Recull de microrelats III

Incongruències

El seu pare té una escopeta de caça i una llicència que l’autoritza a matar.

Ella té quinze anys i un problema que la llei li impedeix solucionar.

Per sort, l’escopeta del pare li permetrà matar dos ocells d’un sol tret.

Gir a la dreta

El corredor de Nascar va pensar en fer un gir a la dreta per trencar la monotonia, però no va ser la monotonia precisament el que es va trencar.

Una mica d’educació

En arribar al clímax ella va cridar-li que la follés com només ell sabia fer-ho. Ell, ofès, li va recordar que no costa res demanar les coses si us plau.

Confessions de pregadéu

- Des de que et vaig conèixer he sabut que perdria el cap per tu.

Qüestió de melons

- Quin vell verd! – Va exclamar la verdulera amb indignació mentre es posava a lloc la descomunal pitrera. – Cada dia em demana un bon parell de melons.

Una bona merda

Retornava del permís amb 180gr d’haixix amagats al recte. Malgrat els nervis, estava desitjant que el tanquessin a la cel·la per poder fumar-se aquella merda.

Ups

Un vianant va creuar el carrer sense mirar. Un conductor va accelerar en apropar-se al pas de vianants fent veure que no el creuava ningú. Un policia va fer veure que no passava res i va dispersar a la multitud encuriosida. Una ambulància va passar de llarg fent veure que allà no hi havia cap ferit. Un doctor no va entrar al quiròfan fent veure que ningú li havia dit que tenia una operació. A la morgue ningú no va etiquetar el cadàver perquè no hi havia cap cadàver que etiquetar. La mort no va fer el traspàs de l’ànima ja que aquell infeliç seguia viu.

El vianant es va aixecar de terra i es va treure la pols de sobre com si res. Per si de cas, només per si de cas, va decidir que el proper cop miraria abans de creuar.

Blau

Amb l’únic abric d’una bata blanca cordada per l’esquena, la nena s’estava dempeus al mig de l’habitació. Es podia passar hores sense dir res, sense moure ni un múscul, sense cap símptoma de defalliment o debilitat. El doctor havia sentit a parlar d’aquell cas tan peculiar i, en un rampell de juvenil prepotència, es va oferir per ajudar en la seva resolució davant la incredulitat de qui s’hi havia enfrontat abans. Conèixer el cas més a fons li va fer perdre una mica l’aplom inicial, realment hi havia coses molt estranyes i moltes incongruències, però estava ben decidit a salvar a la petita de set anys, condemnada a l’aïllament des de que va néixer.

Va entrar a l’habitació i es va aturar un parell de metres per no envair el seu espai. Volia guanyar-se la seva confiança. La va mirar sense preàmbuls i es va quedar absort en la profunditat blavosa d’aquells ulls infantils que semblaven comunicar-se directament a través del pensament. Va sacsejar el cap. Semblava com si despertés d’un trànsit. Havia perdut la noció del temps. En aquella habitació no hi havia res, res de res, per seguretat. Tot el que estava veient, el que sentia, havia de retenir-ho per escriure-ho després quan sortís d’allà. Però estava espantat, les paraules se li amuntegaven a la boca i no era capaç de construir una frase coherent. Li tremolaven les mans, suava profusament, estava perdent el control. Vençut, va córrer cap a la porta i la va colpejar fins que el guarda la va obrir i va poder sortir. Va córrer cap al lavabo amb la impressió de que fugia d’alguna cosa. El guarda va mirar per l’espiera i va comprovar que la nena estava al mig de l’habitació sense moure’s. El doctor es va rentar la cara i es va refrescar mullant-se una mica el clatell. En aixecar la vista es va veure al mirall i es va estremir: el que veia el repugnava, era un monstre!

Va trigar tres dies a refer-se d’aquella experiència que ell va anomenar primer contacte. El director del centre va mirar de dissuadir-lo, però no es va deixar convèncer. Tenia la certesa de que se’n sortiria, ho feia per la nena, per curar-la, s’ho repetia contínuament, com un mantra, convencent-se, no buscava l’èxit personal, només volia ajudar. Va entrar de nou en aquella habitació dissimulant com va poder la tremolor de les mans. La nena, al centre, com el darrer cop, sense dir res, sense moure’s de lloc, va alçar el cap i li va buscar la mirada. No gosava apropar-se, mai no l’havia tocada, però sentia una atracció visceral per aquells ulls d’un blau immens, tan tendres com terrorífics.

