Violència verbal

- Marc Puig, quaranta-tres anys, de Manresa, casat, sense fills, filòleg.

- Hora de la mort?

- Per la temperatura del fetge, entre les dotze i les dues del migdia.

- Possible causa?

- Fins que no li realitzi l’autòpsia és quasi impossible d’assegurar, però per les laceracions que presenta el cos, els blaus a la zona cranial i el sagnat de les orelles, sospito que estem davant d’un nou cas de violència verbal.

-  Violència verbal?

- Sens dubte! Veus aquestes marques? Són d’uns quants “pues” i “buenos”.

- Mmm! I les taques al contorn dels llavis?

-  Això és de mossegar-se a si mateix després de sentir “ficar” en comptes de “posar” repetides vegades.

- Déu meu! Però això no l’ha pogut matar...

- No voldria equivocar-me, però segurament el cop de gràcia va ser un “tenir que”.

- Quin horror!

- Els adolescents poden ser terriblement cruels. És el tercer mestre de català mort en aquest institut en el que portem de curs.

- Que Pompeu Fabra ens agafi confessats!

Ivan Bonache, febrer de 2020

XXL

En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur.

Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions.

Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!

Ivan Bonache, desembre de 2019

Art a la presó

          

El gran artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar interès en fer una peça allà mateix.

Se li va oferir un davantal que va rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera i li feu una foto a la seva obra més recent.

Mentre el gran artista sortia del taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que allò era art i que valdria molta pasta.

En arribar a casa vaig anar directe a buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i, amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si estigués boig.

Ivan Bonache, desembre de 2019

The end

           

         El Boeing 787 Barcelona – Nova York portava tres hores de vol quan alguna cosa va començar a fallar. La histèria es va apoderar del passatge quan les mascaretes d’oxigen es van despenjar dels compartiments del sostre.

Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...

Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.

Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!

Ivan Bonache, maig de 2019

Al llit, tot l’any és primavera

Està canviant el fons d’armari. La caloreta de finals d’abril comença a fer incòmodes les peces d’hivern i els jerseis de llana deixen pas a samarretes fines de màniga llarga i camises estampades. Tot d’una, fent forat per desar l’edredó, s’adona que uns ulls vermells emmarcats per un somriure ple d’incisius afiladíssims la fiten des de la foscor. Per fi tot quadra! Ara ja sap què se n’ha fet de tots aquells amants desapareguts.

Ivan Bonache, abril de 2019

El darrer àpat

Ted Hudson.

34 anys.

Condemnat a mort per violació i assassinat.

Va demanar un darrer àpat copiós: filet poc fet, ous ferrats, patates fregides a tires, torrades amb gelea de codony i una Coca-Cola de dos litres.

Quan va veure que en comptes de Coca-Cola li havien portat una Pepsi, es volia morir.

Ivan Bonache, març de 2019

Clarobscurs d’un somni

Hola mare.

Estic bé. Estudiant i treballant de valent. Tu com estàs?

Les classes són molt dures, tinc els peus llagats, però estic aprenent moltíssim. Se’m fa dur estar tan lluny de casa, però el repte val la pena. Los Angeles és un formiguer, no m’acabo d’acostumar a que hi hagi sempre tanta gent per tot arreu. Us trobo a faltar.

No mare, no cal que m’enviïs diners, estic bé. No dormo gaire, però val la pena.

No sé si per Acció de Gràcies podré tornar. Potser tinc torn doble. Ja saps, per festes ningú vol treballar.

Jo també t’estimo.

Dona-li una abraçada al pare.

Adeu!

Apaga la cigarreta i entra corrents cap a dins fent equilibris sobre aquelles sabates de talons impossibles. Una veu agre anuncia la seva actuació. Tanca els ulls i sent com el cor li batega amb força. Abraça la barra con un nàufrag s’aferra a un tronc per a arribar a una illa deserta. Dansa elàsticament amb cada fibra del cos per tal de seduir, per ser la fantasia humida d’un anònim home casat que es masturbarà quan arribi a casa pensant en ella. Això paga les factures, no s’enganya. Ser ballarina professional és el seu somni; l’infern que viu és el preu que n’ha de pagar.

Ivan Bonache, març de 2019

Morir d’èxit

El món de la música plora la pèrdua de l’artista de moda. Les males llengües parlen d’excessos sense límit, festes inacabables i diners a dojo. Segons l’informe del forense, va caure daltabaix del seu ego gegantí trencant-se el coll fatalment; va ingressar cadàver a urgències a tres quarts de quatre de la matinada.

Els crítics i la discogràfica coincideixen en que és el millor que li podia passar a la seva carrera musical, però per motius diferents. En breu es publicarà un doble disc recopilatori que, previsiblement, serà un gran èxit de vendes. Fans i aduladors professionals ja busquen un substitut.

Ivan Bonache, març de 2019

El secret de la felicitat

Després de l’explosió nuclear els supervivents van trobar que el món s’havia tornat molt més amable: anessin a on anessin només trobaven calaveres somrients.

