L’onze inicial

Gestionar el millor bosc del món no és senzill: els arbres més forts col·lapsen la capçalera i priven de llum als plançons que miren d’obrir-se pas; trasplantar bons arbres d’altres boscos és quasi impossible pels preus prohibitius en que es mou el mercat actual; la temporada cada cop és més llarga i exigent. A sobre, la premsa no ens perdona ni una: es preveu un augment de senderistes del 14% i les nostres infraestructures comencen a ser insuficients. Per això s’ha d’invertir amb seny i mirar cap al futur amb perspectiva. Avui mateix, sense anar més lluny, hem acomiadat a un dels nostres arbres més veterans que se’n va al Japó. En faran cent mil fulls de propaganda comercial.

Ivan Bonache, 23 de maig de 2018

Va de cul(tura)

Sonata per a piano K239 (21% d’IVA inclòs).

Allegro molto moderato. Una delicada tos sincopada amb tons de whatsapp seguit d’un estossec sostingut, caiguda de mòbil, bot a la cadira i sospir alleujat en veure que no ha patit danys.

Largo. Un enèrgic so de trucada entrant en fa sostingut menor, fortissimo. Un senyor remenant amb delit una bossa de llaminadures per continuar amb l’obertura dels caramels. Nova trucada amb un <<ara no puc parlar>> en do sostingut major.

Allegro vivace. Un ronc profund cap a les files davanteres de la platea seguit d'un delicat trio de reprovacions. Una senyora joguinejant, a tempo, amb el seu collaret de boles.

Allegro molto moderato. Espectacular fuga d’espectadors temorosos d’un col·lapse automobilístic a la sortida del pàrquing amb arrossegament de cadires, cops de colze, abrics pels caps i portes batents. Després d'un compàs de silenci, els pocs espectadors que encara estan a les seves localitats recorden, de sobte, haver deixat alguna cosa encesa a casa.

Bis. Ja no hi queda ningú. El pianista saluda i, en flexionar el tronc, deixa anar una sonora flatulència. Un noi amb una escombra aplaudeix i comença a netejar la sala.

Ivan Bonache, 23 d'abril de 2018

Condemnat!

Ha passat la nit en vetlla. El cel clareja quan comença a vestir-se amb mans tremoloses. Té les hores comptades. Quan li posen el nus al coll li costa empassar. Al patíbul tots els ulls estan clavats en ell, expectants. El botxí, sever, li fa un sermó insofrible. Que no el facin patir més! La por el paralitza, no pot respirar, però l’àngel al seu costat el mira i somriu. Ha arribat el moment. Vençut per la crua realitat, fent el cor fort, accepta el seu destí i amb un fil de veu exclama: - Sí vull!

Relat guanyador del VIIè Premi de Microrelats de Por Uuh! - Biblioteca Central d'Igualada

Ivan Bonache, octubre 2017

O!

Quan vaig passar pel parc, de camí a casa, la vaig veure a terra. Em vaig quedar allà dempeus mirant-la sense entendre. Quants dies feia que se m’havia extraviat? Estava en un angle estrany, una mica més enllà de la meva ruta habitual. Segurament algun animal s’havia entretingut amb ella i l’havia allunyat de la vista dels nens que hi juguen diàriament. Alleujat per haver-la recuperat sana i estàlvia em vaig veure en un atzucac inesperat: de quina manera l’havia de restituir dins del meu lèxic? Per una altra banda, estava meravellat d’haver esquivat la necessitat d’emprar-la i que la gent seguís entenent el que els hi deia. Vaig reprendre la marxa jugant amb ella a la mà i, ves a saber per què, se’m va esmunyir i va caure per la claveguera. Vaig riure de la meva malastrugança i vaig fer via cap a casa perquè se m’estava fent tard. Ara la meva muller està encantada amb mi perquè quan em demana el que sigui sempre li dic que sí.

