Genialitat indesitjada

            Ser net i polit té els seus inconvenients. Un dia, sortint de la dutxa, vaig patir el que anomenaríem un accident domèstic: vaig relliscar amb una mica de sabó que havia quedat al plat de dutxa amb tan mala sort que no vaig poder aferrar-me a res, ni tan sols a l’aixeta, i vaig caure de cap contra la mampara que no va resistir l’impacte i es va esmicolar en milers de bocinets; vaig fer una tombarella inversemblant i em vaig aixecar d’una revolada, com si hi hagués algú mirant i no volgués passar vergonya per haver caigut d’una manera tan ridícula, amb tan mala sort que estava just a sota de la pica i la vaig partir en dos amb el cap quedant inconscient al terra del bany vergonyosament nu.

            Quan vaig despertar em trobava perfectament bé. Res no em feia mal, ni tan sols tenia fred després d’haver passat una estona indeterminada inconscient a terra. Em vaig vestir per tapar les vergonyes i vaig anar cap a la cuina a menjar alguna cosa perquè la panxa em feia run-run. Mentre menjava galetes, vaig agafar el bolígraf i el bloc que normalment utilitzo per a fer la llista de la compra i vaig començar a gargotejar sense pensar.

           

            No vaig patir cap il·luminació, ni se’m va aparèixer la verge, ni res per l’estil, simplement em va sortir. Mai a la vida havia sabut res de res de mates o de física però en aquell moment em va semblar fins i tot normal tenir tots aquells coneixements dins del cap. Però com que la cosa era rara, vaig trucar a qui sempre té totes les respostes: ma mare. Li vaig explicar que havia trobat la fórmula per eradicar l’estupidesa humana i que què en feia. Ma mare em va preguntar si m’havia donat un cop al cap i vaig riure amb ganes. Em va aconsellar que no em fiqués en problemes, que l’estupidesa humana és un gran negoci i que en pagaria les conseqüències. Tenia raó, com sempre, i ho vaig deixar allà penjat.

            Vaig  trucar als col·legues per anar a fer unes birres. Tenia l’esperança que al bar de sempre amb els amics de sempre retrobaria la normalitat i la passió per les coses anodines, però no. A la pantalla gegant donaven un partit de futbol que em va semblar intranscendent entre dos equips que me la portaven fluixa i em vaig entretenir en calcular les paràboles que feia l’esfèric en els xuts de falta mentre la resta del bar cridava i corejava els gols.

            La birra que havia introduït al meu organisme demanava per sortir i vaig decidir evacuar-la en un lloc adient. El lavabo feia pena, semblava un aiguamoll putrefacte, però, per sorpresa, a la porta algú havia escrit una equació assegurant que el resultat era el número de telèfon d’una noia molt calenta. Quan vaig arribar a la barra vaig demanar un bolígraf al cambrer i vaig començar a fer operacions en un tovalló. Decebedor! Allò no donava com a resultat un número de telèfon, li faltava un dígit, una pressa de pèl en tota regla.

            Vaig tornar a casa decebut de la vida i de les persones en general. Estirat al llit tot em donava voltes i vaig pensar que era més feliç viure sent un idiota. Per això, mig borratxo, vaig decidir dutxar-me a veure si tenia un altre accident domèstic que fes recular aquella intel·ligència sobrehumana, però és clar, no tenia mampara, me l’havia carregat, i tampoc tenia pica, estava trencada en dos trossos. Vaig decidir anar a dormir i l’endemà ja pensaria en un pla millor.

            Però l’endemà la cosa es va complicar. El meu cervell, ben descansat, havia assolit un nivell superior de consciència que em permetia visualitzar les línies invisibles de la lògica que regien els objectes i accions del meu entorn. Haig de reconèixer que era xulo, la veritat, però no sabia què fer-ne d’aquell poder mental. Anecdòticament, vaig agafar un diari una mica enrederit, quatre mesos de res, total, les notícies semblen les mateixes, i en cinc minuts vaig fer els sudokus (nivells fàcil, mig i expert) i els mots encreuats. Allò va satisfer el meu ego, ja sé que no sembla gran cosa, però aquella fita suposava per a mi un abans i un després.

            Vist que els passatemps ja no eren un obstacle per a mi, vaig decidir anar a buscar un repte a la mida del meu nou intel·lecte o a patir un nou accident que em fes retornar al meu estat anterior, el que vingués primer, tant em feia. Però patir un accident va quedar ben aviat demostrat que no era factible: calculava les trajectòries dels vehicles en una frenada amb una distància X i un temps Y i em resultava summament fàcil esquivar-los. Per això vaig anar provocant i esquivant a la mort tot el matí i algun que altre insult, merescut, la veritat, també em vaig emportar. Però repte, repte, no vaig trobar-ne cap.

            Van passar els dies, les setmanes, i seguia igual: intel·ligent i sol. Tots els amics havien fugit, ningú no volia parlar amb mi, i la soledat em va abocar, sense voler-ho, a la solució. Sense res a fer, amb les parets plenes de fórmules inútils, avorrit com una ostra, vaig encendre la televisió i vaig anar passant canals sense trobar res interessant. Em va semblar frustrant que entre tota aquella quantitat de canals no hi hagués cap programa decent. Però quan vaig voler adonar-me’n, havia passat una hora i mitja i no havia pensat en res. Res de res. La tele havia abduït les meves neurones i m’havia evitat tenir que pensar. Simplement meravellós! Havia trobat la solució: amb els programes adients i una quantitat d’hores adequada podria calibrar el meu cervell i deixar-lo en un estatus “normal” que em permetés recuperar la meva antiga vida i ser feliç.

            I així estic, mirant Telebrinco, Antenamés, Discovery Craks, Quatrol, Difinity i tot un ventall d’anul·ladors cerebrals inconcebiblement gran i gratuït. I torno a ser una persona normal, amb temes de conversa racionals (futbol, Gran Germano, la Isla de los Tarados) i he recuperat amistats i coneguts que ja no veuen una amenaça en la meva genialitat indesitjada. I potser arribarà un dia en que tenir una intel·ligència privilegiada no sigui un llast i pugui fruir de l'intel·lecte i l'erudició, però fins que arribi el dia... Beneïda teleporqueria!