Excés d’equipatge

-Passi per l’arc – li va dir la noia que controlava l’accés al Centre Cultural de La Llagosta.

-Com a l’aeroport? – va preguntar la senyora.

-Més o menys – i li va fer un gest amb la mà perquè passés.

-Pip!!!

-El sistema detecta un parell de masclismes arrelats molt profundament. Si us plau, desi’ls a la safata i torni a passar.

Així ho va fer i la màquina va protestar de nou.

-Inseguretats basades en estereotips físics inassolibles. Deixi-les a la safata i torni a passar.

Quan la màquina es va queixar de nou, la noia va mirar a la senyora amb un xic de condescendència.

-Deixi’m fer a mi, si no li sap greu, així acabarem abans.

I va anar posant a la safata totes les càrregues que llastraven a aquella senyora fins que la màquina va emmudir.

-Ja està, ja pot entrar i gaudir de «La nit de les dones».

-Això m’ho tornareu a la sortida? – Va preguntar la senyora amb gest preocupat.

-No, no! Ho destruirem tot, no cal que pateixi.

I la senyora va entrar a la festa havent-se, literalment, tret un gran pes de sobre.

  

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023

Aquest relat havia de tractar sobre la Nit de les Dones, una festa que se celebra pels volts del 8M a la Llagosta i que és tota una tradició local. Llavors vaig imaginar la festa com un viatge, com el pas de la dona cap a una igualtat real, cap a la llibertat sexual i l'erradicació del masclisme en tots els àmbits de la vida diària, però amb un toc d'humor que es veu reflectit en l'arc de seguretat que detecta totes aquestes coses i que no et deixa passar fins que no te n'has desprès.

Desitja’m sort

Es lleva sobresaltat. S’ha adormit. No ha sentit l’alarma del mòbil. Vestint-se a correcuita, no s’adona que s’ha posat un mitjó de cada. Surt al replà sense agafar les claus, les que tenen una pota de conill com a clauer, i baixa per les escales com un esperitat. Al carrer, un gat negre se li creua pel davant i ha de fer un petit rodeig per esquivar uns operaris que feinegen sobre una escala de fusta recolzada a la façana. Entra a l’edifici d’oficines assegurant-se de fer la primera passa amb el peu dret i puja a l’ascensor, però quan vol pitjar el botó de la planta on l’han citat per a fer l’entrevista s’adona que no hi ha el 13. Per inèrcia, prem el 14. Les portes s’obren donant-li accés a una oficina que no coincideix amb la que busca. Es queda una estona badant fins que decideix baixar per les escales. Baixa un pis sense saber quina planta trobarà i busca de nou el despatx en qüestió, però no hi és. Ningú no li sap dir per què ha desaparegut el botó de l’ascensor ni si això té correlació directa amb l’absència de la planta corresponent. Derrotat, s’asseu just en l’esglaó on hauria de començar la planta desapareguda i espera sense saber ben bé per què. Al cap de molta estona, se sent un brunzit i davant dels seus ulls s’obre un portal interdimensional d’on surt un home amb una bata blanca, unes ulleres de pasta de vidres molt gruixuts i un aparell electrònic a la mà.

- Senyor Valls?

- Jo mateix - contesta aixecant-se d’un bot.

- L’estàvem esperant. Li ha costat molt trobar-nos?

- Doncs sí, una mica.

- És per seguretat. Hem de protegir el laboratori dels crèduls i dels malastrucs que ens boicotegen constantment, ja sap, el número 13. Per cert, no serà vostè supersticiós, oi?

- I ara! - Nega rotundament. -Jo sempre dic que ser supersticiós porta mala sort!

I mentre tots dos entren rient al portal interdimensional, sense que el vegi el doctor, treu un mocador de la butxaca de l’americana amb una mica de sal i se la llença per sobre de l’espatlla esquerra.

                                                                     

                                                                                                                                        Ivan Bonache, maig de 2023

A la plaça

 

  Quan la Jana arriba a la plaça amb la seva pilota nova, l’avi fa un somriure d’orella a orella. La deixa a terra, agafa impuls i fa un xut ben fort. L’avi corre per atrapar la pilota i li torna amb delicadesa, com si la pilota es mogués empesa pel vent, i la nena torna a xutar i l’avi torna a córrer rere la pilota una vegada i una altra.

