dissabte, 11 de gener del 2014

El darrer viatge

El nínxol obert esperava el taüt. El silenci era tan intens que per un instant vaig creure possible que la resta d’assistents escoltessin els meus pensaments.
L’operari va accionar els comandaments i tots vam anar aixecant la vista seguint l’ascensió del taüt. Com si fos una andròmina, el va empènyer cap a dins sense miraments i, amb la complicitat del nostre silenci, va procedir a segellar el nínxol sense cap pressa. Amb cada paletada de ciment aquell ritual anava perdent sentit.
De camí a la sortida, vaig anar observant els altres nínxols. Em va sorprendre que la gran majoria tinguessin un parell de rams de flors artificials. Per un instant vaig tenir la sensació de trobar-me en un museu d’oblit i tristor amb tot de peces exposades i numerades: a partir d’aquell dia el meu avi va passar a ser la 284.
Quan vaig travessar l’arc principal i vaig sortir de nou al carrer, la vida em va colpejar amb tota la força: res no havia perdut el seu color, els ocells refilaven i el món continuava girant inexorablement. Me’n vaig anar cap a casa amb una sensació estranya entre la indefensió que produeix la mort i el desig de retrobar la normalitat després d’unes setmanes massa grises.

A la ràdio sonava una cançó insultantment alegre i, mentre conduïa, em va assaltar la certesa de que jo (bé, tothom) moriré algun dia. I llavors, què? Jo no vull que m’acomiadi un mossèn encarcarat i robòtic, ni reposar eternament en un forat en una paret, ni que em plantin com a un gerani a esperar que em creixi gespa al damunt. Jo vull volar cap a indrets que en vida no hagi pogut trepitjar, jugar amb el vent i caure a terra amb la pluja, viatjar pels rius i perdre’m als oceans, i pujar cap als núvols on, potser, cansat d’estar lligat a un món que ja no em necessita emprendre el viatge cap al no res i així, quan algú em recordi, en comptes de deixar anar una llàgrima dibuixarà un somriure perquè serà més fort el record d’una vida que el dolor de la mort.

dijous, 9 de gener del 2014

L’amor platònic

Una estàtua de ferro que sagna per dins,
un vaixell fantasma sense tripulació,
un animal que mostra la cara més fosca
d’una vida salvatge disfressada de civilització.

Un acròbata amb por escènica,
un pacifista que mata pels seus ideals,
un nihilista que classifica a les persones
per les seves possessions materials.

Un got mig ple, una tassa mig buida,
un univers paral·lel massa semblant,
una drecera que t’allunya del destí
a mesura que hi vas caminant.

Un ocell amb por a volar,
una formiga amb claustrofòbia,
un mut que mai no calla,
un polític de paròdia.

Un espermatozou massa gandul,
un nervi que té massa son,
una bomba intel·ligent
que vol salvar el món.

No sóc res sense tu
per això t’odio tant,
com més lluny estiguem, millor,
així et seguiré estimant.

dimarts, 17 de desembre del 2013

Quart creixent

          M'acosto a la finestra amb un deix d'inquietud. Malgrat que aquí dins tot està il·luminat, la foscor que contemplo és similar a la que assola el meu cor.
          Al bell mig del cel, eternament nocturn, la veig brillar en quart creixent. És tan bella! Per uns instants em fa oblidar el dolor, la tristesa. Però de seguida recordo...
          Maleeixo els dies ociosos, buits, perquè mentre estic ocupat, no hi penso, però quan puc seure a la vora de la finestra, malgasto les hores mirant com brilla, pensant sobre coses que ja no tenen solució, creient que si hagués fet quelcom de diferent potser ara no estaria així... Però és inútil i, el pitjor de tot, és que ho sé perfectament.

-          Amor, deixa de mirar per la finestra i anem al llit.
-          Ja vaig - contesto amb un somriure forçat.
-          Estàs bé? - Em pregunta mentre m'acarona els cabells.
-          Qui pot estar bé, eh!, qui? - Li dic amb un rampell del que em penedeixo a l’instant. - Perdona, perdona - la beso al front i miro un darrer cop per la finestra.

