L’avi va morir de matinada un dia fred de novembre. Tot i que dels morts sempre se’n parla bé, ningú estava gaire trist pel seu traspàs. Però quina va ser la sorpresa quan a l’hora de sopar, una mica pàl·lid i ullerós, va seure a taula i es va menjar les bledes amb patates. Ningú va dir res. Van endevinar de seguida que al més enllà tampoc no el volien.
Ivan Bonache, abril de 2021
Havia trigat deu anys però ho havia aconseguit. L’enginy era esbalaïdor: una sèrie d’elèctrodes neurotransmissors connectats al cap del subjecte mitjançant els quals, i gràcies a un potentíssim ordinador, tota la immensitat creadora de la xarxa estava al seu abast. Era un procés complex que requeria de preparació mental prèvia així com de la ingesta de certes substàncies psicotròpiques per a facilitar la desinhibició i afavorir la creativitat portant el subjecte a un estat de trànsit durant el qual hauria de ser capaç d’escriure obres literàries de gran qualitat.
Les primeres proves amb connexions curtes donaren resultats prometedors. El cansament físic, però, també va ser força important. Sospesant els pros i els contres, va decidir llançar-s’hi: escriuria una novel·la. No, una novel·la no: la millor novel·la de la història!
Els preparatius van ser amoïnosos però en uns dies tot estava enllestit. Es connectà els elèctrodes, s’insertà al braç esquerre la via de la màquina d’alimentació parenteral, la via de sèrum fisiològic barrejat amb les substàncies psicotròpiques al dret i s’acomiadà de la realitat durant 348 hores. El resultat: una novel·la en cru de més de mil cinc-centes pàgines.
Després d’un parell de setmanes de repòs i bones menges es va dedicar a corregir i a reescriure l’obra. No podia estar-ne més orgullós. El manuscrit el va enviar a un amic editor que va prometre, desconeixent l’origen cibernètic de l’obra, llegir-la amb tota la consideració que li mereixia el seu amic.
L’espera es feu més àrdua del que havia previst però el veredicte arribà: «És una puta merda!» li va dir l’amic editor. El món li va caure al damunt. No s’ho podia creure. «Però no pateixis pas amic meu,» va dir enriolat després d’una petita pausa, «aquesta és la merda que anhelen les multituds. Tenim a les mans un best-seller!».
Va penjar i va fer una ganyota estranya: no sabia del cert si ho havia aconseguit o no.
Vaig marxar de casa molt jove perquè no suportava al meu pare. Em vaig prometre que mai no seria com ell. Però l’altre dia, mentre m’afaitava, la imatge que em tornava el mirall no era pas la meva, era, com sempre em deia la mare, el seu viu reflex. Des de llavors m’odio profundament i m’he deixat créixer la barba.
Ivan Bonache, març de 2021
John va perdre la dona, el gos i el cotxe a mans d’uns mafiosos que ho van pagar amb la vida. Des de llavors combat el crim implacablement pels carrers de Nova York. Com cada matí ha entrat al seu despatx entre les mirades d’admiració dels companys. De sobte, un crit esfereïdor. Quan han obert la porta se l’han trobat de cul a terra, tremolant, i a sobre de l’escriptori, una aranya diminuta.
Ivan Bonache, març de 2021
Quan entra a casa deixa les claus a sobre d’una pila de llibres. Busca sense pressa una ubicació adient per a un nou exemplar que ha comprat a la llibreria de la cantonada. És el darrer llibre d’un escriptor que, en el fons, li sembla pretensiós i pedant però que està molt de moda. La llibretera li ha recomanat tan apassionadament que no li ha pogut dir que no.
Amics i familiars comencen a estar preocupats. Coneixen sobradament la seva gran afició a llegir però això ja comença a passar de taca d’oli. Algú ha mencionat, com qui no vol la cosa, un possible cas de la síndrome de Diògenes però ell sempre s’escuda en la seva bibliomania.