De tant en tant la petita fa una pausa per beure aigua o per ensenyar-li una marieta que agafa amb cura amb el dit fins que desplega aquelles ales impossibles i surt volant. Tots dos es miren amb complicitat, com si haguessin descobert una meravella amagada, i tornen al joc.

En un racó ombrívol, la mare, asseguda en un banc, observa com la nena juga i riu alegrement. És hora de berenar. L’avisa i s’acosta per menjar una galeta, però segueix amb el partit. Una mossegada, un xut a la pilota; un glop de suc, un xut a la pilota. I l’avi se la mira embadalit. Ell, que s’estima a la seva filla amb bogeria, es veu incapaç d’explicar amb paraules l’amor que sent per aquella criatura que el té cor-robat.

I en un sospir es fa l’hora de marxar. La nena protesta, però sap que quan la mare diu que marxen, no hi ha res a fer. S’acomiada de l’avi amb la seva salutació secreta i li promet que tornarà demà. S'agafa a la mare i, mentre s’allunyen, es gira una darrera vegada per fer-li adeu amb la maneta. L’avi les veu desaparèixer carrer enllà i es queda tot sol.

Abans d’arribar a casa la mare es troba amb una amiga. La nena li explica que ha estat jugant a pilota amb l’avi. «Li encanta jugar amb ell», diu la mare. «Però el teu pare no va morir en aquell accident fa uns mesos?» pregunta estranyada. «Si,» diu amb un nus a la gola, «va tenir molt mala sort. Si els serveis mèdics haguessin arribat abans l’haurien pogut salvar, però no hi van poder fer res». Quan l’amiga l’abraça, la Jana se les mira sense entendre i li pregunta a la mare si demà aniran de nou a la plaça, «Li he promès», i la mare, entre llàgrimes, li fa que sí amb el cap.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, abril de 2023

Cercle viciós

        A cada relat li dedica hores: buscant una història, redactant-la, deixant-la madurar i, finalment, corregint-la. I quantes vegades ho ha llançat tot a la paperera perquè no li ha agradat el resultat final? Però si les muses li somriuen, si creu haver donat amb alguna cosa bona, llavors, comença el periple. Prepara el relat i la plica amb la cerimònia i l’ordre que l’han portat a guanyar algun concurs amb anterioritat i compta els dies per mirar d’endevinar quan serà més probable que l’avisin si en resulta vencedor. I perd la son, i la gana, i cada cop que sona el telèfon, el cor li vol escapar per la boca per descobrir, la majoria de les vegades, que és una trucada d’un altre assumpte sense cap relació. I si aconsegueix guanyar algun certamen, eufòric, dona les gràcies a totes les deïtats a les quals ha resat durant la llarga deliberació donant més importància a la fe i la fortuna que no pas a les seves capacitats i a la feina que hi ha al darrere. I a mesura que s’acosta l’entrega de premis, els budells se li afluixaven, sent una pressió descomunal a les temples i la veu li falla quan, davant del mirall, intenta assajar el seu discurs triomfal. Malgrat fer un esforç titànic d’autoconvenciment, el dia en qüestió no pot evitar sentir-se fora de lloc i, quan diuen el seu nom i ha de pujar a l’escenari, li sembla que les cames no el sostindran, que farà el ridícul davant d’aquells desconeguts amb qui fingeix somriures quan el que voldria en realitat és marxar d’allà tan aviat com li fos possible sense semblar un desagraït. Un cop a casa, l’èxit efímer pel reconeixement del seu esforç s’esvaeix com un munt de cendra al caprici del vent i torna a començar el cicle de bell nou, escrivint amb desfici, desitjant amb avidesa que la fortuna li permeti novament ser mereixedor d’aquells quinze minuts de glòria que l’aterren, que el turmenten, però que, malgrat tot, donen sentit a la seva existència.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023

Confrontacions maternofilials sobre el valor de les coses

De petit, a les excursions, sempre buscava pedres brillants o amb formes estranyes. Llavors arribava a casa amb les butxaques plenes de petits tresors que ma mare s’encarregava d’eliminar metòdicament. Vaig aprendre a la força que aquells tresors s’havien d’amagar molt bé o, si no, tots acabaven ineludiblement al mateix lloc.