Ivan Bonache, novembre 2016

Res a celebrar

            L’avi acotxa al nen amb tendresa. El nen està feliç perquè l’endemà no ha d’anar a escola. Es commemoren els 524 anys de l’arribada de l’home a Mart un 12 d’octubre de 2492. Li fa un petó al front i se’n va a l’habitació. No ha sopat, no té gana. La filla està amoïnada per la seva salut.

 Es mira les mans arrugades per l’edat i sospira. Vull ser astronauta, li ha dit el nen. Quan Cristopher Columbus i els seus homes van aterrar amb el seu coet a Mart es pensaven que trobarien un planeta erm però, contra pronòstic, es van trobar amb una petita civilització que no va ser capaç de sobreviure als virus i les bactèries que portaven els humans. El 90% de la població va caure víctima de les epidèmies i els supervivents van ser reclosos en guetos per la seva seguretat. En pocs anys, el darrer marcià va morir en la misèria i l’oblit.

Se li acaba el temps. Necessita trobar un hoste compatible o morirà amb el cos que habita. Sospira de nou. No recorda quants anys fa què no ha contactat amb cap altre de la seva espècie. Està cansat. Es fica al llit i tanca els ulls. Demà serà un altre dia. Un dia amb res a celebrar.

Ivan Bonache, abril 2017

Amollar llast

Es van enlairar a la vida amb el somriure dels inconscients, meravellats per la immensitat de l’horitzó i la fragilitat del matí.

Pujar va ser fàcil, però van entendre, potser massa tard, que no tenien el control: anaven allà on volia el vent. Però tot era tan bonic! Com despertar si ni tan sols ets conscient de que estàs somiant?

A mig camí d’enlloc van començar a perdre alçada i el cel es va enfosquir. Ell es va enfadar, com sempre, i ella, sense dir res, va obrir la bossa i va començar a llançar al buit les fotografies d’aquells anys compartits, les avorrides tardes de diumenge, les nits d’indiferència i aquelles banyes que ell li va posar amb una companya de feina. Però continuaven caient.

Es van desfer de la geometria dels petons, de la química sexual, de la irracionalitat de l’amor, de la complicitat dels somnis compartits i de les contradiccions consentides. Tot allò que els hi havia fet nosa durant tants anys va anar caient al buit, però continuaven perdent alçada.

Llavors es van mirar l’un a l’altre com no ho havien fet des de feia massa temps i, agafats de la mà, van saltar precipitant-se a l’abisme de l’oblit fent-se cada cop més petits, petits, petits, fins a convertir-se en un punt i final i desaparèixer per sempre.

Ivan Bonache, març 2017

L’herència

Quan el pare va ingressar a la residència l’Alzheimer ja havia causat estralls en la seva personalitat. El doctor em va recomanar exercitar la memòria a curt termini amb estímuls positius, imatges, jocs, qualsevol cosa que l’ajudés a sortir del cercle viciós del record repetitiu.

El pare sempre ha estat un home molt reservat i no hauria permès mai que ningú tafanegés entre les seves coses, però era necessari i ho vaig fer. Així va ser com vaig descobrir la seva col·lecció. Mai no ho hagués pensat d’ell, però, de sobte, tot va encaixar. Aquella troballa va donar lloc a una millora notable en l’estat del pare i em va ajudar a no deixar-me portar pel desànim que comporta enfrontar-se a una malaltia tan destructiva.

Ara, quan busco noves peces, intento seguir els seus criteris amb la màxima exactitud, com si ho fes ell mateix. I tot i que al principi em va costar força, ara em sento tan còmode que de vegades oblido que la col·lecció no és meva.

Però no pateixis, haurem enllestit de seguida. No sentiràs res. Pensa que demà quan li porti el teu ull en aquest petit flascó somriurà tímidament i farà que sí amb el cap. El conec molt bé, aquest to blavós és el seu preferit.