A soles entre passadissos estretits i habitacions colgades de llibres multicolors, n’agafa un a l’atzar i n’arrenca una pàgina. S’imagina la llibretera nua, descobrint per fi que aquell noi tímid i introvertit és en realitat l’amor de la seva vida i li demana que la posseeixi salvatgement. El fruit d’aquell moment onanista acaba empastifant la pàgina de dubtosa qualitat literària i amb la culpabilitat a flor de pell es pregunta si algun dia tindrà el valor de confessar-li el que sent o si en el fons ja és feliç tal com està.
Sona el mòbil. És aquella aplicació que s’ha instal·lat fa quatre dies i que li està canviant la vida. Com que no hi ha gaire trànsit a aquella hora l’agafa per veure quina noia li ha respost. No està malament. Amb la mà esquerra al volant i la dreta al mòbil, un ull en la carretera i l’altre en la pantalla, llegeix que vol quedar aquella mateixa nit i li adjunta una adreça.
Es passa la tarda arreglant-se. A la dutxa es masturba per no arribar massa calent a la cita. Busca l’adreça al navegador del cotxe i se sorprèn de veure que l’envia cap el cementiri. Quan hi arriba, la noia, espaterrant, ja l’espera. Sense badar boca es fonen en un petó llarg i humit. Ella l’agafa de la mà i el porta cap a dins del recinte. Fa una mica de fred i tot és força tètric a aquelles hores, però està tan excitat que la seguiria fins a la fi del món.
Entre les flors d’una tomba recent, fan l’amor. Mai no havia sentit aquell fred tan punyent ni aquell plaer tan profund. S’escorre entre convulsions orgàsmiques i es deixa caure de costat. La noia riu i li assenyala el nom de la làpida. Ell no li veu la gràcia. Aquell pobre infeliç es diu igual que ell. Agafa la roba i, mig nu, se’n va corrents cap a la sortida. A mesura que s’allunya va veient ombres i figures que es belluguen per tot arreu. Esglaiat, ja no se’n recorda de la noia, només vol sortir d’allà i anar-se’n cap a casa. Però no pot. La sortida està tancada.
«Un dels nostres!» sent darrer seu, «Un dels nostres!» repeteix algú més enllà. La noia apareix entre la boirina i amb veu rogallosa li diu «No corris, ja estàs a casa. Encara no ho has entès? Algú t'hauria d'haver dit que no és bona idea mirar el mòbil mentre condueixes».
Ivan Bonache, desembre 2020
Cansat d’estavellar-te contra un mur d’indiferència cada cop que
comparteixes les teves creacions? Fart dels compliments afalagadors que tan
sols busquen la reciprocitat? Amics i familiars no són sincers? Molt menys la
teva parella?
Benvingut a CriticArt, la nova app per a mòbils que utilitzant
els més sofisticats algoritmes elabora crítiques acurades que t’ajudaran a
valorar com cal la teva obra i a obtenir una simulació de l’acollida que tindrà
davant del públic. Un relat, un quadre, una cançó, un curt, no importa!, te’l
criticarem ferotgement perquè no et facis il·lusions. Si la teva obra és
dolenta malgrat el que digui ta mare, no ho dubtis!, CriticArt et mostrarà la
veritat de la forma més directa possible perquè segurament és encara pitjor del
que et pensaves.
Ja no malgastaràs més el temps esperant a veure com puja el
comptador de visites del teu blog o del teu perfil de Relats en Català; ja no
perdràs la son esperant el veredicte del jurat perquè saps que no guanyaràs;
per fi s’han acabat els dies d’incertesa i decepció creadora. L’única aplicació
que et confirmarà el què ja saps però no et vol dir ningú.