El guarda, a l’altre costat de la porta, seia en una cadira i fullejava un diari sense gaire esma quan, més que sentir, va notar un cop sec i esmorteït. Es va aixecar com un llamp i es va acostar a la porta per donar un cop de vista per l’espiell i l’únic que va veure va ser a la nena en mig de l’habitació que el mirava fixament, sense moure’s, amb aquells ulls tan blaus i penetrants que li glaçaven la sang. Es va fer a un costat. El cor li bategava amb tanta força que el pit li feia mal. Al principi no es va adonar, espantat per tot el que havia sentit d’aquella nena, però el doctor no hi era o no se’l veia. Aterrit, va donar un cop d’ull ràpid per evidenciar que els seus temors eren certs i, abans de poder reaccionar, va notar que el terra era moll. Un calfred li va recórrer l’espinada: un bassal de sang s’escolava per sota la porta i ell estava dempeus al bell mig. Un crit ofegat se li va travar a la gola i tremolant, va agafar el walkie per demanar ajuda:

-          Ha... ha tornat a passar de nou! Necessito ajuda!

La nena, sola i immòbil al centre de l’habitació, amb la seva bata blanca impol·luta, va somriure.

Persecució

Quan la noia es va aixecar del banc no va veure com m’apropava al lloc on havia estat asseguda feia tan sols un moment. Es va allunyar amb pas decidit sense mirar enrere i va girar la cantonada. Vaig arrencar a córrer darrere seu però, en girar la mateixa cantonada, no la vaig veure per enlloc. Segurament estava dins d’algun local o botiga però, per assegurar-me’n, vaig córrer fins a l’altra cantonada constatant que no hi era en cap dels altres carrers. Si no volia que se m’escapés, només havia d’esperar a que sortís d’allà on s’hagués ficat.

Van passar quinze minuts abans de que la tornés a veure sortint d’una botiga de roba amb una bosseta penjant de la mà dreta. Em vaig anar obrint pas entre la gent fins que la vaig tenir a tocar, però en un moviment inesperat, es va escapolir, aliena a la meva infructuosa persecució. Em vaig desesperar, hagués cridat i maleït però no era qüestió de fer una escena en mig de la gentada. Vaig mirar d’atrapar-la de nou i, malgrat que no s’havia girat ni un sol cop, malgrat que era evident que ni se n’havia adonat de la meva presència, semblava ben bé com si fugís instintivament de mi: cada cop que la tenia a tocar, s’escapava en el darrer moment.

Empès per una creixent frustració, vaig decidir acabar amb aquell joc d’una vegada per totes. Vaig córrer com un esperitat empentant accidentalment a algun desprevingut vianant fins que, d’una revolada, la vaig agafar pel braç amb contundència i es va girar bruscament cap a mi quedant les nostres cares a tocar. El seu rostre reflectia l’espant de qui no espera allò que de sobte és conscient que està passant. Sense alè, fora de mi, sense alliberar-la de la pressió que la meva mà exercia sobre el seu braç, vaig ficar l’altre mà a la butxaca i...

- Perdona, se t’han caigut les claus del cotxe. Has marxat tan ràpid...

La noia les va agafar i va sortir cames ajudeu-me sense donar-me’n les gràcies.

El turista

Un madrileny acaba d’aterrar a Barcelona. Té el cap ple de prejudicis. Està recelós, mira al voltant amb la sensació de que tothom és molt agarrat i, com que no porta barretina, té por de ser reprès per algun catalanista exaltat i es sent com un turista al seu propi país. I clar, sense voler es troba amb un català. El mira amb desconfiança i procura no acostar-s’hi gaire. El català també l’ha vist. Ha observat certs indicis: és un fatxenda i les des finals les transforma en zetes. És madrileny! No! Pitjor! És espanyol! Les mirades es troben i salten espurnes. El madrileny, amb un correctíssim castellà, saluda amb fanfarroneria, i el català, de naturalesa malvada i roïna, contesta amb un català d’accent tancadíssim.