Anys més tard, després d’estalviar i fer un bon racó, em vaig comprar unes vambes caríssimes amb una pilota de bàsquet a la llengüeta que, prement-la repetides vegades, insuflava aire a la resta de la vamba fent que s’adaptés al peu donant una subjecció immillorable per a la pràctica de l’esport. Cada cop que les feia servir, les netejava i les guardava a la seva capsa. Però amb el pas del temps es van fer malbé i s’havien de llençar. No em veia amb cor i al final el que vaig fer va ser retallar les llengüetes, guardar-les a la capsa i llençar la resta. No van durar ni dos dies. Ma mare les va llençar perquè eren «una altra d’aquestes merdes que t’agrada guardar i que després s’amunteguen amagades pels racons».

I va arribar l’adolescència. Volia roba nova, que em definís, i la vaig trobar. Aquella dessuadora es va convertir en una segona pell. Era tan especial per a mi que, per no espatllar-la, tan sols la utilitzava en ocasions especials. Però quan ja tenia un lustre i els punys es van començar a descosir, un bon dia, va desaparèixer. En adonar-me’n, vaig córrer cap a la cuina on ma mare feinejava. «Tu!» vaig escridassar, «On és la meva dessuadora de la sort!». Sense deixar de fer el que estava fent, va dir «Aquell drap que tu anomenes dessuadora està al contenidor». Una ira indescriptible em va pujar des del més profund del meu ser i vaig cridar «Imbècil!!!». Va ser el primer i el darrer cop que he insultat a ma mare. El càstig va ser exemplar i, malgrat que el temps tot ho cura, encara no l’he perdonat del tot pel que va fer. I en algun dinar familiar, quan surt la conversa i tothom riu, jo també ric, és clar, però per dintre penso «Serà…!».

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, gener de 2023

Jugada magistral

            

           Cinc!

La cridòria és eixordadora. El pavelló ple de gom a gom sembla que esclatarà d’un moment a un altre. Perdem de dos punts i el públic ens anima com mai. Durant el temps mort les instruccions de l’entrenador han estat precises: m’han de passar la pilota. El tir exterior és el meu fort. Les estadístiques així ho diuen, però de vegades, les estadístiques s’equivoquen.

Quatre!

Faig una finta i rebo la pilota darrere de la línia de triple. El defensa se m’abraona amb la desesperació als ulls. El que no sap és que tinc un problema entre mans i una fàcil solució. Només haig de fallar, mala sort! Diran que m’han pogut els nervis, la pressió, prometia molt, però a l’hora de la veritat no ha estat a l’altura. No passa res, guanyaran els favorits i ningú no sospitarà que el partit està arreglat.

Tres!

Un pas enrere quasi instintiu m’allunya de la mà del defensor. Aixeco la pilota amb una plasticitat insultant. Si entra, guanyem el partit, però no pot ser, no l’haig d’encertar de cap manera. Tant se val si la meva carrera esportiva se’n va en orris, puc dedicar-me a una altra cosa, començar de nou en un altre indret, allunyar-me de la disbauxa i oblidar els deutes d’una vegada per totes.

Dos!

La pilota surt de les meves mans dibuixant un arc perfecte. La gent s’aixeca de les seves localitats amb l’ai al cor. Un títol en joc. Fa vint-i-quatre anys que el club no guanya res. Tenim les apostes en contra. Tothom segueix la trajectòria de la pilota aguantant la respiració. Només deixar-la anar ja sé a on anirà a parar i em giro buscant la mirada de la meva xicota entre el públic.

Un!

La pilota entra neta. Abans que la gent exploti, abans que els companys se’m llencin a sobre, li somric. Amb els diners que m’han avançat he fet una darrera aposta i he guanyat. Evidentment que em vindran a buscar per demanar-me explicacions, però ja estarem lluny. Crec que aquesta ha estat, sens dubte, la meva millor jugada.

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, novembre de 2021

La mala sort d’en Jeremy Perkins

 

El mestre està davant dels alumnes amb la mà closa amb un munt de petits branquillons. Per ordre alfabètic, n’extreu un cadascun fins que a en Jeremy Perkins li toca el més curt de tots. Alleujats, la resta de companys pugen a l’autobús. En Jeremy li havia dit a la mare que no volia anar d’excursió a Elk Mountain. Cada any succeïa una tragèdia: un os grizzly es va menjar a una nena badoca sense deixar-ne ni les trenes; un nen rodanxó va caure per un precipici i va morir esclafat; una abella va picar al petit Timmy que va morir d’un xoc anafilàctic. Així i tot, aquella absurda tradició anual era respectada sense que ningú gosés oposar-s’hi. Aquest any, però, ningú no s’ha intoxicat amb un bolet verinós, ni ha patit una mala caiguda, ni una mossegada de serp verinosa, res, i és clar, els professors estan espantats. Si s’emporten el mal averany a l’escola, les conseqüències poden ser desastroses. Per això mentre s’allunyen de l’esplanada i deixen a en Jeremy Perkins abandonat a la seva sort, saben que ho fan pel bé de tots. Què explicaran a la família i a les autoritats pertinents quan arribin a casa ja ho rumiaran durant el llarg camí de tornada.

