Visió de futur

En Carles té cinc anys. Ja és un nen gran. Porta ulleres des dels tres, igual que el pare, que també és diu Carles, però ell li diu papa.

Darrerament en Carles està molt inquiet i el pare li diu que és un entremaliat. No li falta raó. La setmana passada va estar castigat tots els dies sense televisió i sense conte per anar a dormir. Li va dir al pare que era estúpid i ningú diu que sigui mentida, però ell no ho hauria de dir, és de mala educació, i per això va estar castigat.

En Carles no entén al seu pare: sempre l’està renyant, sempre l’està castigant, i la mare, a sobre, sempre li dóna la raó. Estan fent conxorxes en contra seva, és evident.

El dissabte, havent dinat, mentre la mare es posa una estona a l’ordinador, el pare s’asseu al sofà i es posa a mirar un d’aquells programes insuportables que tant li agraden. És una altra cosa que en Carles no entén, però no s’hi pot fer res: si es queixa, el pare el renya i li diu que està veient un programa i no té perquè canviar per veure dibuixos, que ja en veu prou durant la setmana. Prou? Si el pobre ha estat castigat tots els dies sense tele!

Al cap d’una estona, els roncs del pare se senten per tota la casa. En Carles s’apropa amb cautela i se’l queda mirant. Li fa una ganyota per veure si està despert i no reacciona. Li passa la mà per davant dels ulls i tampoc. Li treu la llengua i molt fluixet li diu estúpid. Riu fluixet i veu que a la mà porta les ulleres. Una idea li passa pel cap. Amb compte li treu les ulleres dels dits i, traient-se les seves primer, es posa les del pare. És queda molt parat. Mira al voltant i ho veu tot borrós i lleig, deforme. El pare té moltes més diòptries que ell, però en Carles no sap què és una diòptria. Es treu les ulleres mig espantat i es torna a posar les seves. De nou ho torna a veure tot clar i nítid.

En Carles se’n va a la seva habitació si s’asseu a la catifa. Mentre juga amb els cotxes, intentant no fer gaire soroll per no despertar al pare, decideix que a partir d’aquell dia farà més bondat. Per fi ha entès perquè el pare és com és: el seu món és horrible, monstruós, deformat i grotesc, és normal que estigui tan enfadat. Potser ell quan es faci gran també veurà el món com el veu el seu pare, però ell serà molt més comprensiu amb els seus futurs fills.

Caníbals

Després de tantes penúries,

una eternitat!,

podré calmar les meves ànsies

menjant de la teva carn

sense pietat.

Ara ja no tinc aturador,

el teu cos

em crida i no el deixaré

escapar, en necessito

sols un mos.

I veig als teus ulls

el desig!

No forcegis, carn

de la meva carn presonera

sense mig.

Menja de mi!

Esmicola’m sense presa.

Menja de mi

mentre et mous amb tendresa.

Menja de mi!

I no faré més que capbussar-me

dins la teva olor

paladejant el més pur secret

allà on el plaer s’amaga

en la foscor.

No puc aferrar-me a l’instant

que s’escapa

somicant el teu nom, suau,

per la trampa de la pell

que m’atrapa.

Només un cop, només un,

el darrer!,

no t’aturis, ara no, acaba

allò que no pot acabar mai

o em moriré!

Menjo de tu!

T’assaboreixo sense remordiment.

Menjo de tu

mentre em recupero lentament.

Menjo de tu!

Les relíquies d’avui són les noves tecnologies d’ahir

     

 No fa gaire, jo mateix estava fent treballs a la primària amb una esplèndida i verda màquina d’escriure Olivetti mentre els meus pares maleïen el soroll incessant que feia al teclejar fins a altes hores de la nit ja que, com sempre, ho deixava tot per fer a l’últim moment. Ma mare sempre acabava posant la mateixa cara de circumstàncies i abans de que badés boca, jo li deia:

                - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Quan a l’institut van comprar els primers ordinadors de sobretaula amb aquelles pantalles verdes o taronges, semblava que estàvem vivint un moment màgic. Aquell soroll tan característic de la màquina d’escriure va deixar pas a la remor del teclat i els clics del ratolí. Els pares ja podien respirar tranquils. El que no va canviar va ser la cara de circumstàncies de ma mare en veure com l’últim dia em donaven les tantes i jo li deia:

            - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Les pantalles monocromàtiques van deixar pas als monitors en color. La vida universitària va ser l’excusa perfecte per a obtenir un flamant ordinador nou i decent i poder estudiar com cal. A qui vull enganyar? L’únic que feia com cal amb aquella andròmina era jugar fins al darrer dia en que venien les preses i la resposta continuava sent la mateixa:

              - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Malgrat els meus esforços, vaig aconseguir llicenciar-me i, fora pronòstic, fins i tot vaig aconseguir una feina relacionada amb el que havia estudiat. Viure per veure! Aquest nou treball em va obrir les portes de la mobilitat. Benvingut al món del portàtil. Més comoditat però menys excuses ja que en teoria et pots endur el portàtil allà on desitgis. En aquells temps la resposta va variar subtilment:

                - Nena, avui no, que aquest projecte l’haig d’entregar demà!

