divendres, 27 de novembre del 2020

CriticArt


 

Cansat d’estavellar-te contra un mur d’indiferència cada cop que comparteixes les teves creacions? Fart dels compliments afalagadors que tan sols busquen la reciprocitat? Amics i familiars no són sincers? Molt menys la teva parella?

Benvingut a CriticArt, la nova app per a mòbils que utilitzant els més sofisticats algoritmes elabora crítiques acurades que t’ajudaran a valorar com cal la teva obra i a obtenir una simulació de l’acollida que tindrà davant del públic. Un relat, un quadre, una cançó, un curt, no importa!, te’l criticarem ferotgement perquè no et facis il·lusions. Si la teva obra és dolenta malgrat el que digui ta mare, no ho dubtis!, CriticArt et mostrarà la veritat de la forma més directa possible perquè segurament és encara pitjor del que et pensaves.

Ja no malgastaràs més el temps esperant a veure com puja el comptador de visites del teu blog o del teu perfil de Relats en Català; ja no perdràs la son esperant el veredicte del jurat perquè saps que no guanyaràs; per fi s’han acabat els dies d’incertesa i decepció creadora. L’única aplicació que et confirmarà el què ja saps però no et vol dir ningú.

I si el teu problema és la necessitat visceral de penjar fotos de tot el que menges i dels llocs a on portes el gos a fer caca tot i que no li importa a ningú, baixa’t la nostra aplicació i amb cada imatge o comentari estúpid que pugis a la xarxa t’arribarà una allau de dislikes i d’opinions colpidores, però sinceres, que t’ajudaran a desenganxar-te d’una vegada per totes.

No ho dubtis i apuntat a CriticArt, perquè criticar és el veritable art del segle XXI.

 

Ivan Bonache, gener 2020

dimarts, 27 d’octubre del 2020

Sinestèsia


A la sala, silenci; a dalt de l’escenari, el virtuós pianista rus Scriabin. Comencen a sonar unes notes fosques com la nit que de mica en mica ascendeixen cap a la llum. Un vermell pàl·lid s’entreveu quan de sobte tot torna a la foscor. Amb un lila brillant reapareix la música que modula i s’entrellaça amb les partícules de l’aire que rodeja al públic. El vermell s’apodera de nou de la platea amb un diminuendo dolcíssim que acaba en un silenci absolut.

El segon moviment presenta un Adagio amb acords sincopats que creen un ambient de calma que acaba en unes semicorxeres blau cel. La mà esquerra reprèn els acords inicials mentre la dreta fa un cànon que condueix a un acord final verd com l’herba d’un prat.

Un rondó groc solar comença el tercer moviment intercalant la tornada entre diferents episodis de colors vívids i espurnejants que entre presto i piano amb vuitenes greus i rítmiques barrejades amb una melodia subtil arriben a un final sense resolució que aconsegueix mantenir tota la tensió per conduir cap a la darrera part de la sonata amb una mestria admirable.

El darrer moviment sembla una marxa fúnebre però, en contra del que caldria esperar, colors càlids s’apoderen dels oients; no és un tema fàcil, però tampoc transmet pesar, ans al contrari, l’alternança de pianos i fortes en una brillant tonalitat de vermell fosc ajuden a tancar un cercle perfecte.

El pianista s’aixeca i saluda. El públic, inicialment mut, esclata en un aplaudiment ensordidor. En Jaume, visiblement emocionat, s’aixeca de la butaca i aplaudeix fervorosament mentre plora d’emoció. Agafat del braç de la Consol, desplega el seu bastó blanc i surten plegats de la sala.


