dimecres, 19 de març del 2014

Un any passa volant

Sembla mentida, però avui fa un any que el blog Mapes del Món es va donar a conèixer amb el relat Amb poques paraules i des de llavors no han estat pas poques, les paraules.
És curiós com l’escriptor, afeccionat en el meu cas, passa per diverses fases al llarg d’un any: curiositat, efervescència, deixadesa, obsessió, assentament, col·lapse,... I podria dir-ne algunes més, però no cal.
El realment important és escriure i fer-ho per a un mateix. No hi ha felicitat més gran que ser capaç d’escriure una cosa que tu voldries llegir d’un altre escriptor. Però sovint es perd de vista la fita, t’encega el nombre de visites, els comentaris, els +1, les vegades que comparteixen el teu relat, i en el fons escriure és el que volies però la xarxa t’enganya, et manipula, i acabes mirant el blog cada dia per altres raons i tot perd una mica de sentit.
Espero que Mapes del Món tingui llarga vida, que les musses no m’abandonin, que la il·lusió sigui la meva guia i que tots vosaltres vulgueu seguir llegint històries sortides de moments i vivències que ens han portat a tots fins a on ara estem.
Salut i inspiració!

dimarts, 11 de març del 2014

No són hores

-         Per què no ens dutxem junts? – Pregunta ell de sobte.
-         Ara? – Diu ella amb els ulls esbatanats com si hagués dit la bogeria més gran del món.
-         Sí! Ara! Vinga, aixeca’t del sofà, aprofitem que els nens dormen.
-         Quina mandra! Deixem-ho per a un altre dia.
-         Quin dia? – Pregunta inquisitivament. – Darrerament no hi ha dies, ni ocasions. Ja sé que estàs cansada després de tot el dia amunt i avall, però jo no m’he estat tocant la pera precisament...
-         Ja ho sé, jo no ho he dit pas això.
-         No, però sembla que tu sempre estiguis més cansada, més atabalada, més preocupada, més estressada, més tot, i treballem tots dos.
-         Ja ho sé, però és que darrerament no estic d’humor. No ho vull pagar amb tu, però... no en tic ganes.
-         Recordes quan ens vam conèixer?
-         Clar que ho recordo, però no és el mateix.
-         Clar que no és el mateix! Només faltaria. Nosaltres no som els mateixos. La vida ens ha passat factura, però això no vol dir que haguem de renunciar a tot. Som pares, però també som parella. En cap moment vam renunciar a una cosa per passar a ser l’altra en exclusiva, oi què no?
-         No – el mira encuriosida. – On vols anar a parar?
-         Doncs que alguns cops paro un segon, a la feina, i somric recordant aquells petons absurdament llargs que ens deixaven els llavis envermellits, i aquell sabor teu a la boca, la teva olor a la meva roba. De tant en tant voldria retrobar aquells petons, perquè sí, no cal fer res més, com un joc.
-         Les coses amb el temps perden intensitat. Allò que en un principi ens feia feliços, ja no és suficient. Som egoistes.
-         No crec que sigui egoisme, és més aviat conformisme. Acabes conformant-te amb el que tens sense lluitar per no perdre allò que tenies. No és fàcil. Has de trobar el teu espai entre la parella, els fills, la família i els amics, i tenir temps de ser creatiu, original i romàntic. Potser no cal abastar-ho tot. Potser amb una mica cada dia és suficient. Vinga! – L’estira de les mans, però no es vol aixecar. – Deixa de ronsejar!
-         Mmm! – Gemega i es deixa arrossegar, sense aixecar-se. Des del terra, el mira divertida.
-         M’estàs provocant! I al final em trobaràs, ho saps, oi?
-         Si? I què faràs? Portar-me per la força a la teva cova i abusar de mi?
-         Pensa que a la meva cova hi ha una dutxa amb hidromassatge i un llit de matrimoni. Jo me’n vaig cap a dalt.