Ara mateix, mentre no puc evitar somriure en recordar aquella vella Olivetti, vaig escrivint aquestes línies en un minúscul netbook, acte mereixedor de respecte i lloances ja que encertar en aquestes diminutes tecles és més un art d’equilibrista que no pas d’escriptor. Déu meu! Que tard que és! Disculpeu que us deixi d’aquesta manera però haig d’anar enllestint que el termini d’entrega per a aquest premi acaba demà.

Intel•ligència artificial

     19:00 hores. XY entra a casa. Es deixa caure pesadament al sofà i esbufega. Immediatament una cervesa es serveix a la tauleta que queda a la seva dreta. L’agafa mentre la paret blanca enfront del sofà es transforma en una pantalla descomunal. Juga el seu equip preferit que perd 2 – 0. Arrufa les celles i prem amb força el got mig buit. El deixa a la tauleta i s’omple novament de líquid daurat. En dos glops quasi l’apura i el torna a deixar a la tauleta. Ara, fora norma, no s’omple de nou i s’altera visiblement.

     -Què haig de fer per poder beure una cervesa a casa meva!

     Immediatament el got s’omple de nou. 3 – 0. La cosa no pinta bé. Comença a maleir i a donar cops de puny al sofà.

     -Tres quarts. Que es prepari quan arribi! Li dono una mica de confiança i em pren el pel de mala manera... Hauré d’explicar-li com funcionen les coses en aquesta casa.

     Rient entre dents, entra a la cuina i obre la nevera en busca d’alguna cosa per picar. No sembla trobar res interessant quan de sobte la porta es tanca fortament donant-li un cop a l’espatlla dreta.

     -Maleïda màquina del dimoni! – Sense temps a reaccionar nota una fiblada a la cuixa esquerre. El robot cuiner li ha llençat un ganivet. Un fil vermellós, cada cop més abundant, li regalima per la cama. XY té els ulls increïblement oberts, les mans a la ferida. - No! – Crida, però el robot cuiner se li atansa fredament i li clava un altre ganivet entre les costelles. Repeteix i repeteix fins que XY cau a terra.

     20:15. XX entra a casa plorant. És molt tard. Deixa les bosses a terra i entra d’una revolada al menjador demanant perdó.

     -Ho sento, amor, m’he entretingut comprant al supermercat... – Calla perquè XY no hi és.

     Tampoc està a la cuina, ni al bany, ni al garatge. Tremolant, espera a la cuina a que arribi, però no arriba. El robot cuiner li prepara el sopar sense que li demani. Una goteta de sang, ben vermella, brilla al braç articulat que feineja mentre el triturador d’escombraries no deixa de funcionar en una bona estona.

Arkansas Smith i el Prepuci d’Or

Amarat en suor, brut i mal afaitat, Arkansas ho té a tocar. Només cal que estiri una mica la mà i ho haurà aconseguit. Amb el seu barret inconfusible i un somriure de mig costat, ha creuat mig món: un oceà, el vell continent, un mar, un país en guerra i un desert inclement per arribar al temple. Ha desxifrat enigmes, esquivat trampes, matat enemics a tort i a dret sense perdre el sentit de l’humor. Fins i tot ha explicat acudits dolents encara que no el sentís ningú, i ell mateix ha rigut per no fer-se un lleig.

Es balanceja temeràriament i, amb acrobàtica perícia, agafa el petit cofre aferrant-se a ell per por a perdre’l en l’últim instant. Sense el pes que l’oprimia, un mecanisme a començat a funcionar i un munt de trampes s’activen. Quan el sostre del temple comença a trontollar, s’adona del que li ve a sobre i comença a córrer com un esperitat escapolint-se del temple uns segons abans de que tot s’ensorri.

Tranquil•lament, a l’hotel, es permet el luxe de banyar-se sense presses. És un home fornit, desitjable, però amb un terrible secret: fa anys que no aconsegueix trempar. Es mira el penis ensabonat i per molt que l’acarona no aconsegueix que deixi d’estar flàccid. Amb el somriure de sempre, se’n riu. Allò s’ha acabat si la llegenda és certa.