Ivan Bonache, febrer 2017

Cendra

Tanca la porta amb molta delicadesa i es queda dempeus al replà dubtant si baixar per l’escala o per l’ascensor. Es decideix per l’escala i baixa amb molta calma, com si comptés el nombre d’esglaons. En arribar a baix treu un paquet de cigarretes de la butxaca, es posa una a la boca i l’encén abans d’obrir el portal. Baixa per la rambla esquivant gent atrafegada, mirant aparadors i girant-se, de tant en tant, per contemplar la cadència rítmica d’alguna dona bonica.

Olora el mar abans de veure’l. Uns núvols blancs i grisos esquitxen l’horitzó. El mar té el color dels seus pensaments. Agafa el paquet de cigarretes i contempla la imatge grotesca que pretén treure-li el mal hàbit o, potser, tan sols neguitejar-lo. De nou li ve la tos. Escup a un costat i s’encén la penúltima. 

Deambula pel passeig marítim redescobrint racons que ha vist milers de vegades. La soledat és més punyent entre la multitud, però li agrada. Quan mira el rellotge se n’adona que les busques reculen irònicament. Té ganes de beure una cervesa.

Badocant arriba a casa. És tard. Treu la darrera cigarreta i llença el paquet aixafat a la paperera. Obre la porta i ella el ve a trobar i el besa. Què t’ha dit el doctor?, li pregunta. Ell, sense dir res, aparta la mirada i s’atansa al cendrer ple de burilles. Aixafa la cigarreta que penjava fa uns instants dels seus llavis mentre sent que alguna cosa dins seu s’està esquerdant lentament.

Ivan Bonache, febrer 2017

La roda infinita

La mort, per previsible que sigui, no deixa de ser dolorosa. La vida és així, em deien, sigues forta, però jo no volia ser-ho, no em donava la gana, ningú tenia dret a dir-me què sentir.

Els darrers dies a l’hospital van ser molt durs. Es va anar fent petita fins a desaparèixer. Si hagués pogut me l’hagués amagat en una butxaca, com un ocellet ferit, i l’hagués portat al carrer perquè morís lliure sota el cel blau i no tancada entre aquelles horribles parets grises.

Veure-la de cos present, al contrari del que havia temut, em va asserenar: semblava adormida, tranquil·la, com si d’un moment a un altre s’anés a aixecar per fer-me una moixaina.

Quan els pares van buidar casa seva, se’m va fer un nus a la gola. Tot em recordava a ella i res no me la tornaria. I allà la vaig veure, en un racó del cobert, plena de pols i una mica oxidada: la meva vella bicicleta. En agafar el manillar em van venir a la ment mil imatges: els carrers sense asfaltar, els amics, els jocs, l’estiu, aquella caiguda quan em van haver de posar cinc punts al cap. Què curiosa és la memòria, com pot amagar anys i vivències en un racó i de sobte, amb l’estímul oportú, deixar-ho anar tot en un devessall incontrolable.

I de sobte, el plor per un genoll pelat em treu de les meves cabòries. La meva petita ha caigut de la bici. Li amanyago els cabells, li faig un petó al front i li dic que torni a jugar, que no ha estat res.

Ivan Bonache, gener 2017

L'efecte Doppler

L’exprés de Dübendorf a Schaffhausen surt a l’hora prevista per la via 3. A l’andana, passatgers eternament atrafegats i carregats amb maletes el veuen partir però mai no aconsegueixen agafar-lo. La màquina tira dels vagons amb mil·limètrica destresa entre túnels i vessants boscosos; de lluny es dibuixa un poble aturat en el temps; el bestiar pastura sense fi; cotxes que no arriben enlloc; el xiulet de la màquina corroborant l’efecte Doppler.

Amb puntualitat suïssa, l’exprés arriba a l’estació però, contra tota lògica, hi ha un element fora de lloc: el cap d’estació ha caigut a les vies. El maquinista el veu però es queda petrificat. L’exprés hi va directe i ningú no hi pot fer res. La fatalitat s’esdevé. L’exprés atropella al pobre infeliç i descarrila.