Mentre puja les escales sent com la dona posa en marxa el televisor. Una mica decebut se’n fa a la idea de que serà una altra dutxa amb final feliç amb aquella sensació agredolça de buidor i plaer que tan bé coneix.

diumenge, 2 de març del 2014

Cartes d'amor sobre la pell

Un cop al mes ella el ve a veure. Tancant els ulls amb força pot imaginar que estan al dormitori de casa, o en un hotelet, però costa. Només tenen tres hores i als cinc minuts ja estan nus. Tenen moltes coses a dir-se, però la urgència del desig parla molt més fort. No hi ha temps quan no pots pensar. Les boques caminen per allà on la imaginació es perd, per on les olors porten records llunyans, intensos. Els sospirs busquen els racons, calfreds de plaer entre abraçades d’un oblit momentani i sublim, deixar-se fer, reaccionar.

            Cansats i satisfets es queden abraçats una llarga estona sense dir res. Llavors ella agafa un retolador permanent i comença a escriure-li pel cos tot allò que no gosa dir. Primer al braç dret, amb lletres petites. Després, l’esquerre. Al pit en una espiral al voltant del cor. Per les cames, de les natges fins als peus. A l’esquena, la lletra d’una cançó d’amor. Necessita escriure-ho tot, fer-ho real, saber que les paraules quedaran ocultes sota la roba com una carta d’amor viva que romandrà amb ell fins al proper encontre.

Ella surt a la realitat diària i ell torna a la cel•la. Cadascú s’emporta l’olor de l’altre, el sabor a la boca. Quan no pugui més només hauran de llegir a la pell la raó que l'ha d’ajudar a aguantar un dia més, i un altre, i un altre, i un altre, fins que es tornin a trobar.

dijous, 27 de febrer del 2014

Doble vida

La noia, lligada de mans i peus, el mira amb ulls plorosos i la por reflectida al rostre. Porta tres dies en aquell indret però ella no ho sap: ha perdut la noció del temps. Ell s’hi atansa amb una tremolor imperceptible a les mans i ella s’estremeix. Quan està a punt de posar-li la mà a sobre, el so d’un tret inunda l’espai i la noia crida sense veu quan el cos de l’home li cau al damunt i una pluja de trossets de massa encefàlica ensangonada li esquitxa la cara. El tinent Raül Font sosté l’arma en alt. No li ha tremolat pas la mà, són molts anys de servei i no és la primera vegada que mata a algú.
S’atansa a la noia emmordassada i riu.  L’eco de l’estança buida li retorna aquell riure amplificat i terrorífic com si sortís d’una pel·lícula de terror mentre la noia, aterrida, espera el cop de gràcia. Per la nit, a casa seva, el tinent traurà la capsa de trofeus del seu amagatall i és delectarà amb els records que ha anat atresorant durant els darrers cinc anys. Ara, en tindrà un de nou, un floc de cabells rossos ensangonats.
L’endemà els diaris elogiaran la feina del vell tinent i es preguntaran com pot ser que una jove promesa del mateix cos de policia hagi pogut amagar durant els darrers anys aquella doble vida sense aixecar la més mínima sospita. Els que el coneixen no en donaran crèdit, però les proves són irrefutables: el cos d’aquella pobre noia és el mut testimoni dels actes d’un psicòpata.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Condemnat a recordar

Des de que tinc ús de raó cada festa assenyalada, cada aniversari, cada cap de setmana, havia pujat amb els pares a casa dels avis. Recordo els carrers sense asfaltar, les curses en bicicleta i aquella sensació infantil que feia que tot fos una aventura increïble.
Em vaig fer gran i no vaig voler renunciar a aquelles sensacions. Ja no pujava amb els pares, pujava sol, i després, amb la meva pròpia família. Clar que els carrers ja s’havien asfaltat i que ja no feia curses amb bicicleta, però pujar era reviure una mica totes aquelles aventures del passat, totes aquelles històries de l’avi que havíem escoltat centenars de vegades però que ens feien riure igualment.
Però el temps passa, les fulles cauen i les persones se’n van. I ara que ja no tinc els avis a la casa de Montornès ja no pujo a aquells carrers que un dia van ser meus i que ara desconec. I encara que em faci mal, tinc la sort d’estar condemnat a recordar.