          Mentre la persiana de protecció va baixant, miro amb ràbia com la Terra brilla en la foscor del cel. Des de l'estació lunar on estem refugiats dóna la sensació de que és la mateixa de sempre: els mars blaus, els núvols blancs, els continents dibuixats com en un mapamundi mut. Però enganya: sota aquesta aparença de normalitat hi ha un infern devastador.
          Com una cosa tan bella pot estar tan corrompuda? És curiós, abans només pensava en marxar i ara... Ara només desitjo tornar!
          Estirat al llit amb els ulls tancats no deixo de donar voltes i més voltes a les meves investigacions. Fins quan podrem sobreviure a l'estació? Espero que el temps suficient per trobar una solució.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Justícia poètica


          A les fosques, corro per amagar-me, però no trobo cap forat. El terra vibra i unes passes s’acosten inexorablement. Tremolo sense voler, em falta l’aire i no puc pensar amb claredat. Si fos capaç de cridar, cridaria amb totes les meves forces tot i saber que no serviria de res.
          De sobte, es fa la llum i quedo encegat. Corro, corro desesperadament per fugir, però la meva fugida em fa encara més visible. Xoco amb les parets cercant una sortida que no existeix i torno a córrer esperant que l’atzar em reservi una escapatòria. Un bram eixordador omple l’aire i sé que jo en sóc el causant. Aquesta bèstia que em persegueix no té cap mena de motiu, jo no he fet res, però sé que no descansarà fins que sigui mort.
          Un cop terrible fa retrunyir l’aire al meu voltant. Miro a tots costats en busca del monstre que m’assetja i així poder escapolir-me, però estic acorralat. No sóc rival per a aquest monstre gegantí i els meus precs silenciosos no són escoltats. La meva vida no val res per a ell. Torno a córrer pressentint que la mort està voleiant cap a mi de nou. M’aturo en sec, sense motiu, i canvio de direcció com un llamp i això em permet seguir amb vida uns instants més.
          Ja no sé què fer, aquesta persecució s’ha convertit en un joc macabre sense sentit. Defalleixo i estic a punt de rendir-me al meu botxí, però trec forces de no sé on i torno a córrer, perquè córrer i córrer és l’únic que puc fer, conscient de que no puc lluitar, només fugir. Però fins quan? Fins quan podré evitar l’inevitable? El meu cadàver acabarà en una bossa d’escombraries amb les peles de fruites i restes del sopar d’avui. Però amb l’últim alè, mentre les meves potes encara es moguin amb els darrers impulsos nerviosos, em riure a la seva cara perquè quan aquest món s’enruni sota un infern nuclear els meus fills seran els únics que sobreviuran.

dimarts, 12 de novembre del 2013

El límit de la memòria

            Cada cop que entro a la sala principal de la residència experimento una barreja de por i nervis indefinible per a qui no ho ha viscut mai. Ho potser sóc jo mateixa que no puc controlar els sentiments que m’envaeixen quan travesso el llindar d’aquesta porta blanca i  perpètuament vigilada.

- Bona tarda! – Saludo amb un somrís.
- Bona tarda – contesta la Carla
amb cara de voler marxar cap a casa.

La sala està tranquil·la i només se sent la remor del televisor que no mira ningú. De tant en tant, una aquí, una altra allà, se sent una tos, un estossec nerviós, alguna paraula inconnexa.
La senyora Irene està al costat de la mare i totes dues estan dormisquejant. Em sap greu interrompre el seu descans perquè sempre s’espanten.

- Mama. Mama – la sacsejo lleugerament per l’espatlla i efectivament es desperta una mica espantada, però en quant veu que sóc jo, es tranquil·litza. – Hola mama – li faig dos petons. – Com estàs? Anem a la saleta - l’agafo pel braç per ajudar-la a aixecar-se.
- Què fas? – No s’ha despertat de bon humor. Avui costarà moure-la de lloc. – M’estàs fent mal al braç!
- Apa mama, no comencis a queixar-te. Aixeca’t a poc a poc, no tenim presa.

Fer que camini és tota una odissea. Quan arribem a la saleta petita, es deixa caure sobre una de les cadires i quasi rellisca. No és el primer cop que cau a terra de la manera més inesperada.

