Quina vida més gossa!

Eren vora les dotze de la nit quan va treure a passejar el gos. Si sortia més d’hora, cap a les nou, es trobava amb una munió de gent amb els seus respectius gossos i se li feia un món. Quan passejava tot sol o anava a algun lloc ningú l’interpel·lava, no es ficaven en les seves coses; però quan anava amb el gos tot de persones desconegudes es paraven a parlar amb ell pel simple fet de que anaven passejant els seus respectius cànids. Les persones amb gos senten com una mena de vincle estrany i la necessitat d’interactuar amb altres propietaris de gossos, però ell no, ell els rebutjava. Per això quan el gos començava a tibar per anar a olorar el cul d’un altre gos davant la mirada complaguda d’una senyora gran, ell estirava la corretja, encara que el gos es degollés, i s’escapolia com podia. I seria lògic pensar que després d’uns quants encontres amb els diferents amics dels gossos de la seva zona residencial aquests haguessin aprés que ell no volia parlar de caques, ni de puces, ni de res, però no, la gent és idiota (no tots, però la majoria) i una vegada darrera l’altra intentaven atrapar-lo en la seva xarxa social de llepaculs ensalvatgits.

El fet és que aquella nit no hi havia ni una ànima pel carrer. Estava complagut, seré, respirant fons aquell aire lleugerament humit després d’una tarda de pluja, i, sense més, va passar. Així, sense volta ni solta: un gos va aparèixer de la foscor i es va abraonar sobre el seu com un maníac homicida. En un primer moment es va espantar com si en comptes d’un gos hagués aparegut un jaguar, però després de veure que el gos no atacava el seu, sinó que jugava, es va permetre afluixar una mica la corretja i mirar a costat i costat per veure de qui coi era aquella bèstia i fotre-li un moc: els gossos no poden anar sense corretja, és un perill i una imprudència.

Però vet aquí la sorpresa que va aparèixer una noia extraordinàriament maca tota amoïnada que ni el va mirar i es va dirigir cap a la seva gossa (era una gossa, en la foscor no es veuen bé les matrícules dels gossos). El cor li va donar un bot, els retrets se li van quedar a la punta de la llengua sense forces per sortir, garrativat sense afluixar la corretja que no escanyava el gos però tampoc no el deixava moure lliurement mentre l’altra no parava de donar voltes, olorar i saltar.

Comprovat que els gossos estaven bé, va aixecar el cap i el va veure per primer cop. Va somriure amb dolçor i li va dir que no s’espantés, que no feia res, era un mica tabalot però no era dolenta. Ell no podia parlar, només feia que sí amb el cap com un idiota mentre la mirava amb la boca oberta. La gossa es va cansar de rondar l’altre pobre que estava lligat i va desaparèixer foscor enllà. Ella es va girar amb cara de necessitar molta paciència i va sortir darrera seu deixant-lo allà palplantat com un estaquirot.

Seria difícil quantificar l’estona que va romandre allà dempeus sense reaccionar, però el cert és que finalment va començar a notar fred als ossos i va haver de tornar cap a casa.

L’endemà, ben refredat i una mica més abrigat, va treure el gos a les dotze en punt. En creuar el llindar de la porta del carrer va tenir una sensació estranya: per un costat volia que no hi hagués ningú, però, per l’altre, no es podia treure del cap a la noia de la nit anterior i mentiria horriblement si digués que no tenia ganes de trobar-se-la de nou (tot i que anava en contra de tots els seus principis). Per aquest darrer motiu va anar passejant una mica més tens del normal i, si de lluny endevinava la presència d’un gos, no canviava immediatament de vorera amb la boja esperança de que fos ella. Quin ximple! Quan va entrar a casa de nou el campanar marcava la una de la nit. L’endemà al matí li costaria déu i ajuda aixecar-se del llit.

Els dies successius va treure invariablement el gos pels volts de la mitja nit esperant trobar-se-la, però no va tenir sort durant unes quantes setmanes. I quan ja estava a punt de llançar la tovallola i tornar a les seves paranoies rutinàries, va succeir: tot i no ser la mateixa situació, la gossa va tornar a aparèixer del no res abraonant-se sobre el seu gos. Aquest cop va ser àgil i va deixar anar la corretja perquè els dos gossos poguessin jugar lliurement i, mentre s’oloraven, la va buscar però no hi era. Potser la gossa s’havia escapat. Va anar dient hola a veure si algú responia però no va haver resposta. Davant d’aquesta situació inversemblant va tenir un rampell de bon samarità: s’emportaria la gossa a casa amb ells i l’endemà la portaria al veterinari perquè li llegís el xip i saber a qui tornar-li. Era perfecte! Sabria el seu nom i tindria el seu número. Quedaria com un heroi! I ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. No, no, dos, la parelleta.

El veterinari va passar el detector pel coll de l’animal i aquell maleït aparell no deia ni ase ni bèstia. Res. No hi ha xip, va concloure el doctor, i li va caure el món als peus. Sense xip! Impensable! La portava sense corretja i sense xip. Aquella noia era una bala perduda i, lògicament, s’hauria d’haver enutjat amb ella, però no, no ho estava, cuidaria de la seva gossa fins que la trobés i llavors quedaria com un heroi i ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. O no, millor cap, amb aquest cap no era bona idea tenir fills.

Les primeres setmanes de passejades amb els dos gossos, l’esperança de trobar-la i ser el seu heroi ho podia tot: muntanyes de caques, pipis i pipis, corredisses, mobles mossegats. Al cap d’un mes les probabilitats jugaven en contra seu i ja no es feia gaires il·lusions. I quan quatre mesos després va comprovar que la gossa estava prenyada i que pariria mitja dotzena de boques afamades ja no se’n recordava de la noia, se’n recordava de sa mare, de son pare i de tots els seus morts en bicicleta. I un dia, passejant vuit gossos (o potser eren ells que el passejaven a ell?) es va trobar una noia que feia el mateix amb el seu i es van parar a parlar. Era maca i semblava simpàtica. Una mica esquerp, desconfiat, li va preguntar, com qui no vol la cosa, si el seu gos portava xip. Ella li va respondre, una mica estranyada, que sí, per descomptat. Ell va somriure, una mica més tranquil, i van continuar xerrant.