divendres, 14 de febrer del 2014

Papallones a la finestra

La nit, suaument, s’ha escolat per la reixa i ha omplert l’estança de foscor. Una papallona nocturna revola incapaç de trobar la sortida i es colpeja amb el vidre una vegada i una altra davant dels ulls sense vida que la miren. Agenollat, com si resés, la vista fixa en la papallona sense sortida, les mans als costats del cos, tot en un equilibri sublim i fràgil. Mentre duri la fosca romandrà allà, penitent, parlant amb un Déu (quin Déu?) que no l’escolta, que no farà res, que es quedarà mirant quan l’estirin i li prenguin el pols per certificar la mort. Un llençol cobrirà el seu cos sense vida i se l’enduran en una llitera. Les seves coses seran enviades a la família. I els silencis? I les llàgrimes? Qui se les quedarà?  La papallona, quieta un instant, torna a colpejar el vidre sense poder sortir. Segurament morirà ferida o esgotada, però continuarà intentant-ho. La vida és això?
De lluny unes notes brillen, records de moments millors, i ballen pel seu front, acaronen els seus cabells bruts i per un segon sembla que vol dibuixar un somrís, però no pot. La mort l’ha congelat, ha castigat la seva gosadia: voler volar massa alt. Les primeres llums del dia trencaran l’encís. Les muses fugiran. La mort llavors serà més morta, més fatal, més ridícula, més absurda, més incongruent, més hostil, més perversa, més capriciosa, més incompresa, més dolguda,... Al seu pas s’abaixaran els caps, murmuraran, la vista buscarà alguna cosa què recordar, però no hi ha res. Dos dies més tard a la vuitena galeria tothom l’haurà oblidat per sempre.


dissabte, 8 de febrer del 2014

FACTA NON VERBA

Primer l’apallissa i després se’n penedeix,
amor etern sempre li jura,
però la pau mai no dura
tancada en un cercle viciós que es repeteix.

Un avi tremola en la foscor,
està tot sol i ha caigut.
Aquell pis serà el seu taüt
fins que algun veí en sentí la pudor.

De què val l’esforç del treballador
que ha perdut els seus diners?
Si del banc la culpa mai no és,
serà que és pecat intentar viure una mica millor.

Fabrica armes el país pacifista
i s’enriqueix amb conflictes llunyans
per lamentar-ne després els danys
i planificar una invasió altruista.

Què fàcil és opinar en aquest món
on no cal acompanyar les paraules amb actes,
mentre els poderosos es passen la vida fent pactes
malbaratant recursos i vides sense perdre la son.

dilluns, 27 de gener del 2014

Incomplets

          Es va acostar a mi una tarda de pluja i em va regalar un llibre. No vaig dir res perquè quan em vaig girar ja no hi era. En fer-hi un cop d’ull per sobre, vaig veure que només les pàgines senars estaven impreses. Devia ser un error d’edició.
            Aquella mateixa nit vaig iniciar la lectura sense cap expectativa i em va atrapar. Vaig passar nits senceres sense dormir delectant-me en cada vers, reconeixent-me en el dubte, en el sentiment, l’angoixa de cada poema. Aquelles línies expressaven els meus sentiments d’una manera que ni jo mateix podria haver-ho fet millor, però faltava alguna cosa.
            Un dia em vaig sorprendre a mi mateix mirant d’escriure els poemes que faltaven a les pàgines en blanc. Sobretot em vaig obsessionar en escriure un poema mereixedor de ser el darrer d’aquell recull i vaig fracassar.
            Els dies van anar passant sense aturador fins que, sense voler, tot va encaixar. Perdut entre pensaments incerts vaig topar amb una noia que llegia un llibre al metro. No recordo perquè, però aquell llibre em va cridar l’atenció. Vaig apropar-me descaradament i, quan estava ben a prop, vaig veure amb incredulitat que era el mateix llibre de poemes que tenia jo.
Sentint-me tan a prop, aquella noia va alçar la vista i em va somriure. Aprofitant el moment, vaig mostrar-li el meu llibre i, en veure’l, ella també va quedar sorpresa. No vam dir res, però de seguida vam agafar cadascú el llibre de l’altre. La certesa de que aquells llibres es completaven no li va treure emoció a l’instant en que els nostre ulls recorrien els versos perduts i deixàvem per fi d’estar incomplets.
Passada l’emoció inicial va venir el dubte de què fer-ne d’aquella casualitat del destí i, com que cap dels dos no vam voler deixar el nostre llibre a l’altre, vam decidir intercanviar telèfons i tornar a quedar per parlar-ne. Allò va ser el primer pas cap a una relació que ha durat fins al dia d’avui.
Us preguntareu si encara conservem els llibres i la resposta és que no. Va arribar un moment en que guardar-los i condemnar aquells poemes a l’oblit no tenia sentit i vam fer l’única cosa que es podia fer: vam sortir a passejar, cadascú pel seu cantó, i quan vam tornar a casa cap dels dos no el tenia. Ara hi ha dues persones que sense saber-ho es buscaran i potser...

