’obscuritat que semblava reclamar la seva presència i es va rendir. Va deixar de lluitar, va relaxar el cos, va deixar volar la ment emboirada per l’esforç i va lliscar com un sospir cap a la llum.

El dolor va desaparèixer igual que la foscor. Havia passat a l’altre costat i la claredat era encegadora. Ningú li havia preguntat si estava preparat o si ho volia. El temps havia decidir per ell i la llum el va acollir en aquell altre món a on no s’atrevia a llençar la mirada. Tenia por? És clar, qui no en tindria. Però amb el darrer bri de força que li quedava va obrir tímidament els ulls, a mitges, i el que va veure el va meravellar.

-          Et diràs Lluís – li va xiuxiuejar sa mare.

En aquell instant la llum del nou dia es va obrir com els seus ulls i el món el va saludar. En braços de sa mare va entendre que el que pensava que era el final, tan sols era el principi.