El darrer viatge

El nínxol obert esperava el taüt. El silenci era tan intens que per un instant vaig creure possible que la resta d’assistents escoltessin els meus pensaments.

L’operari va accionar els comandaments i tots vam anar aixecant la vista seguint l’ascensió del taüt. Com si fos una andròmina, el va empènyer cap a dins sense miraments i, amb la complicitat del nostre silenci, va procedir a segellar el nínxol sense cap pressa. Amb cada paletada de ciment aquell ritual anava perdent sentit.

De camí a la sortida, vaig anar observant els altres nínxols. Em va sorprendre que la gran majoria tinguessin un parell de rams de flors artificials. Per un instant vaig tenir la sensació de trobar-me en un museu d’oblit i tristor amb tot de peces exposades i numerades: a partir d’aquell dia el meu avi va passar a ser la 284.

Quan vaig travessar l’arc principal i vaig sortir de nou al carrer, la vida em va colpejar amb tota la força: res no havia perdut el seu color, els ocells refilaven i el món continuava girant inexorablement. Me’n vaig anar cap a casa amb una sensació estranya entre la indefensió que produeix la mort i el desig de retrobar la normalitat després d’unes setmanes massa grises.

A la ràdio sonava una cançó insultantment alegre i, mentre conduïa, em va assaltar la certesa de que jo (bé, tothom) moriré algun dia. I llavors, què? Jo no vull que m’acomiadi un mossèn encarcarat i robòtic, ni reposar eternament en un forat en una paret, ni que em plantin com a un gerani a esperar que em creixi gespa al damunt. Jo vull volar cap a indrets que en vida no hagi pogut trepitjar, jugar amb el vent i caure a terra amb la pluja, viatjar pels rius i perdre’m als oceans, i pujar cap als núvols on, potser, cansat d’estar lligat a un món que ja no em necessita emprendre el viatge cap al no res i així, quan algú em recordi, en comptes de deixar anar una llàgrima dibuixarà un somriure perquè serà més fort el record d’una vida que el dolor de la mort.