divendres, 24 de gener del 2014

Exercici físic

A l’oficina es queixa a un company de que ja mai no fa l’amor amb la seva dona. És evident que el temps passa i la passió es difumina, es matisa, però han passat de fruir del sexe a diari a no fer-ho mai. El company el mira i li recomana exercici físic, no vol dir que ell s’hagi deixat, no, però una mica menys de panxeta i una mica d’atenció per part seva poden obrar miracles. Se’l queda mirant tot pensatiu i una idea li ve al cap.
Fa una calor abrusadora i el ciment de la pista incrementa la sensació de xafogor. Tot i així, no desisteix en l’intent infructuós de llençar la pilota de bàsquet una vegada i una altra a la cistella sense xarxa. La pilota no vol entrar, pica al tauler, a l’anella ataronjada, però no entra ni un sol cop.
Després d’una hora demolidora se’n va cap a casa tan suat com satisfet. A la dutxa, sota l’aigua tèbia, sent com un formigueig li va pujant des de la punta dels peus fins al cap i acaba materialitzant-se en una erecció en tota regla. Surt de la dutxa i s’eixuga sense tocar-se. Ha estat temptat de masturbar-se però prefereix esperar.
Abans de sopar, s’acosta a la seva dona i, sense dubtar, li ensenya aquella erecció amb ulls d’infant trapella. Amb una abraçada desesperada acaben fent l’amor i arriben a l’orgasme a l’uníson. La dona somriu i passa un dit pel tors nu de l’home. S’està preguntant què ha passat, alguna cosa ha canviat, és diferent, però ell la besa i deixa de pensar-hi.
A la nit, abraçats, ell rumia mentre sent com els braços li fan figa. Se’n riu d’ell mateix perquè al final ha aconseguit ficar-la i ha estat una cistella increïble. Al final serà veritat: l’exercici físic salvarà el seu matrimoni.

dimecres, 22 de gener del 2014

Un desig per Nadal

Obre els ulls i el cap sembla que li vol esclatar. Tot el que va succeir ahir a la nit està borrós i ple de llacunes. Es grata la calba amb parsimònia, com si rumiés quelcom important, i dóna un cop d’ull a les seves coses. Tot sembla a lloc: el carret de supermercat ple de bosses de diferents colors i mides, ampolles, una raqueta i el manillar d’una bicicleta antiga. Per descomptat, porta la roba vella i bruta de cada dia, més capes de les que és aconsellable, però les nits al carreró són massa fredes.
S’aixeca amb dificultat i recull els cartrons sobre els que ha dormit. Tot li dóna voltes i té aquella sensació a l’estómac que no anuncia res de bo. Empeny el carret amb dificultat i va cap al parc on cada dia passa unes hores al sol assegut en un banc. Com  un flaix, li ve al cap la imatge d’una dona molt elegant.  No aconsegueix recordar res més. Tampoc s’hi capfica, no té importància.