Ivan Bonache, març 2020

dimecres, 1 de juliol del 2020

ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT



En Jan obre el seu portàtil AcPé Pabi-Lyon amb garantia de tres anys i escriu unes línies de la seva propera novel·la. Sempre l’acompanya una llauna de Cola-KoKa Zeru, sense sucres afegits i tot el sabor. Quan sona l’alarma al seu nou AiFon XI baixa al Passeig Pere III de Manresa i pren un refrigeri a la terrassa del KurKal. Just al davant hi ha El Gran Celler on compra un Manresanus, un cabernet sauvignon envellit en bota de roure francès amb cos mig, reminiscències de maduixa i pruna, tanins suaus i un deix lleugerament terrós.

A la tarda la llibreria Zir-Par organitza una signatura de llibres. S’hi acosta amb el seu nou Teat Cateta, fiabilitat i confort al millor preu, i atén els clients que prèviament han comprat la seva primera novel·la publicada per l’editorial El Campanar. Cada exemplar costa 25€.

Quan arriba a casa se’n va directe a la dutxa. Es treu la camisa i al pit es pot llegir clarament: ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT.

Qui va dir que no es pot viure de la literatura en aquest país?


Ivan Bonache, juny 2020


dimecres, 18 de març del 2020

Violència verbal


- Marc Puig, quaranta-tres anys, de Manresa, casat, sense fills, filòleg.
- Hora de la mort?
- Per la temperatura del fetge, entre les dotze i les dues del migdia.
- Possible causa?
- Fins que no li realitzi l’autòpsia és quasi impossible d’assegurar, però per les laceracions que presenta el cos, els blaus a la zona cranial i el sagnat de les orelles, sospito que estem davant d’un nou cas de violència verbal.
 Violència verbal?
- Sens dubte! Veus aquestes marques? Són d’uns quants “pues” i “buenos”.
- Mmm! I les taques al contorn dels llavis?
 Això és de mossegar-se a si mateix després de sentir “ficar” en comptes de “posar” repetides vegades.
- Déu meu! Però això no l’ha pogut matar...
- No voldria equivocar-me, però segurament el cop de gràcia va ser un “tenir que”.
- Quin horror!
- Els adolescents poden ser terriblement cruels. És el tercer mestre de català mort en aquest institut en el que portem de curs.
- Que Pompeu Fabra ens agafi confessats!

Ivan Bonache, febrer de 2020


dijous, 19 de desembre del 2019

XXL


En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur.

Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions.

Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!


Ivan Bonache, desembre de 2019

divendres, 13 de desembre del 2019

Art a la presó


          

El gran artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar interès en fer una peça allà mateix.

Se li va oferir un davantal que va rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera i li feu una foto a la seva obra més recent.

Mentre el gran artista sortia del taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que allò era art i que valdria molta pasta.

En arribar a casa vaig anar directe a buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i, amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si estigués boig.



Ivan Bonache, desembre de 2019

dimecres, 5 de juny del 2019

The end

           

         El Boeing 787 Barcelona – Nova York portava tres hores de vol quan alguna cosa va començar a fallar. La histèria es va apoderar del passatge quan les mascaretes d’oxigen es van despenjar dels compartiments del sostre.

Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...

Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.

Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!


Ivan Bonache, maig de 2019



divendres, 24 de maig del 2019

Al llit, tot l’any és primavera



Està canviant el fons d’armari. La caloreta de finals d’abril comença a fer incòmodes les peces d’hivern i els jerseis de llana deixen pas a samarretes fines de màniga llarga i camises estampades. Tot d’una, fent forat per desar l’edredó, s’adona que uns ulls vermells emmarcats per un somriure ple d’incisius afiladíssims la fiten des de la foscor. Per fi tot quadra! Ara ja sap què se n’ha fet de tots aquells amants desapareguts.

Ivan Bonache, abril de 2019

dimarts, 23 d’abril del 2019

El darrer àpat



Ted Hudson.

34 anys.

Condemnat a mort per violació i assassinat.

Va demanar un darrer àpat copiós: filet poc fet, ous ferrats, patates fregides a tires, torrades amb gelea de codony i una Coca-Cola de dos litres.


Quan va veure que en comptes de Coca-Cola li havien portat una Pepsi, es volia morir.