Ivan Bonache, març de 2019

Skyline

Quan arribes amb el ferri el que veus és l’espinada d’un estegosaure de formigó i vidre, un bosc d’arestes metàl·liques que anhelen l’infinit blau i es perden entre núvols de plom. Els carrers quadriculats són les artèries per on circula un trànsit ferotge, una multitud multiplicada absurdament fins a perdre tota humanitat. Els edificis singulars, tantes vegades vistos en pel·lícules, resten muts, indiferents, plens d’anuncis multicolors, del soroll dels diners sempre tacats, de banderes patriòtiques que amaguen les vergonyes nacionals, d'ecos de guerres llunyanes, de mentides amagades entre promeses d’oripell. Les clavegueres respiren com si el monstre estigués profundament adormit mentre ombres anònimes li travessen les entranyes en un desesperat intent per sobreviure. Des del terrat del gratacel més alt, en plena nit, es divisen milers de finestres il·luminades, ígnies lluernes cridant-te cap al buit, un vertigen obstinat en la verticalitat absoluta. Un estel fugaç travessa el cel i demano poder tornar a casa. Però estic a més de cinc mil milles del meu poble arrasat per les bombes i amb les parets foradades per trets de bala, on el silenci significa viure un dia més, on la por sempre t’acompanya. Ara soc presoner sense esperança d’aquest monstre de ferralla, un immigrant més odiat sense recança, sol entre la gentada, plenament buit dins la gran mançana: welcome to New York!


Ivan Bonache, 20 de novembre de 2018

Desig emmetzinat

L’altre dia passava pel costat de la parròquia de Sant Pere quan vaig veure un senyor que tocava la guitarra. Era molt maldestre i se’l veia patir mentre arrencava quatre notes estridents a l’instrument esquerp. Coneixedor com soc dels misteris musicals, em vaig acostar i, a una distància prudent, el vaig saludar, però ell continuà a la seva sense parar esment a la meva presència. La funda oberta als seus peus estava ben buida i hi vaig deixar caure una moneda. Llavors sí que va alçar la vista i em va mirar amb infinita gratitud. <<Visc un infern>> em va confessar quasi plorós. <<Aneu amb compte amb el que desitgeu puix que es pot acomplir>>. El vaig mirar sense entendre. <<Jo abans estava tolit i vivia de l’almoina i la caritat de la gent piadosa. Però vet aquí que un bon dia després de dir el rosari, recitar un parenostre, deu avemaries i un gloriapatri, vaig desitjar guarir-me>>. Un gran sanglot el va deturar dramàticament i, com va poder, va continuar. <<Un raig de llum m’il·luminà des del cel, m’alçà i ja no vaig menester les crosses, car les cames m’aguantaven dempeus per primer cop en vint-i-cinc anys>>. No donava crèdit a la història, un ver miracle, però encara menys a la tristesa infinita que em transmetia. <<Bon home, no és potser aquest prodigi motiu de joia?>> vaig inquirir. Em va mirar dolgut. <<Tothom té un lloc en aquest món. El meu era aquí a terra, demanant per poder menjar. No era gaire, però era feliç a la meva manera. Ara, sa com un roure, no puc pidolar, les senyores s’espanten i em defugen, i soc massa vell per treballar, per això intento guanyar unes monedes tocant. Si tan sols m’hagués deixat coix!>>. Sense saber com confortar-lo, li vaig ensenyar els acords d’una cançó popular.

Ivan Bonache, 14 de maig de 2018

L’onze inicial

Gestionar el millor bosc del món no és senzill: els arbres més forts col·lapsen la capçalera i priven de llum als plançons que miren d’obrir-se pas; trasplantar bons arbres d’altres boscos és quasi impossible pels preus prohibitius en que es mou el mercat actual; la temporada cada cop és més llarga i exigent. A sobre, la premsa no ens perdona ni una: es preveu un augment de senderistes del 14% i les nostres infraestructures comencen a ser insuficients. Per això s’ha d’invertir amb seny i mirar cap al futur amb perspectiva. Avui mateix, sense anar més lluny, hem acomiadat a un dels nostres arbres més veterans que se’n va al Japó. En faran cent mil fulls de propaganda comercial.

Ivan Bonache, 23 de maig de 2018

Va de cul(tura)

Sonata per a piano K239 (21% d’IVA inclòs).

Allegro molto moderato. Una delicada tos sincopada amb tons de whatsapp seguit d’un estossec sostingut, caiguda de mòbil, bot a la cadira i sospir alleujat en veure que no ha patit danys.

Largo. Un enèrgic so de trucada entrant en fa sostingut menor, fortissimo. Un senyor remenant amb delit una bossa de llaminadures per continuar amb l’obertura dels caramels. Nova trucada amb un <<ara no puc parlar>> en do sostingut major.

Allegro vivace. Un ronc profund cap a les files davanteres de la platea seguit d'un delicat trio de reprovacions. Una senyora joguinejant, a tempo, amb el seu collaret de boles.

Allegro molto moderato. Espectacular fuga d’espectadors temorosos d’un col·lapse automobilístic a la sortida del pàrquing amb arrossegament de cadires, cops de colze, abrics pels caps i portes batents. Després d'un compàs de silenci, els pocs espectadors que encara estan a les seves localitats recorden, de sobte, haver deixat alguna cosa encesa a casa.

Bis. Ja no hi queda ningú. El pianista saluda i, en flexionar el tronc, deixa anar una sonora flatulència. Un noi amb una escombra aplaudeix i comença a netejar la sala.

Ivan Bonache, 23 d'abril de 2018