La conversa sembla una mena de combat, una dansa absurda que només serveix per entretenir als idiotes avorrits que, passant pel costat, s’adonen i paren a xafardejar. Ràpidament es formen dos bàndols: uns donen suport al madrileny, faltaria més, els altres, al català, estem a casa, coi! Comencen a fer comentaris, a cridar, i això fa que els combatents es vagin animant. La conversa catalano-castellana va pujant de to sense abandonar la correcció i comencen els retrets, les injúries. Amb cada cop verbal, el públic aplaudeix i ovaciona al seu preferit, però s’està amuntegant tanta gent que estan començant a empènyer i la distància entre ambdós combatents s’està reduint.

Quan estan a tocar, cadascú sent l’alè de l’altre a la cara. La gentada crida, volen sang, arreglem-ho d’una vegada! Estan tan a prop que el contacte físic és involuntari. La catàstrofe sembla inevitable però, llavors, només llavors, es miren als ulls, s’adonen que l’altre és un ésser real, una persona de carn i ossos, i es fonen en un petó apassionat i violent. S’abracen i rodolen per terra mentre la gentada exclama amb horror davant d’aquell desenllaç tragicòmic i se’n tornen, decebuts, a les seves vides buides i insulses.

Amors oblidats

L’aire juga amb el vent

que empeny les fulles ben amunt

perquè caiguin lentament

com els dies que no passen si estàs lluny.

La teva llum és una mar en calma

i la meva foscor, una tempesta infinita

que llença els records trencats a la platja

perquè algú se’n faci un collaret de petxines.

La primavera portarà flors al meu balcó

que naixeran sobre les cendres del passat

i quan la brisa em porti la seva olor

 recordaré tots els amors oblidats.

Visió de futur

En Carles té cinc anys. Ja és un nen gran. Porta ulleres des dels tres, igual que el pare, que també és diu Carles, però ell li diu papa.

Darrerament en Carles està molt inquiet i el pare li diu que és un entremaliat. No li falta raó. La setmana passada va estar castigat tots els dies sense televisió i sense conte per anar a dormir. Li va dir al pare que era estúpid i ningú diu que sigui mentida, però ell no ho hauria de dir, és de mala educació, i per això va estar castigat.

En Carles no entén al seu pare: sempre l’està renyant, sempre l’està castigant, i la mare, a sobre, sempre li dóna la raó. Estan fent conxorxes en contra seva, és evident.

El dissabte, havent dinat, mentre la mare es posa una estona a l’ordinador, el pare s’asseu al sofà i es posa a mirar un d’aquells programes insuportables que tant li agraden. És una altra cosa que en Carles no entén, però no s’hi pot fer res: si es queixa, el pare el renya i li diu que està veient un programa i no té perquè canviar per veure dibuixos, que ja en veu prou durant la setmana. Prou? Si el pobre ha estat castigat tots els dies sense tele!

Al cap d’una estona, els roncs del pare se senten per tota la casa. En Carles s’apropa amb cautela i se’l queda mirant. Li fa una ganyota per veure si està despert i no reacciona. Li passa la mà per davant dels ulls i tampoc. Li treu la llengua i molt fluixet li diu estúpid. Riu fluixet i veu que a la mà porta les ulleres. Una idea li passa pel cap. Amb compte li treu les ulleres dels dits i, traient-se les seves primer, es posa les del pare. És queda molt parat. Mira al voltant i ho veu tot borrós i lleig, deforme. El pare té moltes més diòptries que ell, però en Carles no sap què és una diòptria. Es treu les ulleres mig espantat i es torna a posar les seves. De nou ho torna a veure tot clar i nítid.

En Carles se’n va a la seva habitació si s’asseu a la catifa. Mentre juga amb els cotxes, intentant no fer gaire soroll per no despertar al pare, decideix que a partir d’aquell dia farà més bondat. Per fi ha entès perquè el pare és com és: el seu món és horrible, monstruós, deformat i grotesc, és normal que estigui tan enfadat. Potser ell quan es faci gran també veurà el món com el veu el seu pare, però ell serà molt més comprensiu amb els seus futurs fills.

Caníbals

Després de tantes penúries,

una eternitat!,

podré calmar les meves ànsies

menjant de la teva carn

sense pietat.

Ara ja no tinc aturador,

el teu cos

em crida i no el deixaré

escapar, en necessito

sols un mos.

I veig als teus ulls

el desig!