Amb el batí de seda s’acosta a la taula i mira el cofre. Tot apunta a que dintre hi ha la relíquia que acabarà amb la seva desgràcia: el Prepuci d’Or.

Amb mans tremoloses obre el cofre i... efectivament! Allà està aquella pelleringa daurada que l’ha de fer l’home més viril del món. Atansa la mà i, quan està a uns mil•límetres, sent una terrible erecció. El membre li ha crescut fins al límit, un penis erecte de manual.

Cec de desig, pica a la porta del costat on descansa la seva companya de viatge. Lucy obre la porta estranyada d’aquella urgència i mira amb una ganyota la tenda de campanya de l’home més viril del món.

-Nena! – Exclama Arkansas, eufòric.

-Ui! Avui m’agafes amb un mal de cap terrible.

Un any passa volant

Sembla mentida, però avui fa un any que el blog Mapes del Món es va donar a conèixer amb el relat Amb poques paraules i des de llavors no han estat pas poques, les paraules.

És curiós com l’escriptor, afeccionat en el meu cas, passa per diverses fases al llarg d’un any: curiositat, efervescència, deixadesa, obsessió, assentament, col·lapse,... I podria dir-ne algunes més, però no cal.

El realment important és escriure i fer-ho per a un mateix. No hi ha felicitat més gran que ser capaç d’escriure una cosa que tu voldries llegir d’un altre escriptor. Però sovint es perd de vista la fita, t’encega el nombre de visites, els comentaris, els +1, les vegades que comparteixen el teu relat, i en el fons escriure és el que volies però la xarxa t’enganya, et manipula, i acabes mirant el blog cada dia per altres raons i tot perd una mica de sentit.

Espero que Mapes del Món tingui llarga vida, que les musses no m’abandonin, que la il·lusió sigui la meva guia i que tots vosaltres vulgueu seguir llegint històries sortides de moments i vivències que ens han portat a tots fins a on ara estem.

Salut i inspiració!

No són hores

-         Per què no ens dutxem junts? – Pregunta ell de sobte.

-         Ara? – Diu ella amb els ulls esbatanats com si hagués dit la bogeria més gran del món.

-         Sí! Ara! Vinga, aixeca’t del sofà, aprofitem que els nens dormen.

-         Quina mandra! Deixem-ho per a un altre dia.

-         Quin dia? – Pregunta inquisitivament. – Darrerament no hi ha dies, ni ocasions. Ja sé que estàs cansada després de tot el dia amunt i avall, però jo no m’he estat tocant la pera precisament...

-         Ja ho sé, jo no ho he dit pas això.

-         No, però sembla que tu sempre estiguis més cansada, més atabalada, més preocupada, més estressada, més tot, i treballem tots dos.

-         Ja ho sé, però és que darrerament no estic d’humor. No ho vull pagar amb tu, però... no en tic ganes.

-         Recordes quan ens vam conèixer?

-         Clar que ho recordo, però no és el mateix.

-         Clar que no és el mateix! Només faltaria. Nosaltres no som els mateixos. La vida ens ha passat factura, però això no vol dir que haguem de renunciar a tot. Som pares, però també som parella. En cap moment vam renunciar a una cosa per passar a ser l’altra en exclusiva, oi què no?

-         No – el mira encuriosida. – On vols anar a parar?

-         Doncs que alguns cops paro un segon, a la feina, i somric recordant aquells petons absurdament llargs que ens deixaven els llavis envermellits, i aquell sabor teu a la boca, la teva olor a la meva roba. De tant en tant voldria retrobar aquells petons, perquè sí, no cal fer res més, com un joc.

-         Les coses amb el temps perden intensitat. Allò que en un principi ens feia feliços, ja no és suficient. Som egoistes.

-         No crec que sigui egoisme, és més aviat conformisme. Acabes conformant-te amb el que tens sense lluitar per no perdre allò que tenies. No és fàcil. Has de trobar el teu espai entre la parella, els fills, la família i els amics, i tenir temps de ser creatiu, original i romàntic. Potser no cal abastar-ho tot. Potser amb una mica cada dia és suficient. Vinga! – L’estira de les mans, però no es vol aixecar. – Deixa de ronsejar!

-         Mmm! – Gemega i es deixa arrossegar, sense aixecar-se. Des del terra, el mira divertida.

-         M’estàs provocant! I al final em trobaràs, ho saps, oi?

-         Si? I què faràs? Portar-me per la força a la teva cova i abusar de mi?