- Què has dinat avui? – Pregunto com cada dia que vaig a visitar-la.
- Mmm! Dallonses.
- Què és dallonses, mama? Jo no ho sé. Si no em dius què és, no ho puc endevinar.
- Dallonses és dallonses – diu secament.
- La setmana que ve és el teu aniversari - li dic per canviar de conversa. – Ja fas 90 anys.
- 90?
- Si, mama, 90, però estàs molt bé i molt maca, cada dia una mica millor, no creus?
- Ets molt bona – em diu acaronant-me els cabells. – Quan vindrà en Pere?

En Pere és el meu pare. Fa dos anys i set mesos que va morir, però quan em pregunta no li explico. Li hauria d’explicar cada dia, i fer-la patir cada dia i crec que no és necessari.

- Té coses a fer a casa i vindrà després.
- T’he explicat mai com ens vam conèixer? – Es posa les mans al pit amb emoció i em mira enriolada.
- No mama, explica-m’ho – he sentit la historia un milió de vegades i espero sentir-la un milió més, si cal.
- Jo treballava a casa del Doctor Gibó. Era la millor cuinera que havia tingut mai, sempre m’ho deia, però vaig conèixer en Pere una tarda de diumenge que vaig lliurar i tot va canviar. Anava amb aquell vestit blau de ratlles blanques. Semblava un galant d’una pel·lícula en blanc i negre. Portava un bigoti finet a sobre del llavi que a mi no m’agradava gens, però no em feia res.
- El pare era molt guapo – se m’escapa. La mare em mira estranyada.
- Quan li vaig dir al Doctor que marxava perquè em volia casar amb en Pere, em va dir que desitjava que aquell rellotge de la paret és parés de sobte i així jo em pogués quedar per sempre, però no podia ser – m’agafa la mà i de sobte es posa a riure. – Recordo que vam quedar un dia per anar al cinema. Vam veure la pel·lícula i també ens vam fer alguns petons – es posa la mà a la galta. – Quan vam sortim del cinema em va preguntar si no havia notat res de diferent. Jo no havia notat res de res, tot estava com havia d’estar, però va resultar que s’havia afaitat el bigoti i jo no m’havia adonat – ha de parar de parlar de l’atac de riure que li agafa. El cert és que se’m contagia el seu somriure i no puc evitar riure amb ella. – Ho va fer per mi, perquè a mi no m’agradava.
- Quin any va ser això?
- Vaig marxar del poble l’any 40 i vaig entrar a treballar pel Doctor. Vaig conèixer a en Pere l’any 51 i ens vam casar al 52. La meva filla Anna va néixer el 53, i el seu germà, en Pere, com el pare, va néixer el 56.
- No sé com pots recordar totes aquestes dates, mare. A mi se m’oblidarien de seguida. De vegades haig de comptar per saber quants anys tinc.
- Quina tonteria – diu sense més.

Ens callem i, agafades de la mà, deixem passar l’estona. Se’m fa difícil mirar de preguntar-li les mateixes coses una vegada i una altra, però els metges diuen que això li fa molt bé.

- Que voldràs que et regali pel teu aniversari?
- El meu aniversari?
- Sí, mama, la setmana vinent faràs 90 anys.
- 90? – Es mira les mans del dret i del revés. - 90 anys?
- Voldràs un pastís?
- Sí! De xocolata! Però no li diguis a la Mònica, no em deixa menjar xocolata. No em deixa menjar res del que m’agrada!
- No et preocupis. Com és el teu aniversari, et deixarà menjar una mica.
- Anna, – em diu la Carla traient el cap per la porta – és l’hora del sopar. La pots portar a la sala principal, si us plau?
- I tant! Ara mateix – li contesto. – Va, que t’ajudo a aixecar-te.

Novament em costa déu i ajut aixecar-la, entre renecs i males cares, però acaba aixecant-se i se’n va al costat de la senyora Irene. Li arreglo el coll de la camisa i li faig dos petons.

- Dissabte vinent vindré amb en Joan i estarem una estona. Si vols, podríem anar al parc.
- No, al parc no. Fa fred.
- Com tu vulguis, mare. Dóna’m dos petons més.

