Cada cop que entro a la sala principal de la residència experimento una barreja de por i nervis indefinible per a qui no ho ha viscut mai. Ho potser sóc jo mateixa que no puc controlar els sentiments que m’envaeixen quan travesso el llindar d’aquesta porta blanca i perpètuament vigilada.
- Bona tarda! – Saludo amb un somrís.
-
Bona tarda – contesta
la Carla
amb cara de voler marxar cap a casa.
La sala està tranquil·la i només se sent la remor del televisor que no mira ningú. De tant en tant, una aquí, una altra allà, se sent una tos, un estossec nerviós, alguna paraula inconnexa.
La senyora Irene està al costat de la mare i totes dues estan dormisquejant. Em sap greu interrompre el seu descans perquè sempre s’espanten.
-
Mama. Mama – la sacsejo lleugerament per l’espatlla i efectivament es desperta una mica espantada, però en quant veu que sóc jo, es tranquil·litza. – Hola mama – li faig dos petons. – Com estàs? Anem a la saleta - l’agafo pel braç per ajudar-la a aixecar-se.
-
Què fas? – No s’ha despertat de bon humor. Avui costarà moure-la de lloc. – M’estàs fent mal al braç!
-
Apa mama, no comencis a queixar-te. Aixeca’t a poc a poc, no tenim presa.
Fer que camini és tota una odissea. Quan arribem a la saleta petita, es deixa caure sobre una de les cadires i quasi rellisca. No és el primer cop que cau a terra de la manera més inesperada.
-
Què has dinat avui? – Pregunto com cada dia que vaig a visitar-la.
-
Mmm! Dallonses.
-
Què és dallonses, mama? Jo no ho sé. Si no em dius què és, no ho puc endevinar.
-
Dallonses és dallonses – diu secament.
-
La setmana que ve és el teu aniversari - li dic per canviar de conversa. – Ja fas 90 anys.
-
90?
-
Si, mama, 90, però estàs molt bé i molt maca, cada dia una mica millor, no creus?
-
Ets molt bona – em diu acaronant-me els cabells. – Quan vindrà en Pere?
En Pere és el meu pare. Fa dos anys i set mesos que va morir, però quan em pregunta no li explico. Li hauria d’explicar cada dia, i fer-la patir cada dia i crec que no és necessari.
-
Té coses a fer a casa i vindrà després.
-
T’he explicat mai com ens vam conèixer? – Es posa les mans al pit amb emoció i em mira enriolada.
-
No mama, explica-m’ho – he sentit la historia un milió de vegades i espero sentir-la un milió més, si cal.
-
Jo treballava a casa del Doctor Gibó. Era la millor cuinera que havia tingut mai, sempre m’ho deia, però vaig conèixer en Pere una tarda de diumenge que vaig lliurar i tot va canviar. Anava amb aquell vestit blau de ratlles blanques. Semblava un galant d’una pel·lícula en blanc i negre. Portava un bigoti finet a sobre del llavi que a mi no m’agradava gens, però no em feia res.
-
El pare era molt guapo – se m’escapa. La mare em mira estranyada.
-
Quan li vaig dir al Doctor que marxava perquè em volia casar amb en Pere, em va dir que desitjava que aquell rellotge de la paret és parés de sobte i així jo em pogués quedar per sempre, però no podia ser – m’agafa la mà i de sobte es posa a riure. – Recordo que vam quedar un dia per anar al cinema. Vam veure la pel·lícula i també ens vam fer alguns petons – es posa la mà a la galta. – Quan vam sortim del cinema em va preguntar si no havia notat res de diferent. Jo no havia notat res de res, tot estava com havia d’estar, però va resultar que s’havia afaitat el bigoti i jo no m’havia adonat – ha de parar de parlar de l’atac de riure que li agafa. El cert és que se’m contagia el seu somriure i no puc evitar riure amb ella. – Ho va fer per mi, perquè a mi no m’agradava.
-
Quin any va ser això?
-
Vaig marxar del poble l’any 40 i vaig entrar a treballar pel Doctor. Vaig conèixer a en Pere l’any 51 i ens vam casar al 52. La meva filla Anna va néixer el 53, i el seu germà, en Pere, com el pare, va néixer el 56.
-
No sé com pots recordar totes aquestes dates, mare. A mi se m’oblidarien de seguida. De vegades haig de comptar per saber quants anys tinc.
-
Quina tonteria – diu sense més.
Ens callem i, agafades de la mà, deixem passar l’estona. Se’m fa difícil mirar de preguntar-li les mateixes coses una vegada i una altra, però els metges diuen que això li fa molt bé.
-
Que voldràs que et regali pel teu aniversari?
-
El meu aniversari?
-
Sí, mama, la setmana vinent faràs 90 anys.
-
90? – Es mira les mans del dret i del revés. - 90 anys?
-
Voldràs un pastís?
-
Sí! De xocolata! Però no li diguis a
la Mònica, no em deixa menjar xocolata. No em deixa menjar res del que m’agrada!
-
No et preocupis. Com és el teu aniversari, et deixarà menjar una mica.
-
Anna, – em diu
la Carla traient el cap per la porta – és l’hora del sopar. La pots portar a la sala principal, si us plau?
-
I tant! Ara mateix – li contesto. – Va, que t’ajudo a aixecar-te.
Novament em costa déu i ajut aixecar-la, entre renecs i males cares, però acaba aixecant-se i se’n va al costat de la senyora Irene. Li arreglo el coll de la camisa i li faig dos petons.
-
Dissabte vinent vindré amb en Joan i estarem una estona. Si vols, podríem anar al parc.
-
No, al parc no. Fa fred.
-
Com tu vulguis, mare. Dóna’m dos petons més.
Mentre marxo, escolto com parla amb la senyora Irene:
-
Quina noia tan maca. Sempre ve a veure’t.
-
Sí, és molt maca.
-
Qui és?
-
No ho sé.