-         Pensa que a la meva cova hi ha una dutxa amb hidromassatge i un llit de matrimoni. Jo me’n vaig cap a dalt.

Mentre puja les escales sent com la dona posa en marxa el televisor. Una mica decebut se’n fa a la idea de que serà una altra dutxa amb final feliç amb aquella sensació agredolça de buidor i plaer que tan bé coneix.

Cartes d'amor sobre la pell

Un cop al mes ella el ve a veure. Tancant els ulls amb força pot imaginar que estan al dormitori de casa, o en un hotelet, però costa. Només tenen tres hores i als cinc minuts ja estan nus. Tenen moltes coses a dir-se, però la urgència del desig parla molt més fort. No hi ha temps quan no pots pensar. Les boques caminen per allà on la imaginació es perd, per on les olors porten records llunyans, intensos. Els sospirs busquen els racons, calfreds de plaer entre abraçades d’un oblit momentani i sublim, deixar-se fer, reaccionar.

            Cansats i satisfets es queden abraçats una llarga estona sense dir res. Llavors ella agafa un retolador permanent i comença a escriure-li pel cos tot allò que no gosa dir. Primer al braç dret, amb lletres petites. Després, l’esquerre. Al pit en una espiral al voltant del cor. Per les cames, de les natges fins als peus. A l’esquena, la lletra d’una cançó d’amor. Necessita escriure-ho tot, fer-ho real, saber que les paraules quedaran ocultes sota la roba com una carta d’amor viva que romandrà amb ell fins al proper encontre.

Ella surt a la realitat diària i ell torna a la cel•la. Cadascú s’emporta l’olor de l’altre, el sabor a la boca. Quan no pugui més només hauran de llegir a la pell la raó que l'ha d’ajudar a aguantar un dia més, i un altre, i un altre, i un altre, fins que es tornin a trobar.

Doble vida

La noia, lligada de mans i peus, el mira amb ulls plorosos i la por reflectida al rostre. Porta tres dies en aquell indret però ella no ho sap: ha perdut la noció del temps. Ell s’hi atansa amb una tremolor imperceptible a les mans i ella s’estremeix. Quan està a punt de posar-li la mà a sobre, el so d’un tret inunda l’espai i la noia crida sense veu quan el cos de l’home li cau al damunt i una pluja de trossets de massa encefàlica ensangonada li esquitxa la cara. El tinent Raül Font sosté l’arma en alt. No li ha tremolat pas la mà, són molts anys de servei i no és la primera vegada que mata a algú.

S’atansa a la noia emmordassada i riu.  L’eco de l’estança buida li retorna aquell riure amplificat i terrorífic com si sortís d’una pel·lícula de terror mentre la noia, aterrida, espera el cop de gràcia. Per la nit, a casa seva, el tinent traurà la capsa de trofeus del seu amagatall i és delectarà amb els records que ha anat atresorant durant els darrers cinc anys. Ara, en tindrà un de nou, un floc de cabells rossos ensangonats.

L’endemà els diaris elogiaran la feina del vell tinent i es preguntaran com pot ser que una jove promesa del mateix cos de policia hagi pogut amagar durant els darrers anys aquella doble vida sense aixecar la més mínima sospita. Els que el coneixen no en donaran crèdit, però les proves són irrefutables: el cos d’aquella pobre noia és el mut testimoni dels actes d’un psicòpata.

Condemnat a recordar

Des de que tinc ús de raó cada festa assenyalada, cada aniversari, cada cap de setmana, havia pujat amb els pares a casa dels avis. Recordo els carrers sense asfaltar, les curses en bicicleta i aquella sensació infantil que feia que tot fos una aventura increïble.

Em vaig fer gran i no vaig voler renunciar a aquelles sensacions. Ja no pujava amb els pares, pujava sol, i després, amb la meva pròpia família. Clar que els carrers ja s’havien asfaltat i que ja no feia curses amb bicicleta, però pujar era reviure una mica totes aquelles aventures del passat, totes aquelles històries de l’avi que havíem escoltat centenars de vegades però que ens feien riure igualment.

Però el temps passa, les fulles cauen i les persones se’n van. I ara que ja no tinc els avis a la casa de Montornès ja no pujo a aquells carrers que un dia van ser meus i que ara desconec. I encara que em faci mal, tinc la sort d’estar condemnat a recordar.