No forcegis, carn

de la meva carn presonera

sense mig.

Menja de mi!

Esmicola’m sense presa.

Menja de mi

mentre et mous amb tendresa.

Menja de mi!

I no faré més que capbussar-me

dins la teva olor

paladejant el més pur secret

allà on el plaer s’amaga

en la foscor.

No puc aferrar-me a l’instant

que s’escapa

somicant el teu nom, suau,

per la trampa de la pell

que m’atrapa.

Només un cop, només un,

el darrer!,

no t’aturis, ara no, acaba

allò que no pot acabar mai

o em moriré!

Menjo de tu!

T’assaboreixo sense remordiment.

Menjo de tu

mentre em recupero lentament.

Menjo de tu!

Les relíquies d’avui són les noves tecnologies d’ahir

     

 No fa gaire, jo mateix estava fent treballs a la primària amb una esplèndida i verda màquina d’escriure Olivetti mentre els meus pares maleïen el soroll incessant que feia al teclejar fins a altes hores de la nit ja que, com sempre, ho deixava tot per fer a l’últim moment. Ma mare sempre acabava posant la mateixa cara de circumstàncies i abans de que badés boca, jo li deia:

                - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Quan a l’institut van comprar els primers ordinadors de sobretaula amb aquelles pantalles verdes o taronges, semblava que estàvem vivint un moment màgic. Aquell soroll tan característic de la màquina d’escriure va deixar pas a la remor del teclat i els clics del ratolí. Els pares ja podien respirar tranquils. El que no va canviar va ser la cara de circumstàncies de ma mare en veure com l’últim dia em donaven les tantes i jo li deia:

            - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Les pantalles monocromàtiques van deixar pas als monitors en color. La vida universitària va ser l’excusa perfecte per a obtenir un flamant ordinador nou i decent i poder estudiar com cal. A qui vull enganyar? L’únic que feia com cal amb aquella andròmina era jugar fins al darrer dia en que venien les preses i la resposta continuava sent la mateixa:

              - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Malgrat els meus esforços, vaig aconseguir llicenciar-me i, fora pronòstic, fins i tot vaig aconseguir una feina relacionada amb el que havia estudiat. Viure per veure! Aquest nou treball em va obrir les portes de la mobilitat. Benvingut al món del portàtil. Més comoditat però menys excuses ja que en teoria et pots endur el portàtil allà on desitgis. En aquells temps la resposta va variar subtilment:

                - Nena, avui no, que aquest projecte l’haig d’entregar demà!

Ara mateix, mentre no puc evitar somriure en recordar aquella vella Olivetti, vaig escrivint aquestes línies en un minúscul netbook, acte mereixedor de respecte i lloances ja que encertar en aquestes diminutes tecles és més un art d’equilibrista que no pas d’escriptor. Déu meu! Que tard que és! Disculpeu que us deixi d’aquesta manera però haig d’anar enllestint que el termini d’entrega per a aquest premi acaba demà.

Intel•ligència artificial

     19:00 hores. XY entra a casa. Es deixa caure pesadament al sofà i esbufega. Immediatament una cervesa es serveix a la tauleta que queda a la seva dreta. L’agafa mentre la paret blanca enfront del sofà es transforma en una pantalla descomunal. Juga el seu equip preferit que perd 2 – 0. Arrufa les celles i prem amb força el got mig buit. El deixa a la tauleta i s’omple novament de líquid daurat. En dos glops quasi l’apura i el torna a deixar a la tauleta. Ara, fora norma, no s’omple de nou i s’altera visiblement.

     -Què haig de fer per poder beure una cervesa a casa meva!

     Immediatament el got s’omple de nou. 3 – 0. La cosa no pinta bé. Comença a maleir i a donar cops de puny al sofà.

     -Tres quarts. Que es prepari quan arribi! Li dono una mica de confiança i em pren el pel de mala manera... Hauré d’explicar-li com funcionen les coses en aquesta casa.

     Rient entre dents, entra a la cuina i obre la nevera en busca d’alguna cosa per picar. No sembla trobar res interessant quan de sobte la porta es tanca fortament donant-li un cop a l’espatlla dreta.