Mentre marxo, escolto com parla amb la senyora Irene:

- Quina noia tan maca. Sempre ve a veure’t.
- Sí, és molt maca.
- Qui és?
- No ho sé.

dijous, 31 d’octubre del 2013

Autoretrat

Autoretrat
            Quan et vaig dir que això nostre no funcionava, em vas mentir. Vas somriure com ho feies abans i em vas donar l’esquena, sense recança, allunyant-te de mi. No vaig poder triar i vaig haver de marxar com ho hauria fet qualsevol altre al meu lloc. I cada cop que has decidit que volies tornar, aquí m’has trobat sense rastre de l’odi que em fa maleir-te un i mil cops en soledat, sabent que quan te’n cansis, tornaràs a marxar. I potser no tinc dret a queixar-me. Cada dia em regales una mica del teu temps, no ho negaré, però no en tinc prou. Ja no t’acostes a mi com abans, ja no em mires directament als ulls amb aquella intensitat que em feia sentir especial. Ara, potser sents fred en acostar-te a mi, normal!, les coses no es poden deixar estar i esperar que res no canviï.
No ho recordo bé, però un dia vaig adonar-me de qui era i vaig assumir les meves limitacions. I si vaig aconseguir aquest grau de consciència, també aconseguiré estar més a prop teu, fer-te canviar d’opinió, perquè si no, em perdré per sempre, arribarà un moment que ja no seré jo mai més perquè tu no hi seràs.
Si ho vols, trobaré la manera, creuaré l’abisme insalvable que ens separa, perquè si m’haig de trobar, primer m’hauré de perdre en tu, no sé com, però no puc continuar sent un autoretrat fugisser, un reflex fred i miserable en un mirall.

divendres, 18 d’octubre del 2013

El cel no hauria de ser tan gris


L’Ouali treballa de paleta. Ho porta fent des de fa cinc anys quan un company el va portar a una obra on necessitaven més gent. Durant tot aquest temps s’ha esforçat per fer-ho bé, per no causar problemes, per poder menjar i tenir un sostre. Porta una vida tranquil·la i tot sovint pensa que ha tingut molta sort, però no és feliç.
No creua més de dues paraules seguides amb ningú, sempre amb un gran somrís de blanques dents i ulls plens de tristor. Quan està a la bastida, allà dalt, de vegades s’asseu a descansar i sembla que d’un moment a un altre aixecarà el vol. Busca entre edificis de formigó una escletxa per la qual entreveure el cel, però no hi ha horitzó per on poder escapar.
Mentre treballa incansablement, no costa imaginar-lo al seu poble vora la mar, infantil i despreocupat, esquitxat de sal i amarat de pols. Un poble constantment amenaçat, abraçat pel desert i bressolat per la mar, un poble entre dues immensitats inabastables que donen i treuen la vida capriciosament i que s’uneixen en un horitzó ple de somnis, un horitzó amagat al fons del cor i que no aconsegueix silenciar les infinites nits d’insomni.
Pot semblar que la seva vida s’acabarà aquí, tacat de sorra i calç, però ell sap que tornarà: l’olor de les barques varades a la platja, les petjades a la sorra que esborra el vent, l’udol d’un gos afamat que vagareja pels carrers, la brisa que trenca les onades entre les rialles de la mainada, però sobretot, el cel, un cel tan blau i net que sembla irreal, el cel que busca i que no troba, un cel que no hauria de ser tan gris.


Ivan Bonache, octubre de 2013

dijous, 3 d’octubre del 2013

Sota la pluja

Va tancar el paraigües
tot i que seguia plovent.
El seu amic es volia mullar
i, el va veure tan content
sota el plugim que anava
enfosquint la seva roba,
que ell també ho va fer
com si es tractés d’una prova.
Es van mirar, cofois,
davant d’aquella tonteria
i van riure de tot cor
fins a plorar d’alegria.
I tornant cap a casa,
mullats i contents,
encaixen les mans
i marxen corrents.

divendres, 16 d’agost del 2013

Recull de microrelats II i reflexió sobre el programa Actua

CAMINS

Malgrat tot, hem d'anar endavant.
Malgrat tot, hem de mirar de front.
Jo trio on anar.
Jo sóc camí

Pensava que anava obrint camí
però quan vaig arribar enlloc
algú havia escrit: "Jo he estat aquí".