Quan el sol ja li ha escalfat el cos, es sent millor. És hora de buscar-se la vida: necessita alguna cosa que portar-se a la boca i uns diners per comprar una mica de vi per a la nit.
Al centre tot està tot adornat. En uns pocs dies serà Nadal. La gent va atrafegada d’un lloc a un altre i es nota que l’esperit de les festes està present perquè el got que utilitza per pidolar està força ple. Si segueix així, tindrà un parell de dies solucionats. Però de sobte, una parella de municipals apareix i el fan fora de males maneres. Tot està massa bonic per deixar que un vagabund ho espatlli amb la seva presència: l’encarregat de la botiga ha trucat perquè el facin fora de davant del seu establiment. Enrabiat, se’n va cap al seu carreró. Recorda les primeres nits que va dormir al ras: la por, el fred, la duresa del terra. El cap li roda, està a punt de perdre el coneixement.

Es desperta i el cap li fa molt de mal. Està al seu racó, com cada dia, però no recorda com hi ha arribat. S’incorpora amb dificultat i es grata la calba amb parsimònia, però té alguna cosa, fils, no ho sap. Es mira les mans i es sobresalta. Es toca per tot el cos, però res li fa mal. No ho entén: té les mans ensangonades i cap ferida.
A la font l’aigua surt glaçada. Es neteja a consciència. Per moltes voltes que hi dóna, no li ve res al cap, tan sols la dona, la mateixa que va recordar ahir al matí, vestida de negre, bellíssima. No sap qui és ni perquè la recorda. Es torna a rascar la calba i de nou s’adona que té alguna cosa al cap. S’acosta a l’estany del parc i quan s’atansa a la barana per emmirallar-se a l’aigua es queda astorat en veure que té el cap ple de cabells. S’està tornant boig? Potser està perdent el cap. És possible que li hagin crescut els cabells en una nit? O potser sempre els ha tingut i no se n’havia adonat? Tant i fa! S’acosta al supermercat on compra el vi i s’emporta quatre tetrabricks, el doble del que acostuma per a una nit.
Empenyent el carret en direcció al centre, s’atura davant d’un aparador que li permet veure’s de cos sencer. Té l’estranya sensació de que camina més dret del normal. El cert és que es troba molt bé. Potser feia anys que no es sentia així.
Després de passar la tarda pidolant, se’n val al seu racó i s’estira sobre els cartrons per mira de dormir ben tapat amb les mantes esparracades. Normalment, després de veure el vi, perd la consciència i no s’assabenta de res, però avui li fa mal l’estómac. S’incorpora, fa un parell de passes i vomita sorollosament. Les mans li tremolen i el cap li roda com si estigués a punt de desmaiar-se. Tot s’enfosqueix.

Obre els ulls i es veu a sobre d’un cos. S’aixeca esglaiat. Novament no sap què està passant però és evident que aquella persona als seus peus és morta. Surt corrents sense adonar-se que una sirena se sent de lluny. Els batecs del cor li martellegen les temples. No pensa, només corre i corre sense parar com si la distància el fes menys culpable.
S’atura sense alè, desorientat. Es mira les mans tremoloses i crida al cel nocturn. Algú des d’una finestra amenaça amb trucar a la policia. Mira de calmar-se i reconstruir el que ha passat i és incapaç. Es passa una mà per la cara, incrèdul, i té la sensació de que les arrugues, aquell rostre desfigurat pel temps, l’alcohol i el remordiment, han desaparegut. Sembla que hagi rejovenit un segle en una sola nit! No pot ser! Què està passant? S’arrauleix en un caixer sense més abric que la roba que porta posada. Va dormisquejant a estones fins que no pot més i tanca els ulls un segon que dura hores.