     -Maleïda màquina del dimoni! – Sense temps a reaccionar nota una fiblada a la cuixa esquerre. El robot cuiner li ha llençat un ganivet. Un fil vermellós, cada cop més abundant, li regalima per la cama. XY té els ulls increïblement oberts, les mans a la ferida. - No! – Crida, però el robot cuiner se li atansa fredament i li clava un altre ganivet entre les costelles. Repeteix i repeteix fins que XY cau a terra.

     20:15. XX entra a casa plorant. És molt tard. Deixa les bosses a terra i entra d’una revolada al menjador demanant perdó.

     -Ho sento, amor, m’he entretingut comprant al supermercat... – Calla perquè XY no hi és.

     Tampoc està a la cuina, ni al bany, ni al garatge. Tremolant, espera a la cuina a que arribi, però no arriba. El robot cuiner li prepara el sopar sense que li demani. Una goteta de sang, ben vermella, brilla al braç articulat que feineja mentre el triturador d’escombraries no deixa de funcionar en una bona estona.

Arkansas Smith i el Prepuci d’Or

Amarat en suor, brut i mal afaitat, Arkansas ho té a tocar. Només cal que estiri una mica la mà i ho haurà aconseguit. Amb el seu barret inconfusible i un somriure de mig costat, ha creuat mig món: un oceà, el vell continent, un mar, un país en guerra i un desert inclement per arribar al temple. Ha desxifrat enigmes, esquivat trampes, matat enemics a tort i a dret sense perdre el sentit de l’humor. Fins i tot ha explicat acudits dolents encara que no el sentís ningú, i ell mateix ha rigut per no fer-se un lleig.

Es balanceja temeràriament i, amb acrobàtica perícia, agafa el petit cofre aferrant-se a ell per por a perdre’l en l’últim instant. Sense el pes que l’oprimia, un mecanisme a començat a funcionar i un munt de trampes s’activen. Quan el sostre del temple comença a trontollar, s’adona del que li ve a sobre i comença a córrer com un esperitat escapolint-se del temple uns segons abans de que tot s’ensorri.

Tranquil•lament, a l’hotel, es permet el luxe de banyar-se sense presses. És un home fornit, desitjable, però amb un terrible secret: fa anys que no aconsegueix trempar. Es mira el penis ensabonat i per molt que l’acarona no aconsegueix que deixi d’estar flàccid. Amb el somriure de sempre, se’n riu. Allò s’ha acabat si la llegenda és certa.

Amb el batí de seda s’acosta a la taula i mira el cofre. Tot apunta a que dintre hi ha la relíquia que acabarà amb la seva desgràcia: el Prepuci d’Or.

Amb mans tremoloses obre el cofre i... efectivament! Allà està aquella pelleringa daurada que l’ha de fer l’home més viril del món. Atansa la mà i, quan està a uns mil•límetres, sent una terrible erecció. El membre li ha crescut fins al límit, un penis erecte de manual.

Cec de desig, pica a la porta del costat on descansa la seva companya de viatge. Lucy obre la porta estranyada d’aquella urgència i mira amb una ganyota la tenda de campanya de l’home més viril del món.

-Nena! – Exclama Arkansas, eufòric.

-Ui! Avui m’agafes amb un mal de cap terrible.

Un any passa volant

Sembla mentida, però avui fa un any que el blog Mapes del Món es va donar a conèixer amb el relat Amb poques paraules i des de llavors no han estat pas poques, les paraules.

És curiós com l’escriptor, afeccionat en el meu cas, passa per diverses fases al llarg d’un any: curiositat, efervescència, deixadesa, obsessió, assentament, col·lapse,... I podria dir-ne algunes més, però no cal.

El realment important és escriure i fer-ho per a un mateix. No hi ha felicitat més gran que ser capaç d’escriure una cosa que tu voldries llegir d’un altre escriptor. Però sovint es perd de vista la fita, t’encega el nombre de visites, els comentaris, els +1, les vegades que comparteixen el teu relat, i en el fons escriure és el que volies però la xarxa t’enganya, et manipula, i acabes mirant el blog cada dia per altres raons i tot perd una mica de sentit.

Espero que Mapes del Món tingui llarga vida, que les musses no m’abandonin, que la il·lusió sigui la meva guia i que tots vosaltres vulgueu seguir llegint històries sortides de moments i vivències que ens han portat a tots fins a on ara estem.

Salut i inspiració!

No són hores

-         Per què no ens dutxem junts? – Pregunta ell de sobte.