LUCIDESA TARDANA

Amb el primer amor,
amb el primer dolor,
sempre en blanc.
Va trobar les paraules massa tard:
ja era mort.

ACARONAR

El nen plora,
el gat ronca,
la guitarra silenciosa,
el teu cos que espera.
Una carícia és tot o res.

VEÏNS

A la gran ciutat no vaig conèixer als meus veïns.
Ara tothom al poble és veí, i em saluden!

ABSURDITAT RELATIVA

Necessita tocar-ho tot quatre vegades.
Primer la mà esquerra, després la dreta.
No te'n riguis!
El món es pot acabar!

(El que per a nosaltres pot semblar absurd pot ser una agonia inevitable per a un altre).

EL TEU COS A LA VORA DEL MAR

Ets com una tempesta d’estiu,
em cales com una dolça pluja de tardor,
les teves ones em fan vessar d’amor.

ACTUA - MÚSICA A LA PRESÓ

L’altre dia van emetre de nou  el capítol d'Actua dedicat als tallers de música de Lledoners. No negaré que fa gràcia veure's a un mateix per la televisió, però no et reconeixes, no sembla la teva veu. Però si us haig de ser sincer, el que realment em va sorprendre va se que la major part dels nois que surten al programa ja no hi són. Òbviament sé que tots ells han de marxar tard o d'hora, però van marxant a poc a poc, t'hi fas, però en veure el programa m'he adonat de tots els amics que ja no hi són.

Amics? No fa gaire parlàvem de que la paraula amic es fa servir massa a la lleugera. I és cert. En Christian era el meu amic. Músic argentí, bateria, dedicat a l'activitat en cos i ànima. Quan necessitava que algú em donés un cop de mà ell sempre era el primer, sempre em feia costat. Ara ja ha marxat, igual que en Jacob, el guitarrista, i un nou grup funciona a Lledoners. On ha quedat aquella germanor que teníem? Era tot fals?
Pot ser que una persona reaccioni en funció del seu entorn i canviï la seva actitud d'una manera radical quan les seves necessitats/opcions també canvien?

No puc treure'm del cap la lletra d'una cançó de Bob Marley:

Good friends we have had, oh good friends we've lost along the way
In this bright future you can't forget your past
So dry your tears I say

No cal que taral·legem la tornada, oi?

Igual que un amor de joventut comença com un incendi dels sentits i s'acaba apagant, l'amistat pot néixer i morir, i això no significa que no hagis estimat de veritat o que no hagis estat un bon amic. De vegades les coses s'acaben sense més i no tenen explicació. M'agrada pensar, encara que soni estrany, que de vegades les amistats venen amb data de caducitat. Un amic no ho ha de ser per sempre, enlloc està escrit que hagi de ser així, però és el que ens venen a les pel·lícules Hollywodianes amb sobredosi de sucre i esperit patriòtic.

És curiós, però recordo tot de moments que em fan somriure, coses compartides en un lloc i un moment irrepetibles i fugissers. Ja no són els meus amics, però ho van ser, sens dubte! I espero que de tant en tant trobin un forat per pensar en el seu monitor de música amb el que van escriure tantes cançons, van compartir bons i mals moments, i a qui segurament ja no veuran mai més si no és en un programa de televisió penjat a internet... fins quan???

dijous, 8 d’agost del 2013

Una vida tan petita

Una gota cau sobre la faç immaculada de l’aigua,
una gota que remou i ondula, diminuta, insignificant.
Un sospir que no se sent en una nit fosca sense lluna.
Un udol llastimós, imperceptible, però constant.

A qui pots culpar quan ningú no en té la culpa?
Sense déus en què creure, en què creiem si no creiem?
No pots malbaratar la vida udolant a la lluna
però ningú no et diu on està el límit dels inconscients.

Tancats els ulls, les imatges són més nítides que mai
i al plorar les parpelles s’entreobren, involuntàriament,
t’obliguen a veure un món que ja no serà el mateix d’ahir,
que gira i gira encara que tu hagis perdut l’últim tren.

Una llàgrima cau i rodola sobre una foto tant recent
que sembla que no sigui teva, i cau a terra sense fer soroll
de tan petita, però s’esquinça en mil bocins igualment
perquè ningú no la pot aturar, com no poden aturar el teu dolor.