Una senyora obre la porta i el fred el sobresalta. En veure’l, es queda parada, dóna mitja volta i desapareix.
S’aixeca de terra sense dificultat i es frega el cos per mirar de treure’s una mica el fred de sobre. Surt del caixer i s’acosta al bar de la cantonada. Entra i el cambrer el mira amb desconfiança. Demana un cafè amb llet i un croissant però el cambrer no es mou i entén que dubta de la seva solvència. Es furga a les butxaques i en treu una cartera. No recorda haver-la trobat, però quan l’obre està repleta de calers i això és explicació suficient. Posa un bitllet de vint sobre la barra i el cambrer es posa en marxa.
En acabat, una caloreta meravellosa inunda tot el seu cos concèntricament com si algú hagués llençat una pedra al bell mig d’un llac. Quan surt mira el rellotge de polsera que marca dos quarts de vuit del dia dinou. D’on ha sortit aquest rellotge? Es treu de nou la cartera i mira el carnet que hi ha a dins. És seu i posa una adreça que li és molt familiar. Decideix acostar-s’hi, només per donar un cop d’ull.

Arriba a l’adreça que surt al DNI i no pot evitar tenir un déjà vu: ell ja ha estat allà perquè abans hi vivia amb la seva dona i el seu fill. En Pau ara deu tenir vint-i-set anys. Feia mitja vida que no hi pensava i, sense voler, els ulls se li inunden de llàgrimes. No pot deixar de plorar i un home gran se li atansa.

-          Manel! Va tot bé? Què et passa? Vols que avisi a la teva dona?

Se’l mira com si fos un marcià i surt corrents sense dir ni una paraula. La seva dona? No veu a la seva família des d’aquell dia en que ho va perdre tot pel seu mal cap. No entén com pot ser que encara algú recordi el seu passat si ni ell mateix ho recorda del tot.
Guiat per un instint inexplicable, arriba a una porteria i entra amb una veïna que el saluda amablement. Entren junts a l’ascensor i sense dir res la dona pitja el botó del tercer pis. Quan l’ascensor s’atura se’l queda mirant. Com que no es mou, li pregunta:

-          Què no baixes?

Obre la porta i surt sense saber on va. La dona el segueix mirant mentre l’ascensor puja i la perd de vista. S’atura davant de la primera porta i es queda dret, immòbil.
Un formigueig a les cames l’indica que porta hores dret i seu a les escales. Es queda allà assegut davant de la mirada atònita dels veïns que el veuen mentre baixen o pugen per les escales. Ell no veu a ningú, ni tan sols s’adona de que té moltíssima gana i que sense voler s’ha aixecat i a picat al timbre de la porta. Marina li obre i, en veure-la, es posa a plorar de nou. Està igual que quan el va deixar fa més de vint anys. Ara recorda totes les nits al ras pensant en ella, penedint-se del que havia fet sense valor per tornar enrere. Ara la té allà al davant i fa cara de preocupació.

-          Què passa? Estàs bé? - El fa entrar i l’abraça. – Vine al bany, rentat una mica la cara i explica’m que et passa.

Es renta la cara i es mira al mirall. Ha rejovenit trenta anys! Això no pot ser! Es mira els ulls, els cabells negres i abundants, les mans, la roba neta i polida, la seva dona al costat mig plorant creient que passa alguna cosa greu i no li diu.

-          T’estimo, Marina – xiuxiueja i dibuixa un somrís.
-          Però em pots dir de què rius ara? Anem al metge ara mateix! Portem el nen a casa de ma mare i anem a urgències.
-          El nen... On és! El vull veure! On és el nen!
-          On vols que sigui? És a la guarderia – se’l mira estranyada. – Anem a l’hospital, Manel, m’estàs espantant.
-          No, no, no. Estic bé. És com si m’hagués perdut i de sobte hagués trobat el camí per tornar a casa – i riu, riu amb grans riallades, i plora, plora de felicitat.
-          Perquè no t’estires una mica? Trucaré a la feina i els diré que aquesta tarda no puc anar a treballar. No et penso deixar sol.