-         Ara? – Diu ella amb els ulls esbatanats com si hagués dit la bogeria més gran del món.

-         Sí! Ara! Vinga, aixeca’t del sofà, aprofitem que els nens dormen.

-         Quina mandra! Deixem-ho per a un altre dia.

-         Quin dia? – Pregunta inquisitivament. – Darrerament no hi ha dies, ni ocasions. Ja sé que estàs cansada després de tot el dia amunt i avall, però jo no m’he estat tocant la pera precisament...

-         Ja ho sé, jo no ho he dit pas això.

-         No, però sembla que tu sempre estiguis més cansada, més atabalada, més preocupada, més estressada, més tot, i treballem tots dos.

-         Ja ho sé, però és que darrerament no estic d’humor. No ho vull pagar amb tu, però... no en tic ganes.

-         Recordes quan ens vam conèixer?

-         Clar que ho recordo, però no és el mateix.

-         Clar que no és el mateix! Només faltaria. Nosaltres no som els mateixos. La vida ens ha passat factura, però això no vol dir que haguem de renunciar a tot. Som pares, però també som parella. En cap moment vam renunciar a una cosa per passar a ser l’altra en exclusiva, oi què no?

-         No – el mira encuriosida. – On vols anar a parar?

-         Doncs que alguns cops paro un segon, a la feina, i somric recordant aquells petons absurdament llargs que ens deixaven els llavis envermellits, i aquell sabor teu a la boca, la teva olor a la meva roba. De tant en tant voldria retrobar aquells petons, perquè sí, no cal fer res més, com un joc.

-         Les coses amb el temps perden intensitat. Allò que en un principi ens feia feliços, ja no és suficient. Som egoistes.

-         No crec que sigui egoisme, és més aviat conformisme. Acabes conformant-te amb el que tens sense lluitar per no perdre allò que tenies. No és fàcil. Has de trobar el teu espai entre la parella, els fills, la família i els amics, i tenir temps de ser creatiu, original i romàntic. Potser no cal abastar-ho tot. Potser amb una mica cada dia és suficient. Vinga! – L’estira de les mans, però no es vol aixecar. – Deixa de ronsejar!

-         Mmm! – Gemega i es deixa arrossegar, sense aixecar-se. Des del terra, el mira divertida.

-         M’estàs provocant! I al final em trobaràs, ho saps, oi?

-         Si? I què faràs? Portar-me per la força a la teva cova i abusar de mi?

-         Pensa que a la meva cova hi ha una dutxa amb hidromassatge i un llit de matrimoni. Jo me’n vaig cap a dalt.

Mentre puja les escales sent com la dona posa en marxa el televisor. Una mica decebut se’n fa a la idea de que serà una altra dutxa amb final feliç amb aquella sensació agredolça de buidor i plaer que tan bé coneix.

Cartes d'amor sobre la pell

Un cop al mes ella el ve a veure. Tancant els ulls amb força pot imaginar que estan al dormitori de casa, o en un hotelet, però costa. Només tenen tres hores i als cinc minuts ja estan nus. Tenen moltes coses a dir-se, però la urgència del desig parla molt més fort. No hi ha temps quan no pots pensar. Les boques caminen per allà on la imaginació es perd, per on les olors porten records llunyans, intensos. Els sospirs busquen els racons, calfreds de plaer entre abraçades d’un oblit momentani i sublim, deixar-se fer, reaccionar.

            Cansats i satisfets es queden abraçats una llarga estona sense dir res. Llavors ella agafa un retolador permanent i comença a escriure-li pel cos tot allò que no gosa dir. Primer al braç dret, amb lletres petites. Després, l’esquerre. Al pit en una espiral al voltant del cor. Per les cames, de les natges fins als peus. A l’esquena, la lletra d’una cançó d’amor. Necessita escriure-ho tot, fer-ho real, saber que les paraules quedaran ocultes sota la roba com una carta d’amor viva que romandrà amb ell fins al proper encontre.

Ella surt a la realitat diària i ell torna a la cel•la. Cadascú s’emporta l’olor de l’altre, el sabor a la boca. Quan no pugui més només hauran de llegir a la pell la raó que l'ha d’ajudar a aguantar un dia més, i un altre, i un altre, i un altre, fins que es tornin a trobar.