És llavors quan apareix la Mà. Col·loca el cap d’estació a lloc i torna el tren a les vies. Gràcies al cel no hi ha cap víctima ni desperfecte que lamentar. En aquest món mai no passa res, el món que la Mà va crear en set dies, el món on estem condemnats a viure com titelles sense dret a decidir el nostre propi destí.

Ivan Bonache, desembre 2016

Teràpia de parella

- Heu de fer coses junts, - remuga mentre tamborineja amb els dits sobre el volant - una parella és com una planta, se n’ha de tenir cura cada dia, - mira per la finestreta de l’acompanyant amb impaciència – heu de fer coses junts, compartir moments. Casum dena!

El tret li ha sortit per la culata. Ell s’ho ha pres al peu de la lletra i ara està compartint amb ella tot i més. Està feta un manyoc de nervis. Ell ha entrat a la sucursal bancària amb un somrís i, picant-li l’ullet, li ha dit que tornava de seguida. Ella és una conductora exemplar, de les que fan servir el intermitents quan volen girar, i això de deixar el cotxe en doble fila la neguiteja. Els segons d’espera es fan eterns i no deixa de mirar pel retrovisor interior per si ve alguna patrulla de la policia que la pogués amonestar, però el carrer és desert. Amb el fred que fa!

L’alarma del banc la treu de les seves cabòries i ell entra com un esperitat dins del cotxe traient-se la mitja del cap. – Arrenca, arrenca, arrenca!!! – i surten disparats fent grinyolar les rodes i deixant un rastre de fum al seu darrere. – Això no ha de ser bo pel motor – mussita mentre s’aguanta les ganes de plorar. Ell està pletòric, rient com un eixelebrat. – Sents l’adrenalina? – li crida a un pam de la cara. – Corda’t el cinturo, collons! – però ell no està per cinturons. Obre la bossa i comença a treure els feixos de bitllets entre les sotragades que ella va fent per esquivar els pocs cotxes que es van trobant pel camí. Quan en treu el darrer, una petita explosió omple el cotxe per dins de pintura blava. Frenen en sec i es queden aturats al mig d’una gran avinguda. – Això – la veu li tremola de ràbia – ho netejaràs tu – i, com qui no vol la cosa, tornen a casa per fer el sopar.

Ivan Bonache, novembre 2016

Model

La model en apnea canviava professionalment de posat mentre els directius de l’agència xiuxiuejaven entre ells. Tot era magnífic però no perfecte. Veredicte: cuixes massa gruixudes i insuficientment pàl·lida de pell.

Següent!

La model no es va immutar. Va sortir d’escena i va tornar al cap de pocs segons amb un ribot. Allà mateix es va rebaixar les cuixes, passada a passada, sense ni un gest de dolor i, quan va creure que ja era suficient, va deixar caure el ribot a terra, va treure una cigarreta d’un paquet quasi buit i, entre pipada i pipada, es va anar dessagnant fins a caure morta a terra.

Després de deliberar llargament, van cridar al becari que va agafar el cadàver amb suma delicadesa i el va portar fins a la part del darrera. Allà la van despullar i la van plastificar. Era una llàstima desaprofitar-la. Seria un magnífic maniquí per a la nova col·lecció primavera-estiu.

El vincle

Els protagonistes del relat s’havien d’estimar, però no podia ser. La seva atracció era sublim però els seus caràcters eren massa diferents i xocaven constantment.

Després d’acomiadar-se amargament, ell va aixecar el cap al cel sense creure que la seva història estigués escrita d’antuvi i, sense preàmbuls, em va demanar que li permetés canviar. Volia ser generós i somniador, volia saber viure els moments importants, valorar les coses intangibles: volia ser més com ella. Però llavors... Potser llavors ella ja no sentiria el mateix que sentia ara.

El dolor que em va transmetre em va paralitzar. Era tan real! Encara avui no sé com es va crear aquell vincle entre creador i creació, però després de rellegir el que havia escrit inconscientment, el pànic es va apoderar del meu esperit i vaig desar el document en una carpeta de l’escriptori que no he estat capaç de tornar a obrir.

Ivan Bonache, setembre 2016