****

Una nit, sis dies abans de Nadal, es desperta amb aquella sensació d’haver somiat i no recordar el què. Tot està estranyament silenciós. Mira el despertador: les sis en punt del matí. Marina respira profundament, està adormida. S’aixeca i a les fosques, sense posar-se les sabatilles, s’acosta a l’habitació del nen. Li fa un petonet al front i l’acarona els cabells.
Fa sis anys que va recuperar la seva família i amb aquesta nova felicitat ha anat esborrant el record de la seva vida passada. Però de vegades, a la matinada, no pot evitar sentir que tot se’n pot anar en orris de la manera més inesperada i un deix d’angoixa es dibuixa a la seva cara. Avui té aquest pressentiment i un calfred li recorre l’esquena: en la foscor té la sensació de que hi ha algú.
Obre el llum del menjador, li tremolen les mans, i a taula es troba asseguda i somrient una dona bellíssima, tota vestida de negre, que li somriu.

-          Bona nit – xiuxiueja com si no volgués despertar ningú.

Allà dempeus la mira fixament als ulls, negres com la nit, i comença a recordar tot allò que havia aconseguit oblidar. Somriu sorneguerament amb el convenciment de que tot el que ha fet i farà ho repetiria mil vegades si a canvi pot viure la vida que ara té al costat de la seva família. Pensant-ho fredament, condemnar eternament la seva ànima no li sembla un destí tan terrible, sobretot tenint en compte que ell ja ha viscut a l’infern.

dimarts, 14 de gener del 2014

Insomni i bogeries d’amor en tres actes

ACTE I: La nit
(Una habitació a les fosques. S’entreveu un llit amb una figura humana asseguda. Està gemegant i de tant en tant es puja sorollosament els mocs.)
Insomne: Per què? (Gemega.) M’imagino que és el que es pregunta tothom en la meva situació. No seré tan ingenu de pensar que aquestes coses només em passen a mi, és clar que no! (S’aixeca d’una revolada del llit.) Potser vaig ser descuidat, vaig oblidar una data i no ho sé. No fa ni una setmana jèiem junts en aquest llit que ara em sembla monstruosament gran i fred. (Es moca amb un mocador de paper que ja no dóna més de sí.) No sé que fer, no sé com tornar enrere. Potser és millor deixar-ho estar i ser amics. Amics! Ja! No podem ser amics! Qui vol ser amic d’algú que coneix totes les teves debilitats? Ningú amb dos dits de front. (Es deixa caure al llit de qualsevol manera.) Està amb un altre. Segur! Com si no seria capaç de deixar-me. (En la foscor es sent com plora desesperadament.)

ACTE II: De camí a la feina
(Es veu un carrer transitat. Tot de vianants van d’un lloc a un altre. El protagonista va caminant d’esma entre la gent.)
Insomne: Estic baldat! Què mala nit he passat! (S’estira al bell mig del carrer i quasi li dóna un cop de puny a un home que passava pel costat). Perdó! (Riu.) Ara a treballar... Crec que les penes d’amor haurien de ser motiu justificat per agafar la baixa. Què hi ha pitjor que tenir el cor trencat! Si existeix una cosa pitjor, no vull saber-ho! (S’atura davant d’un portal molt elegant.) Ànims! Treballant et passarà el temps més ràpid. (Entra al portal.)

ACTE III: La trucada
(Es veu una oficina normal i corrent. Soroll de teclats, algun telèfon que sona, converses per aquí i per allà. En primer pla, una taula on està assegut el protagonista.)
Insomne: (Parlant-li al telèfon que hi ha sobre la seva taula.) Com t’odio! Si tingués collons t’agafava ara mateix i la trucava... Però no m’atreveixo! I si es riu de mi? No ho podria suportar! (Es passa una mà per la cara i remena el cap.) M’haig de posar a currar o em tornaré boig, però cada mig minut se’m va la vista cap a tu, maleït trasto!, al final seràs l’artífex del meu triomf o de la meva desgràcia. No goso... (Despenja i es queda amb l’aparell a la mà sense decidir-se. Penja donant un cop i torna a despenjar. Marca un número amb mans tremoloses i s’acosta l’aparell a l’orella.) Eh... Hola! Sóc jo. Mira, necessito parlar-te, cinc minuts, només cinc minuts. Ja sé que t’imagines tot el que et diré, però ho haig de dir. Si us plau! Deixa’m, deixa’m... No, a veure, no em deixis... Ja m’entens! Necessito dir-te el que sento, que no entenc el que ha passat, que ens hem de donar una altra oportunitat per no llençar per la borda tot el que hem viscut plegats. T’estimo, et trobo a faltar, no dormo i em passo les nits plorant. Seré un cursi, però potser aquest és el problema, que jo ho dono tot i tu... Tu no t’has esforçat mai! Mira, només et demano cinc minuts i no em deixes ni explicar-me! Encara no t’he dit ni la meitat del que et volia dir i... Saps què et dic? No vull res de tu, no sé ni perquè he perdut el temps pensant en una cosa que no té solució, te’n pots anar ara mateix a la... (Silenci sobtat i cara d’extrema sorpresa.) Com? Que amb qui vull parlar? Òndia! M’he equivocat? Ho sento moltíssim... Sí, sí, a veure... Escolti... Escolti... Em sap... Em sap greu... Escolti! Apa a la merda! (Penja donant un cop. Es queda uns segons amb la vista perduda fins que finalment pica de cap a la taula repetides vegades.) Burro, burro, burro!!!

dissabte, 11 de gener del 2014

El darrer viatge

El nínxol obert esperava el taüt. El silenci era tan intens que per un instant vaig creure possible que la resta d’assistents escoltessin els meus pensaments.
L’operari va accionar els comandaments i tots vam anar aixecant la vista seguint l’ascensió del taüt. Com si fos una andròmina, el va empènyer cap a dins sense miraments i, amb la complicitat del nostre silenci, va procedir a segellar el nínxol sense cap pressa. Amb cada paletada de ciment aquell ritual anava perdent sentit.
De camí a la sortida, vaig anar observant els altres nínxols. Em va sorprendre que la gran majoria tinguessin un parell de rams de flors artificials. Per un instant vaig tenir la sensació de trobar-me en un museu d’oblit i tristor amb tot de peces exposades i numerades: a partir d’aquell dia el meu avi va passar a ser la 284.
Quan vaig travessar l’arc principal i vaig sortir de nou al carrer, la vida em va colpejar amb tota la força: res no havia perdut el seu color, els ocells refilaven i el món continuava girant inexorablement. Me’n vaig anar cap a casa amb una sensació estranya entre la indefensió que produeix la mort i el desig de retrobar la normalitat després d’unes setmanes massa grises.

A la ràdio sonava una cançó insultantment alegre i, mentre conduïa, em va assaltar la certesa de que jo (bé, tothom) moriré algun dia. I llavors, què? Jo no vull que m’acomiadi un mossèn encarcarat i robòtic, ni reposar eternament en un forat en una paret, ni que em plantin com a un gerani a esperar que em creixi gespa al damunt. Jo vull volar cap a indrets que en vida no hagi pogut trepitjar, jugar amb el vent i caure a terra amb la pluja, viatjar pels rius i perdre’m als oceans, i pujar cap als núvols on, potser, cansat d’estar lligat a un món que ja no em necessita emprendre el viatge cap al no res i així, quan algú em recordi, en comptes de deixar anar una llàgrima dibuixarà un somriure perquè serà més fort el record d’una vida que el dolor de la mort.

dijous, 9 de gener del 2014

L’amor platònic

Una estàtua de ferro que sagna per dins,
un vaixell fantasma sense tripulació,
un animal que mostra la cara més fosca
d’una vida salvatge disfressada de civilització.

Un acròbata amb por escènica,
un pacifista que mata pels seus ideals,
un nihilista que classifica a les persones
per les seves possessions materials.

Un got mig ple, una tassa mig buida,
un univers paral·lel massa semblant,
una drecera que t’allunya del destí
a mesura que hi vas caminant.

Un ocell amb por a volar,
una formiga amb claustrofòbia,
un mut que mai no calla,
un polític de paròdia.

Un espermatozou massa gandul,
un nervi que té massa son,
una bomba intel·ligent
que vol salvar el món.

No sóc res sense tu
per això t’odio tant,
com més lluny estiguem, millor,
així et seguiré estimant.