Aquest relat és el guanyador de la categoria en català del XIè Microconcurs de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès (2022).

                                                                                                                                         Ivan Bonache, desembre de 2021

Made in Spain

 

L’excels directiu va ser citat pel consell d’administració un divendres a les dues del migdia. Amb la seguretat de qui no dubta de la seva bona praxi, es va presentar calmós i somrient. Les cares de pomes agres i els xiuxiuejos amb què el van rebre no el van desconcertar pas, ans al contrari, estava convençut que hi devia haver algun error perquè ell no tenia res a amagar.

En primer lloc, se’l va acusar de puntualitat excessiva. Amb una acritud insospitada, van al·legar la inseguretat que això infonia en companys i subordinats, incapaços de mena d’arribar puntuals enlloc, i com els tripijocs que utilitzaven des de temps immemorials havien quedat anul·lats pels seus mètodes de control i seguiment.

A continuació, sense opció a defensar-se, el van acusar de seguir una metodologia de treball impecable i eficient, cosa que deixava en ridícul a mitja empresa que a prou feines sabia emprar les eines d’ofimàtica al seu abast. Els seus informes vorejaven la perfecció i això feia que els altres s'haguessin d'esforçar fins a límits insospitats, cosa que havia provocat un augment de les baixes laborals per ansietat i depressió d'un 34,5%.

Per rematar-ho, també es van esmentar d’altres greuges intolerables: no pessigava el cul a les secretàries, no cridava als subalterns quan feien alguna bestiesa, sempre tenia un somriure als llavis, la porta del seu despatx estava oberta per a tothom i portava els comptes a l’ordre del dia. Tanta perfecció havia aconseguit, al contrari del que caldria esperar, que els treballadors s’enfonsessin, conscients de la seva ineptitud, i que en comptes de millorar, anessin cada dia a pitjor.

Per aquestes i d’altres raons especificades en un document que no trobaven enmig del desordre, van decidir despatxar-lo. «No pateixi,» va dir el president, murri, «li farem una carta de recomanació que li obrirà les portes de qualsevol empresa de la competència. Serà un plaer veure com els destrueix amb la seva eficiència i meticulositat». 

Ivan Bonache, maig de 2022

Amoretes de diumenge

Estan al sofà veient una pel·lícula que cap dels dos no vol veure. Es pot dir que mandregen, una tarda de diumenge qualsevol, just en aquella hora en què ets conscient que demà és dilluns i el pes de la realitat et cau al damunt. «Què vols sopar?» li pregunta d’esma. No li respon. Aixeca una mica el cap i se’l mira com si la resposta fos òbvia. La seva relació ha arribat a un punt que sense dir-se res ja saben què pensa l’altre.

S’estira. S’estira. Es torna a estirar. Li salta al damunt i ell riu. «Ara no!» i l’aparta juganer. Ella es fa l’ofesa, però hi torna. La pel·lícula s’ha acabat, un final previsible, l’excusa perfecta per apagar la televisió i posar una mica de música. Ell balla i ella intenta seguir-li el pas. Les notes pinten de colors les hores, múrries, que s’escapoleixen sense permís. Demà, atrapat en una feina alienant, serà una altra història.

Havent sopat s’estira al llit a llegir, però ella continua tenint ganes de jugar. «Para!» li repeteix, això no obstant, no li fa cas. Mai li fa cas, sempre fa el que li rota. Ha llegit el mateix paràgraf quatre vegades i encara l’haurà de rellegir una cinquena. De sobte se n’adona, quan ha llegit un parell de pàgines seguides, que no hi és. «No t’hauràs enfadat, no?». Ni piu. «T’has amagat?». Sense resposta. S’aixeca d’una revolada i para l’orella. Sigil·losament mira sota el llit. No, massa fàcil. Darrere la porta. Tampoc. S’acosta a la cuina i no hi és. Amb el nas arrufat, se li acaben les opcions, el pis no dona per més, mira pel menjador. Ha desaparegut. Comprova la porta del carrer. Tancada. No pot haver sortit, impossible, però comença a neguitejar-se. Mira al bany, dins dels armaris, darrere del sofà, a la galeria... Quan el cor està a punt de sortir-se-li del pit, d’un amagatall impossible, li salta al damunt. Crida de l’ensurt. Intenta agafar-la, recriminar-li, però se li escapa i el joc torna a començar. No sap què faria sense ella. Aquesta gateta li ha donat una raó per viure.