Ivan Bonache, març de 2019


divendres, 29 de març del 2019

Clarobscurs d’un somni



Hola mare.
Estic bé. Estudiant i treballant de valent. Tu com estàs?
Les classes són molt dures, tinc els peus llagats, però estic aprenent moltíssim. Se’m fa dur estar tan lluny de casa, però el repte val la pena. Los Angeles és un formiguer, no m’acabo d’acostumar a que hi hagi sempre tanta gent per tot arreu. Us trobo a faltar.
No mare, no cal que m’enviïs diners, estic bé. No dormo gaire, però val la pena.
No sé si per Acció de Gràcies podré tornar. Potser tinc torn doble. Ja saps, per festes ningú vol treballar.
Jo també t’estimo.
Dona-li una abraçada al pare.
Adeu!

Apaga la cigarreta i entra corrents cap a dins fent equilibris sobre aquelles sabates de talons impossibles. Una veu agre anuncia la seva actuació. Tanca els ulls i sent com el cor li batega amb força. Abraça la barra con un nàufrag s’aferra a un tronc per a arribar a una illa deserta. Dansa elàsticament amb cada fibra del cos per tal de seduir, per ser la fantasia humida d’un anònim home casat que es masturbarà quan arribi a casa pensant en ella. Això paga les factures, no s’enganya. Ser ballarina professional és el seu somni; l’infern que viu és el preu que n’ha de pagar.

Ivan Bonache, març de 2019


divendres, 22 de març del 2019

Morir d’èxit



El món de la música plora la pèrdua de l’artista de moda. Les males llengües parlen d’excessos sense límit, festes inacabables i diners a dojo. Segons l’informe del forense, va caure daltabaix del seu ego gegantí trencant-se el coll fatalment; va ingressar cadàver a urgències a tres quarts de quatre de la matinada.

Els crítics i la discogràfica coincideixen en que és el millor que li podia passar a la seva carrera musical, però per motius diferents. En breu es publicarà un doble disc recopilatori que, previsiblement, serà un gran èxit de vendes. Fans i aduladors professionals ja busquen un substitut.

Ivan Bonache, març de 2019

dilluns, 18 de març del 2019

El secret de la felicitat



Després de l’explosió nuclear els supervivents van trobar que el món s’havia tornat molt més amable: anessin a on anessin només trobaven calaveres somrients.

Ivan Bonache, març de 2019

divendres, 30 de novembre del 2018

Skyline


Quan arribes amb el ferri el que veus és l’espinada d’un estegosaure de formigó i vidre, un bosc d’arestes metàl·liques que anhelen l’infinit blau i es perden entre núvols de plom. Els carrers quadriculats són les artèries per on circula un trànsit ferotge, una multitud multiplicada absurdament fins a perdre tota humanitat. Els edificis singulars, tantes vegades vistos en pel·lícules, resten muts, indiferents, plens d’anuncis multicolors, del soroll dels diners sempre tacats, de banderes patriòtiques que amaguen les vergonyes nacionals, d'ecos de guerres llunyanes, de mentides amagades entre promeses d’oripell. Les clavegueres respiren com si el monstre estigués profundament adormit mentre ombres anònimes li travessen les entranyes en un desesperat intent per sobreviure. Des del terrat del gratacel més alt, en plena nit, es divisen milers de finestres il·luminades, ígnies lluernes cridant-te cap al buit, un vertigen obstinat en la verticalitat absoluta. Un estel fugaç travessa el cel i demano poder tornar a casa. Però estic a més de cinc mil milles del meu poble arrasat per les bombes i amb les parets foradades per trets de bala, on el silenci significa viure un dia més, on la por sempre t’acompanya. Ara soc presoner sense esperança d’aquest monstre de ferralla, un immigrant més odiat sense recança, sol entre la gentada, plenament buit dins la gran mançana: welcome to New York!


Ivan Bonache, 20 de novembre de 2018