Insomni i bogeries d’amor en tres actes

ACTE I: La nit

(Una habitació a les fosques. S’entreveu un llit amb una figura humana asseguda. Està gemegant i de tant en tant es puja sorollosament els mocs.)

Insomne: Per què? (Gemega.) M’imagino que és el que es pregunta tothom en la meva situació. No seré tan ingenu de pensar que aquestes coses només em passen a mi, és clar que no! (S’aixeca d’una revolada del llit.) Potser vaig ser descuidat, vaig oblidar una data i no ho sé. No fa ni una setmana jèiem junts en aquest llit que ara em sembla monstruosament gran i fred. (Es moca amb un mocador de paper que ja no dóna més de sí.) No sé que fer, no sé com tornar enrere. Potser és millor deixar-ho estar i ser amics. Amics! Ja! No podem ser amics! Qui vol ser amic d’algú que coneix totes les teves debilitats? Ningú amb dos dits de front. (Es deixa caure al llit de qualsevol manera.) Està amb un altre. Segur! Com si no seria capaç de deixar-me. (En la foscor es sent com plora desesperadament.)

ACTE II: De camí a la feina

(Es veu un carrer transitat. Tot de vianants van d’un lloc a un altre. El protagonista va caminant d’esma entre la gent.)

Insomne: Estic baldat! Què mala nit he passat! (S’estira al bell mig del carrer i quasi li dóna un cop de puny a un home que passava pel costat). Perdó! (Riu.) Ara a treballar... Crec que les penes d’amor haurien de ser motiu justificat per agafar la baixa. Què hi ha pitjor que tenir el cor trencat! Si existeix una cosa pitjor, no vull saber-ho! (S’atura davant d’un portal molt elegant.) Ànims! Treballant et passarà el temps més ràpid. (Entra al portal.)

ACTE III: La trucada

(Es veu una oficina normal i corrent. Soroll de teclats, algun telèfon que sona, converses per aquí i per allà. En primer pla, una taula on està assegut el protagonista.)

Insomne: (Parlant-li al telèfon que hi ha sobre la seva taula.) Com t’odio! Si tingués collons t’agafava ara mateix i la trucava... Però no m’atreveixo! I si es riu de mi? No ho podria suportar! (Es passa una mà per la cara i remena el cap.) M’haig de posar a currar o em tornaré boig, però cada mig minut se’m va la vista cap a tu, maleït trasto!, al final seràs l’artífex del meu triomf o de la meva desgràcia. No goso... (Despenja i es queda amb l’aparell a la mà sense decidir-se. Penja donant un cop i torna a despenjar. Marca un número amb mans tremoloses i s’acosta l’aparell a l’orella.) Eh... Hola! Sóc jo. Mira, necessito parlar-te, cinc minuts, només cinc minuts. Ja sé que t’imagines tot el que et diré, però ho haig de dir. Si us plau! Deixa’m, deixa’m... No, a veure, no em deixis... Ja m’entens! Necessito dir-te el que sento, que no entenc el que ha passat, que ens hem de donar una altra oportunitat per no llençar per la borda tot el que hem viscut plegats. T’estimo, et trobo a faltar, no dormo i em passo les nits plorant. Seré un cursi, però potser aquest és el problema, que jo ho dono tot i tu... Tu no t’has esforçat mai! Mira, només et demano cinc minuts i no em deixes ni explicar-me! Encara no t’he dit ni la meitat del que et volia dir i... Saps què et dic? No vull res de tu, no sé ni perquè he perdut el temps pensant en una cosa que no té solució, te’n pots anar ara mateix a la... (Silenci sobtat i cara d’extrema sorpresa.) Com? Que amb qui vull parlar? Òndia! M’he equivocat? Ho sento moltíssim... Sí, sí, a veure... Escolti... Escolti... Em sap... Em sap greu... Escolti! Apa a la merda! (Penja donant un cop. Es queda uns segons amb la vista perduda fins que finalment pica de cap a la taula repetides vegades.) Burro, burro, burro!!!