Ivan Bonache abril 2022

De fil de vint

 

Només entrar al local va notar com centenars de mirades se li clavaven al cos i el disseccionaven sense clemència. Amb el seu vestit negre mat, impol·lut, la corbata i les sabates a joc, la camisa blanca, perfectament afaitat i pentinat, era com un far en la foscor. Es va atansar a la barra esquivant cossos hostils i va demanar un negroni. La cara d’estupefacció del noi que el va atendre no tenia preu. Carregat de paciència li va explicar la combinació: glaçons, un terç de bíter, un terç de vermut vermell i un terç de ginebra. El bàrman, amb semblant homicida, li va servir una cervesa. Amb el primer glop es va girar cap a la pista per comprovar si era cert el que el seu amic Amaro li havia dit, que allà trobaria la munió més exòtica d’éssers humans que pogués concebre. I era veritat. Just al seu costat tenia a una noia de cabells tricolors, molt maquillada i sense celles. Portava una desena de ratpenats tatuats al coll, un pírcing al nas i un dilatador d’uns cinc centímetres de diàmetre a l’orella. La roba que portava era un insult al bon gust, però no es podia negar que era atractiva. Va intentar saludar-la, tanmateix, el va ignorar amb menyspreu. La resta de parroquians d’aquell antre eren, si fa no fa, per l’estil. Tots ballaven espasmòdicament aquells brams incomprensibles i suaven sota les seves disfresses homogeneïtzadores. Potser s’havia confiat massa acceptant aquella juguesca. Ara veia quasi impossible que pogués aconseguir que alguna d’aquelles noies s’avingués a anar a casa seva. Això no obstant, no va tenir temps de pensar res més perquè en un tancar i obrir d’ulls estava rodejat de mascles alfa que l’increpaven. No estava fent res, no havia molestat a ningú, però la seva simple presència neguitejava als altres tan sols per ser diferent. Va haver de fugir, cames ajudeu-me, fins a la limusina on l’esperava el xofer. En veure’l entrar com un esperitat li va preguntar amb somriure murri: s’ho ha passat bé, senyor?

 Ivan Bonache, març 2022

Les mans del pare

 

Quan li van diagnosticar, em va trucar des de l’hospital i de seguida vaig intuir que les coses no anaven bé. Odiava els telèfons, perdre el temps amb una andròmina en comptes de parlar cara a cara.

De petit, recordo que el pare treballava de les cinc del matí a les set de la tarda de dilluns a dissabte. Cansat era un adjectiu diari, però els diumenges sortíem d’excursió. Anàvem al Montseny a respirar aire pur, menjàvem uns entrepans en plena natura i aprofitàvem per omplir un munt de garrafes d’aigua en alguna font amagada.

D’adolescent, les set de la tarda ja no era tan tard i podíem xerrar una estona. Mentre es dutxava, jo seia a la tassa del vàter i li explicava com havia anat el dia. Després escoltàvem música. Ell posava The Alan Parsons Project o Dire Straits i jo, Metallica, Guns N’ Roses o Nirvana. «Això és soroll» em deia i m’obligava a escoltar “In a gadda da vida” dels Iron Butterfly, una cançó de rock psicodèlic que, poca broma, dura disset minuts.

Quan vaig marxar de casa, la mare el va obligar a fer festa els dissabtes. «És que no has treballat prou!» li retreia. I ho va aconseguir. Els diumenges van continuar sent el nostre dia i, sol o acompanyat, sempre anava a dinar amb ells. Música, sobretaules infinites i carmanyoles per a la setmana.

A mesura que s’acostaven els seixanta-cinc va començar a dir que no es volia jubilar. La mare s’hi barallava, li recordava tots els viatges ajornats per culpa de la feina, però el pare portava treballant des dels catorze anys, no sabia fer una altra cosa.

En dos mesos la leucèmia el va consumir. Mentre anava desapareixent, les seves mans grans i fortes eren l’únic reconeixible, immutable. Quan ens van dir que era qüestió d’hores, el seu cor bategava incomprensiblement fort.

