Incomplets

          Es va acostar a mi una tarda de pluja i em va regalar un llibre. No vaig dir res perquè quan em vaig girar ja no hi era. En fer-hi un cop d’ull per sobre, vaig veure que només les pàgines senars estaven impreses. Devia ser un error d’edició.

            Aquella mateixa nit vaig iniciar la lectura sense cap expectativa i em va atrapar. Vaig passar nits senceres sense dormir delectant-me en cada vers, reconeixent-me en el dubte, en el sentiment, l’angoixa de cada poema. Aquelles línies expressaven els meus sentiments d’una manera que ni jo mateix podria haver-ho fet millor, però faltava alguna cosa.

            Un dia em vaig sorprendre a mi mateix mirant d’escriure els poemes que faltaven a les pàgines en blanc. Sobretot em vaig obsessionar en escriure un poema mereixedor de ser el darrer d’aquell recull i vaig fracassar.

            Els dies van anar passant sense aturador fins que, sense voler, tot va encaixar. Perdut entre pensaments incerts vaig topar amb una noia que llegia un llibre al metro. No recordo perquè, però aquell llibre em va cridar l’atenció. Vaig apropar-me descaradament i, quan estava ben a prop, vaig veure amb incredulitat que era el mateix llibre de poemes que tenia jo.

Sentint-me tan a prop, aquella noia va alçar la vista i em va somriure. Aprofitant el moment, vaig mostrar-li el meu llibre i, en veure’l, ella també va quedar sorpresa. No vam dir res, però de seguida vam agafar cadascú el llibre de l’altre. La certesa de que aquells llibres es completaven no li va treure emoció a l’instant en que els nostre ulls recorrien els versos perduts i deixàvem per fi d’estar incomplets.

Passada l’emoció inicial va venir el dubte de què fer-ne d’aquella casualitat del destí i, com que cap dels dos no vam voler deixar el nostre llibre a l’altre, vam decidir intercanviar telèfons i tornar a quedar per parlar-ne. Allò va ser el primer pas cap a una relació que ha durat fins al dia d’avui.

Us preguntareu si encara conservem els llibres i la resposta és que no. Va arribar un moment en que guardar-los i condemnar aquells poemes a l’oblit no tenia sentit i vam fer l’única cosa que es podia fer: vam sortir a passejar, cadascú pel seu cantó, i quan vam tornar a casa cap dels dos no el tenia. Ara hi ha dues persones que sense saber-ho es buscaran i potser...