L’eco de les passes es difumina passadís enllà, foscament,
on les aromes subtils són traïdores com ales de mosca,
invisibles mans, paraules rebotades, imatges indolents
que es riuen pels racons i menyspreen la teva angoixa.

Quan despertes del somni tot sembla tan real, ton dolorós,
que surts corrents en busca de respostes trobant la realitat
d’una habitació buida i freda, i et quedes al llindar, a la foscor,
veient sense veure que no has somiat res, que tot es de veritat.

No puc deixar de pensar que valorem molt poc la vida,
acostumats a aixecar-nos cada dia i que cada dia no passi res,
però de vegades alguna cosa, sense explicació, canvia
i ja no tornem a ser els mateixos... mai més!

dimecres, 19 de juny del 2013

La festa de l'escuma

Tan sols és sabó amb aigua barrejada.
Les bombolles llueixen al matí
sota un sol que crema la pell mullada
i s’enlairen al cel fins a morir.

Tornem cansats a casa amb la mainada
que no paren i es volen divertir.
Dinarem i farem la migdiada
encara que els nens no vulguin dormir.

I després tornarem a començar
amb la gresca fins l’hora de sopar
sota els estels i la lluna que somriu.

I quan ja no puguin més, tancats els ulls,
els portaré als seus llitets amb orgull
desitjant que mai s’acabi aquest estiu.

divendres, 7 de juny del 2013

La guitarra en silenci

La guitarra en silenci
a l’amor ja no canta.
La fusta maltractada
ja no respon al geni.

Que mai ningú no pensi
que ara resta oblidada
al racó on la desava
al temps dels intermedis.

La guitarra està muda
com la mà sense vida
mentre a l’alba agonitza
fins que a la porta truquen.

Tard arriba l’ajuda
per al gegant d’argila
perdut entre la boira
amb llàgrimes de pluja.

Tinc un nus a l’estómac quan sento la notícia,
alguna cosa que plora i una altra que crida.

La guitarra en silenci
a la mort ja li canta
una llòbrega marxa
que el porti fins al sepeli.

I quan la terra el premi
amb eterna abraçada
els acords que adorava
somriuran amb misteri.

La guitarra resta muda,
fràgilment bella i buida.
Quan es trenqui algun dia
ningú en tindrà la culpa.

Donem la benvinguda
a la roda infinita
que arrossega la vida
fins la següent caiguda.

Aquest matí ha sortit el sol i el món gira i gira.
Sense temps per plorar hem de seguir les nostres vides.

dimecres, 5 de juny del 2013

Recull de microrelats I

Drac i rosa
Inevitable fat.
Cruent atac.
Perseguit, acorralat,
nefast, atziac.
Fuig esperitat
temible drac!

Sang brolla,
ferida carnosa,
ha nascut
una rosa!



1-3-5-10
Una dona.
Tres fills.
Cinc minuts de cotxe perquè et tornin boig.
Deu minuts sense ells per trobar-los a faltar.



Mai no em perdo!
- És per aquí!
- Segur?
- Segur! - Va dir tot convençut sabent que s'havien perdut.


Macrocefàlia
Un cap, cent treballadors.
Pensava que era normal.
Ara sóc funcionari i em sento molt sol.
Tothom mana menys jo!


Ulleres màgiques
Al nen miop les ulleres li permetien veure a la resta de nens nus.
Per sort, continuava sent un nen.


Senzillesa
Un nen petit li dóna el seu globus a un altre nen més petit que plorava.
Ara els dos somriuen!


Final feliç
La princesa galopava amb el seu príncep quan li digué:
- Amor, sóc un extraterrestre!
Ella respongué:
- Ningú no és perfecte!


La silenciosa veu de l'experiència
L’avi sempre explicava les mateixes històries,
però el que a mi m’interessava era tot allò que deia sense paraules.


 
No m'agraden els gats!
- Però tu no odiaves els gats?
- I els odio! A tots menys al meu.



La darrera sessió
Res no dura per sempre, però l'espectacle ha de continuar.
Adéu estrelles del vell cinema, no ens tornarem a trobar!