L’enyoro cada dia, tanmateix no estic trist, ell no ho hauria volgut, i ara que el pare soc jo, per fi entenc aquelles coses que sempre em repetia i que em treien de polleguera. Són exactament les mateixes que ara repeteixo jo.

 Ivan Bonache, gener 2022

Si no t’hagués conegut

De fa sis mesos ençà li costa dormir a les nits. Somia que està amb ella. L’observa, impassible, fent veure que no sent res, agonitzant secretament, mentre ella tanca els ulls, i es desperta panteixant, amb un pes insuportable al pit, incapaç de tornar a aclucar els ulls. Es lleva cansat i la dona li diu que fa mala cara. El mira per sobre del cafè amb llet sense atrevir-se a preguntar.

Els dies al conservatori passen sense pena ni glòria. La resta d’alumnes són espectres que poblen les hores mortes que llangueixen fins que pot tornar a estar amb ella a soles, una hora de classe que se li escola entre els dits. I quan marxa, es mortifica per sentir el que sent, però no ho pot evitar. No li havia passat mai i no gossa confessar-ho ni al seu millor amic.

A casa la situació empitjora. La dona està tensa i qualsevol fotesa acaba en discussió. Al llit ja no funcionen, ell no en té mai ganes, massa coses al cap, li diu sempre que la rebutja, i la dona plora en secret quan no la veu. De joves, abans de casar-se, es van prometre que si algun dels dos deixava de sentir el mateix, serien sincers l’un amb l’altre abans d’enganyar-se i fer-se mal, però potser ja l’enganyava llavors.

Quan arriba a casa agafa la guitarra i practica una sonata de Leo Brouwer que havia deixat a mitges. Els dits li fallen inexplicablement, a ell, el millor de la seva promoció, la malaguanyada promesa que ha acabat consumint-se en un conservatori de segona, i perd el compàs. Cec de ràbia agafa la guitarra pel mànec i l’estavella contra la paret. La dona entra corrents i el mira amb ulls esbatanats. Està agenollat a terra, plorant, esmicolat com la seva guitarra i, per fi,  li confessa: «Maleït sia el dia que la vaig conèixer! És quasi una nena, per déu! Però quan toca, els seus dits acaronen les cordes i les notes dansen sota el seu domini innat. Tanca els ulls i deixa que la música la posseeixi. Això no es pot ensenyar, és un do! I jo, només de pensar-hi, em corseco d’enveja».

 Ivan Bonache, novembre 2021

 

Venjança humida

El detectiu l’estava esperant assegut a la cadira de pell desgastada. A l’informe s’exposaven minuciosament tots els detalls. Amb ulls plorosos va observar les fotos que havia fet del seu marit i aquella secretària tan jove i formosa. «Deixi-ho estar. Demani el divorci. Té proves suficients per plomar-lo. No es fiqui en embolics o ho pagarà molt car» li va dir l’experimentat detectiu, però ella no l’escoltava.

Va desatendre les seves obligacions per fer guàrdia davant de casa de la secretària fins que un dijous a la nit els va veure sortir a tots dos. Els va seguir a certa distància tal com havia vist fer a les pel·lícules, fins que van entrar al pàrquing d’un motel. Encegada per la ràbia va continuar conduint fins a una benzinera. Va entrar a la botiga i, després de donar voltes sense sentit pels passadissos abarrotats de productes, va comprar un bidó de benzina d’un galó.

Quan entrà a la recepció del motel, el maquillatge dels ulls se li havia corregut de tant plorar. Per dos cents dòlars l’home que seia darrere del taulell li va facilitar la clau mestra. Va obrir la porta de l’habitació amb molt de compte i, bidó en mà, sorprengué els amants en ple acte sexual. Els va ruixar a tots dos mentre els insultava grollerament. La noia xisclava desesperada; ell implorava clemència. Quan va treure l'encenedor de la butxaca de la gavardina i va fer aparèixer la flama, les seves cares reflectien un horror profund. Sense dir res, el va llançar sobre el llit amb menyspreu. La paràbola que va descriure en l’aire es va fer eterna. L’encenedor va caure sobre els llençols xops però en comptes d'explotar en una gran flamarada, es va apagar sens més. «Rebràs notícies del meu advocat» va escopir-li la dona fent mitja volta i sortint de l’habitació. Just en aquell moment l’home es va adonar que la suposada benzina no feia olor a res.

 Ivan Bonache, febrer 2021