Papallones a la finestra

La nit, suaument, s’ha escolat per la reixa i ha omplert l’estança de foscor. Una papallona nocturna revola incapaç de trobar la sortida i es colpeja amb el vidre una vegada i una altra davant dels ulls sense vida que la miren. Agenollat, com si resés, la vista fixa en la papallona sense sortida, les mans als costats del cos, tot en un equilibri sublim i fràgil. Mentre duri la fosca romandrà allà, penitent, parlant amb un Déu (quin Déu?) que no l’escolta, que no farà res, que es quedarà mirant quan l’estirin i li prenguin el pols per certificar la mort. Un llençol cobrirà el seu cos sense vida i se l’enduran en una llitera. Les seves coses seran enviades a la família. I els silencis? I les llàgrimes? Qui se les quedarà?  La papallona, quieta un instant, torna a colpejar el vidre sense poder sortir. Segurament morirà ferida o esgotada, però continuarà intentant-ho. La vida és això?

De lluny unes notes brillen, records de moments millors, i ballen pel seu front, acaronen els seus cabells bruts i per un segon sembla que vol dibuixar un somrís, però no pot. La mort l’ha congelat, ha castigat la seva gosadia: voler volar massa alt. Les primeres llums del dia trencaran l’encís. Les muses fugiran. La mort llavors serà més morta, més fatal, més ridícula, més absurda, més incongruent, més hostil, més perversa, més capriciosa, més incompresa, més dolguda,... Al seu pas s’abaixaran els caps, murmuraran, la vista buscarà alguna cosa què recordar, però no hi ha res. Dos dies més tard a la vuitena galeria tothom l’haurà oblidat per sempre.

FACTA NON VERBA

Primer l’apallissa i després se’n penedeix,

amor etern sempre li jura,

però la pau mai no dura

tancada en un cercle viciós que es repeteix.

Un avi tremola en la foscor,

està tot sol i ha caigut.

Aquell pis serà el seu taüt

fins que algun veí en sentí la pudor.

De què val l’esforç del treballador

que ha perdut els seus diners?

Si del banc la culpa mai no és,

serà que és pecat intentar viure una mica millor.

Fabrica armes el país pacifista

i s’enriqueix amb conflictes llunyans

per lamentar-ne després els danys

i planificar una invasió altruista.

Què fàcil és opinar en aquest món

on no cal acompanyar les paraules amb actes,

mentre els poderosos es passen la vida fent pactes

malbaratant recursos i vides sense perdre la son.

Incomplets

          Es va acostar a mi una tarda de pluja i em va regalar un llibre. No vaig dir res perquè quan em vaig girar ja no hi era. En fer-hi un cop d’ull per sobre, vaig veure que només les pàgines senars estaven impreses. Devia ser un error d’edició.

            Aquella mateixa nit vaig iniciar la lectura sense cap expectativa i em va atrapar. Vaig passar nits senceres sense dormir delectant-me en cada vers, reconeixent-me en el dubte, en el sentiment, l’angoixa de cada poema. Aquelles línies expressaven els meus sentiments d’una manera que ni jo mateix podria haver-ho fet millor, però faltava alguna cosa.

            Un dia em vaig sorprendre a mi mateix mirant d’escriure els poemes que faltaven a les pàgines en blanc. Sobretot em vaig obsessionar en escriure un poema mereixedor de ser el darrer d’aquell recull i vaig fracassar.

            Els dies van anar passant sense aturador fins que, sense voler, tot va encaixar. Perdut entre pensaments incerts vaig topar amb una noia que llegia un llibre al metro. No recordo perquè, però aquell llibre em va cridar l’atenció. Vaig apropar-me descaradament i, quan estava ben a prop, vaig veure amb incredulitat que era el mateix llibre de poemes que tenia jo.

Sentint-me tan a prop, aquella noia va alçar la vista i em va somriure. Aprofitant el moment, vaig mostrar-li el meu llibre i, en veure’l, ella també va quedar sorpresa. No vam dir res, però de seguida vam agafar cadascú el llibre de l’altre. La certesa de que aquells llibres es completaven no li va treure emoció a l’instant en que els nostre ulls recorrien els versos perduts i deixàvem per fi d’estar incomplets.

Passada l’emoció inicial va venir el dubte de què fer-ne d’aquella casualitat del destí i, com que cap dels dos no vam voler deixar el nostre llibre a l’altre, vam decidir intercanviar telèfons i tornar a quedar per parlar-ne. Allò va ser el primer pas cap a una relació que ha durat fins al dia d’avui.

Us preguntareu si encara conservem els llibres i la resposta és que no. Va arribar un moment en que guardar-los i condemnar aquells poemes a l’oblit no tenia sentit i vam fer l’única cosa que es podia fer: vam sortir a passejar, cadascú pel seu cantó, i quan vam tornar a casa cap dels dos no el tenia. Ara hi ha dues persones que sense saber-ho es buscaran i potser...