I si el teu problema és la necessitat visceral de penjar fotos
de tot el que menges i dels llocs a on portes el gos a fer caca tot i que no li
importa a ningú, baixa’t la nostra aplicació i amb cada imatge o comentari
estúpid que pugis a la xarxa t’arribarà una allau de dislikes i d’opinions
colpidores, però sinceres, que t’ajudaran a desenganxar-te d’una vegada per
totes.
No ho dubtis i apuntat a CriticArt, perquè criticar és el
veritable art del segle XXI.
Ivan Bonache, gener 2020
A
la sala, silenci; a dalt de l’escenari, el virtuós pianista rus Scriabin.
Comencen a sonar unes notes fosques com la nit que de mica en mica ascendeixen
cap a la llum. Un vermell pàl·lid s’entreveu quan de sobte tot torna a la
foscor. Amb un lila brillant reapareix la música que modula i s’entrellaça amb
les partícules de l’aire que rodeja al públic. El vermell s’apodera de nou de
la platea amb un diminuendo dolcíssim
que acaba en un silenci absolut.
El
segon moviment presenta un Adagio amb acords sincopats que creen un ambient de
calma que acaba en unes semicorxeres blau cel. La mà esquerra reprèn els acords
inicials mentre la dreta fa un cànon que condueix a un acord final verd com
l’herba d’un prat.
Un
rondó groc solar comença el tercer moviment intercalant la tornada entre
diferents episodis de colors vívids i espurnejants que entre presto i piano amb
vuitenes greus i rítmiques barrejades amb una melodia subtil arriben a un final
sense resolució que aconsegueix mantenir tota la tensió per conduir cap a la
darrera part de la sonata amb una mestria admirable.
El
darrer moviment sembla una marxa fúnebre però, en contra del que caldria
esperar, colors càlids s’apoderen dels oients; no és un tema fàcil, però tampoc
transmet pesar, ans al contrari, l’alternança de pianos i fortes en una
brillant tonalitat de vermell fosc ajuden a tancar un cercle perfecte.
El
pianista s’aixeca i saluda. El públic, inicialment mut, esclata en un
aplaudiment ensordidor. En Jaume, visiblement emocionat, s’aixeca de la butaca
i aplaudeix fervorosament mentre plora d’emoció. Agafat del braç de la Consol,
desplega el seu bastó blanc i surten plegats de la sala.
Ivan Bonache, març 2020
En Jan obre el seu portàtil AcPé Pabi-Lyon amb garantia de tres anys i escriu unes línies de la seva propera novel·la. Sempre l’acompanya una llauna de Cola-KoKa Zeru, sense sucres afegits i tot el sabor. Quan sona l’alarma al seu nou AiFon XI baixa al Passeig Pere III de Manresa i pren un refrigeri a la terrassa del KurKal. Just al davant hi ha El Gran Celler on compra un Manresanus, un cabernet sauvignon envellit en bota de roure francès amb cos mig, reminiscències de maduixa i pruna, tanins suaus i un deix lleugerament terrós.
A la tarda la llibreria Zir-Par organitza una signatura de llibres. S’hi acosta amb el seu nou Teat Cateta, fiabilitat i confort al millor preu, i atén els clients que prèviament han comprat la seva primera novel·la publicada per l’editorial El Campanar. Cada exemplar costa 25€.
Quan arriba a casa se’n va directe a la dutxa. Es treu la camisa i al pit es pot llegir clarament: ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT.
Qui va dir que no es pot viure de la literatura en aquest país?
Ivan Bonache, juny 2020
En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur.
Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions.
Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!
Ivan Bonache, desembre de 2019
El gran artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar interès en fer una peça allà mateix.
Se li va oferir un davantal que va rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera i li feu una foto a la seva obra més recent.
Mentre el gran artista sortia del taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que allò era art i que valdria molta pasta.
En arribar a casa vaig anar directe a buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i, amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si estigués boig.
Ivan Bonache, desembre de 2019
Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...
Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.
Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!
Ivan Bonache, maig de 2019
