Al bell mig de la
cambra en penombra hi ha un tauler d’escacs i un únic jugador. Vestit de
rigorós negre, passa l’estona movent les fitxes i pensant. A cada moviment
s’aixeca i canvia de seient, es mira la jugada durant una estona i mou per tornar
a canviar de lloc. El somriure mai no abandona el seu rostre. Segui on segui,
sempre va guanyant.
Avui els bàndols
enfrontats lluiten pels colors d’una bandera. Frueix amb l’estupidesa humana
que li dóna tant a canvi de tant poc. I la batalla es torna cada cop més
cruenta, més indigna, es maten els amics, es traeixen els germans, i ni Déu ni la Pàtria poden ajudar a
ningú. Al final, el vermell és l’únic color, el de la sang vessada, el del
dolor innecessari. La vergonya tenyeix els camps; el desconsol, les vides dels
supervivents.
Un riure macabre
ressona a la cambra. La partida s’ha acabat. No ha guanyat ningú, només la mort
que recull les fitxes caigudes i torna a muntar el tauler per a començar una
nova partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada