Debredat d’isdiu

Corrents, corrents, agafo el metro i sento com la suor em rellisca espinada avall. L’aire condicionat no em fa cap favor i un fred punyent va conquerint el meu cos des dels peus fins al cap. I veig aquella noia que em fa tilín. Sempre puja a la mateixa parada. Però la gola em comença a picar i me l’escuro lleugerament, dissimulant. I ja el veig avenir, perquè el fred inclement no minva i en sortir del vagó és pitjor, la diferència tèrmica entre l’interior i l’andana és abismal, potser vint graus, i el fred que em corcava per dins es transforma en una sufocació que em regira l’estómac. I la noia que s’esmuny entre la gentada que s’amuntega a les escales i no puc fer res. Cares, braços, esquenes, olors, confusió, una mà a la butxaca per comprovar que la cartera segueix a lloc i, per sort, encara hi és. Surto al carrer i el sol estiuenc de Barcelona em saluda inclement a les tres de la tarda. Unes travessies més enllà, veig a la noia de nou, però es fica en un edifici i me’n vaig capcot a l’oficina. La tarda serà dura i el coll em fa cada cop més mal. L’aire condicionat de l’oficina em remata. Ada ja no dic de la buvanda que va sedvir ed freaky aquell, ans al contadi, l’envejo i blanejo dobal-li quan s’aixequi a fer un cafè. Bedò ber sodt adiba l’hoda de blegar i sudto a la calodeta de la tadda. Em deconfodta la bdisa suau que bufa i deixa el cel badceloní net de boirum. Efectivament, el cel és blau, hi ha dies que en dubto. Baixo al vetro i ensobego de ble abb la doia dels veus sobnis. Big en coma m’acosto, despidant ped la boca com un beix, i ella em somdiu decantant el cap lleugedament, deseptiva. I do b’ho puc queude, eb trobo vatal bedò genial a l’hoda. I un “hola” afònic em sudt bed la boca i ella diu. I mido d’esplicad-li que he abafat fded aquell bateix batí i que la veu eb tdaiciona, bedò ella no deixa de diude, i jo desesbedat, i batabam! Un esterdut ibbens i una bluja de gotetes que cauen a la seva cada angelical que es tdansfodma d’una maneda bdutal i s’allunya amb una empdenyada evident. Eb tdobo bassa balament ped plodar. Ada nobés vull un llit i dorbí, dorbí bolt i bolt i desbedtar i que tot hagi esdat un sobni.

Acudit

            En Marçal està a la terrassa fullejant el diari. Cada matí dedica un parell d’hores a llegir les notícies i, si en té ganes, en acabat fa els sudokus o algun passatemps. Mentre ell s’entreté amb la lectura la Marina, la seva dona, feineja per casa o llegeix algun llibre aprofitant la tranquil·litat que li brinden aquestes hores matutines. Des de que en Marçal es va jubilar, forçosament segons ell perquè encara podia treballar molts anys, la vida conjugal havia patit un declivi important. Sempre estava de mal humor i enrabiat com si el món l’hagués traït i ho pagava amb ella, pobre!, que no feia res per merèixer l’ira dels seus rampells de vell poca-solta.

            Però aquest matí li espera una grata sorpresa a en Marçal, una sorpresa que l’agafarà totalment desprevingut: una descomunal erecció. Mentre fulleja es grata una mica l’entrecuix perquè una mena de coïssor l’incomoda, però no para esment, segueix a la seva sense deixar de llegir. Quan de sobte, alarmat, sent la tivantor de la carn i s’espanta com un xitxarel·lo. Triga uns valuosos segons fins que se n’adona del que és: un miracle!

-          Marina!!! – Crida com un boig sense atrevir a moure’s. – Marina, vine, corre, Marina!!!

Però la Marina, que el sent des del pis de dalt, no deixa el que està fent perquè pensa que serà alguna xorrada i s’ho pren amb molta calma.

-          Marina, per Déu! Baixa ràpid, corre!!!

-          Què vols? – Li contesta sense ni tan sols treure el cap per la porta.

-          Baixa, ràpid!!!

La Marina deixa la roba ben doblegada als calaixos, treu la pols dels mobles, posa bé la foto dels fills i, finalment, decideix baixar sense gaire esma.

-          Mira, si és una xorrada i m’has fet baixar per res, m’enfadaré – va dient mentre acaba de baixar les escales.

En sortir a la terrassa el veu vermell i en una posició forçada. S’espanta moltíssim i es tem el pitjor: un infart.

-          Àngela Maria! Per què has trigat tant? – Diu amb posat d’incredulitat.

-          Però què passa, no m’espantis. Estàs bé? – Pregunta ella amb cara de neguit sense entendre res de res.

-          Sí, estic bé, però fa un moment estava encara millor. He tingut una erecció brutal – diu abaixant el to. - Per això et cridava, per aprofitar. Quant fa que no la veus ferma?

-          Collons! – Renega amb cara de mala llet. – Per què no m’ho has dit? Hagués baixat abans.

-          És clar, volies que ho cridés als quatre vents i que se n’assabentés tot el veïnat, no?

-          No, és clar que no, però... – No va saber replicar. Es va callar i va marxar de nou cap a l’habitació per acabar la feina que havia deixat a mitges amb una sensació estranya al cos.

Uns dies després, oblidada la situació rocambolesca viscuda per tots dos fruit d’una inesperada erecció, la vida continua amb les seves rutines. Però per sorpresa de la Marina, mentre està fent feines a l’habitació sent que en Marçal la crida com un boig:

-          Marina, Marina! Baixa, corre!!!

Marina, en sentir la urgència en la veu del seu marit, té un déjà vu i, instintivament, pensa en una nova erecció i una segona oportunitat. Surt de l’habitació corrents com una esperitada. Al llindar de la porta ja s’ha tret el jersei. Baixant per les escales volen la samarreta interior i el sostén. A baix, com pot, s’allibera dels pantalons i, amb les calcetes i els mitjos gruixuts, es planta a la terrassa d’un bot.

-          Marçal!!! – Crida vermella com un titot.

-          Però... – en Marçal no pot ni dir el que està pensant. – Què fas, Marina? Fes el favor de vestir-te! Hem de trucar als bombers, ràpid, a la casa dels veïns s’ha calat foc. Mira quina fumera! – I fent que no amb el cap li recrimina: - De veritat, només penses en sexe!

Segueix la llum

El dolor va començar a les deu de la nit. La foscor es va contraure inexplicablement en una espiral desconcertant que l’empenyia cap a endavant, a contracor. I tal com va començar, es va aturar. Va ser un instant intens on el temps es va descompondre fent que la calma posterior fos tensa i hostil. I quan al cap d’una bona estona es va permetre el luxe de relaxar-se, va tornar, un xic més intens, un xic més llarg que abans fins que es va aturar de nou.

Inconscientment va buscar una raó per a aquell dolor, però no la va trobar. No localitzava el focus d’aquell patiment que el feia agonitzar. Durant mesos havia estat suspès en una felicitat ingràvida i irreal, sempre hi havia algú que en tenia cura sense que se n’adonés i així hom pot viure feliç sentint les veus familiars sense rostre, obrint els ulls a una realitat borrosa i fosca, però feliç. I de sobte aquell dolor. Allò només podia significar una cosa: s’havia acabat.

Amb cada fiblada el dolor l’empenyia al caire de l’abisme. Pràcticament podia treure el cap i abastar el cel i l’infern, però la por que no havia sentit fins a aquell moment es va apoderar del seu cos feble i adolorit i el va paralitzar. Allò va fer que el dolor es multipliqués a l’igual que les corredisses al seu voltant. De fons sentia una alarma, veus que l’alteraven més i més. I el dolor intens i implacable, cruel. Ja no hi havia pausa, no hi havia treva, el dolor punyia sense pietat, no el volia allà per més temps i es va obrir una escletxa en la foscor. Un fil de llum, una ombra radiant en un món d’obscuritat que semblava reclamar la seva presència i es va rendir. Va deixar de lluitar, va relaxar el cos, va deixar volar la ment emboirada per l’esforç i va lliscar com un sospir cap a la llum.

El dolor va desaparèixer igual que la foscor. Havia passat a l’altre costat i la claredat era encegadora. Ningú li havia preguntat si estava preparat o si ho volia. El temps havia decidir per ell i la llum el va acollir en aquell altre món a on no s’atrevia a llençar la mirada. Tenia por? És clar, qui no en tindria. Però amb el darrer bri de força que li quedava va obrir tímidament els ulls, a mitges, i el que va veure el va meravellar.

-          Et diràs Lluís – li va xiuxiuejar sa mare.

En aquell instant la llum del nou dia es va obrir com els seus ulls i el món el va saludar. En braços de sa mare va entendre que el que pensava que era el final, tan sols era el principi.

Amb data de caducitat tot funciona millor

Un dia, no sé perquè, em vaig fixar en que la majoria de coses normalment tenen data de caducitat. Aquesta data només serveix per donar-nos seguretat, res més, perquè un iogurt, per exemple, està tan bo el dia 5 com el dia 7 tot i que caduqui el dia 6. Però siguem sincers: què passa normalment quan els iogurts de la nevera caduquen en dos dies? Doncs que menges iogurts fins que te’n surten per les orelles, és així, i l’endemà en tornaràs a comprar, per tenir-ne, i què miraràs?, la data de caducitat, agafem els que tenen la data més llunyana i anirem repetint aquest cicle làctic fins a l’infinit.

Hi ha altres dates de caducitat que no són tan òbvies però igualment emprenyadores. Vaig pujar al cotxe per anar al súper a comprar iogurts i em vaig fixar en l’etiqueta verda enganxada a la lluna davantera del cotxe. Amb uns foradets m’indicava que el mes de juliol del 2016 caducaria la revisió tècnica i l’havia de tornar a passar. Carai! Has de pagar per encendre i apagar els llums, per donar-li al neteja vidres, per girar les rodes i prémer els frens. I si no hi ha res estrany, et canvien l’adhesiu, de verd a vermell o groc o blau, i el 16 per un 18, si tens sort, i, si no, per un 17.

Quan vaig anar a pagar els iogurts amb la targeta de crèdit, vaig treure el DNI i estava caducat des de feia dos mesos. La caixera no va creure que aquell que sortia a la foto era jo, en el dos mesos que feia que estava caducat les diferències físiques eren massa grans. Si hagués anat abans a comprar els iogurts, cap problema, però ara... Ara no podia ser.

Amb mal cos, sense iogurts, el DNI caducat i l’enganxina de la ITV omnipresent a la lluna del cotxe, vaig tornar a casa. El món em queia a sobre, tot caduca, tot! I just en aquell moment de terrible commoció va entrar la meva dona. Em va saludar, com cada dia, sense gaire esma, i me la vaig quedar mirant. Què estrany! Ella em mirava encuriosida perquè no acostumo a mirar-la tanta estona si no és que estic molt calent i tinc ganes de marranades. Però no, no estava pensant en sexe, estava pensant en dates de caducitat. Per què el matrimoni no té data de caducitat? Els iogurts, les inspeccions tècniques, fins i tot la meva identitat té caducitat, però el meu matrimoni no, aquell paper que vaig signar en un estat d’alienació evident, allò, no caduca mai. El que Déu ha unit que no ho separi l’home, però jo em vaig casar pel civil, no per l’església, llavors, no entenc el perquè d’aquesta incaducabilitat.

Reflexionem. Portes cinc anys de matrimoni i s’acosta la primera revisió, aquella maleïda data que et recorda, impassible, que allò caduca. Clar, t’ho hauràs de currar, no vols que la teva dona passi de renovar, i tu, tu et fas de pregar a veure si en treus alguna cosa. I la maleïda data de caducitat fa que la passió torni perquè allò s’acaba, finito, caput, i vinga sexe, i vinga romanticisme, i sexe, i confidències, i sexe, i amor, i sexe, i renovem, però després del sexe, eh! I si el matrimoni no va bé? Doncs res, fora, a una altra cosa i ni divorcis ni mandangues, com el DNI, que ja no vols ser mai més tu, doncs no el renoves i llestos. Si les coses podrien ser molt més fàcils del que són!

Conclusió: la data de caducitat és per donar-li vidilla a la quotidianitat monòtona de les nostres insulses vides. És així, acceptem-ho i gaudim-ne, sense recança. Amb data de caducitat tot funciona millor!

Ailoviu: un virus desconegut s'estén per Catalunya

Els centres mèdics catalans estan desbordats davant l’allau de casos d’aquest nou virus que afecta la capacitat de l’individu per relacionar-se amb l’entorn.

Manresa | 23/04/2183

La comunitat mèdica, però també els col·lectius per la salvaguarda de la decència moral, estan alarmats pel creixent nombre de casos que aquests dies s’estan coneixen d’afectats per un virus desconegut fins ara, anomenat Ailoviu, que altera les capacitats de l’individu per relacionar-se amb normalitat amb les persones properes mantenint certes conductes impròpies d’una societat civilitzada i higiènica.

S’han constatat centenars de casos de mostres d’afecte desmesurat en espais públics com és el cas d’una parella que va ser detinguda en un parc mentre es besaven sense cap mena de pudor.

Les autoritats es veuen desbordades davant l’avenç d’aquesta epidèmia i des dels sectors més conservadors es demana que les forces de l’ordre apliquin els protocols establerts amb la major severitat per evitar aquestes mostres d’afecte irrespectuós i ofensiu envers els altres. En declaracions del Director General del Departament de Benestar i Seguretat Moral “s’ha d’evitar que la gent infectada es relacioni amb d’altres per contenir l’epidèmia. Estem davant d’un problema que, si no tractem adequadament, se’ns pot escapar de les mans”. Després d'analitzar la situació s’ha arribat al consens de decretar el toc de queda a les 20 hores a partir de les quals no podrà circular ningú sense una autorització governamental. Els parcs, miradors i carrerons foscs seran especialment vigilats ja que s’ha constatat que en ells el nivell d’infectats ha augmentat vertiginosament.

La població respectuosa de la llei i la moral tenen al seu abast un número de telèfon (6661231230) i una adreça electrònica (denunciainmoralitats@elsistemamola.com) per poder denunciar conductes incíviques i lascives i evitar així que el virus Ailoviu acabi per estendre’s més enllà de les fronteres dels nostre país cap als països fronterers que ja estan aplicant controls exhaustius per evitar l’entrada d’infectats dins dels seus territoris nacionals.

El problema

El parc està ple de mainada. Hi ha grupets de mares i pares per aquí i per allà. Alguns gronxen els fills, altres xerren pels descosits sense parar atenció als nens i alguns avis, desbordats, persegueixen els nets amb l’entrepà a la mà.

Una mare se m’acosta. La conec d’haver-la vist a l’escola on els nostres fills estudien.

- Ei hola!
- Hola - contesto sense gaire esma.
- Mare meva! No sé a on anirem a parar!
- Què passa? - Pregunto sense saber de què parla.
- Mira! Un parell de morenets, un sudaca i aquella nena d'allà que sembla mig gitana. Això és un problema!
-  Doncs sí, és un problema, però no pateixis, un bon oculista et pot ajudar.
- Un oculista? - Pregunta amb els ulls esbatanats.
- Sí, un bon oculista. És evident que necessites l'ajuda d'un perquè a on tu veus un problema jo només veig un munt de nens jugant i divertint-se.

Es queda astorada, com si li estigués prenent el pèl, i s’allunya mirant-me amb menyspreu. S’apropa a una altra mare i, mentre miro com els nens juguen, sento que li diu: “Mare meva! No sé a on anirem a parar!”.

Ivan Bonache © 2015

Tempesta

            El cel sobre Barcelona es va enfosquir. De lluny es sentien trons i la gent anava més accelerada del normal mirant que no els enxampés la pluja. En Jaume estava a casa, o millor dit, al portal. Estava mirant les formes irreals dels núvols que anaven canviant amb el fort vent que es va aixecar de sobte. Estava abstret. Alguns veïns havien passat pel seu costat i ni els havia vist. De vegades el món no sembla real, sembla el caprici de la ment d’un pintor surrealista, i aquella tarda era un d’aquells moments. En Jaume es sentia melangiós. Començava a agradar-li el barri, la gent i la vida normal, per així dir-ho, tot i que de tant en tant trobava a faltar algunes comoditats. També pensava sovint en Sara. Li feia mal pensar-hi, però no podia evitar-ho. Tot i que no havien compartit res real, havia estat present en cada etapa de la seva existència. Sempre l’havia culpat a ella de que les seves relacions amb altres noies acabessin malament. Era una manera còmode de no acceptar la seva responsabilitat, de no veure allò que feia malament. Ell era un triomfador i les dones per a ell havien estat trofeus. És el que havia mamat des de petit. Però ara... La seva vida estava canviant i amb ella la seva manera de veure les coses.

Una gota es va desprendre d’un cumulonimbus i va travessar l’espai que la separava del cap d’en Jaume on va anar a estavellar-se. Altres companyes van prendre el mateix camí i van obligar a en Jaume a aixecar-se i entrar a casa. Va agafar una cadira i la va acostar al finestral del saló per contemplar com les gotes anaven fent camins per la part exterior dels vidres. Va treure el mòbil de la butxaca i va consultar l’agenda. Es va aturar a sobre del nom Carla. Es va quedar una estona pensant. Va recordar l’escena del restaurant i va sentir una mica de vergonya, però aquella noia ho valia. Ho valia? Què havia tingut amb ella? Sexe. Sexe sense compromís, sense intensitat, només plaer i res més. Ni una conversa de debò, ni una rialla sincera, res. Una noia increïblement maca però vertiginosament buida. Mai, mai recordava haver tingut abans aquells sentiments pensant en una noia. <<Què collons m’està passant!>> va pensar en Jaume. Va seguir mirant i es va aturar al nom Ester. Va continuar i quasi cada nom tenia alguna història que just en aquell moment no volia recordar. Va sentir que tot plegat era fastigós. I quan estava a punt de llençar el telèfon contra la paret fastiguejat d’ell mateix, va recordar l’amiga de la cambrera. Com es deia? Marina. Va buscar el nom al mòbil. Efectivament, Marina, allà estava. Va notar com un buit a l’estómac. No sabia que fer, ridícul! Mai li havia passat! Li enviava un whats o li feia un truc? Era de debò, no sabia què fer. Va mirar per la finestra. Continuava plovent. Va suposar que Marina estaria a casa. Millor trucar. Va marcar. Un to, dos, tres, quatre. Va penjar. El cor li anava a mil per hora. Es va sentir idiota i va deixar el mòbil sobre la taula. <<Millor em dutxo, em sentiré millor>> va pensar, i així ho va fer.

            Marina va sortir de la dutxa amb els cabells embolicats amb una tovallola i es va posar el pijama. Com ja portava fent des de feia uns dies, va agafar el mòbil per mirar si algú l’havia trucat i va veure que tenia una trucada perduda d’un número desconegut. El primer que va pensar, perquè era el que volia, va ser que la trucada era d’en Jaume i, sense dubtar-ho, va pitjar el botó de retrucada. A l’altra banda de la línia el mòbil d’en Jaume va començar a sonar. Es va acostar i va veure que era Marina. En un principi es va alegrar, però de sobte, una ombra de dubte el va assaltar. I si tot plegat era una trampa? Com sabia Marina que aquell era el seu número si ell no li havia donat? I si Carla li havia donat i tot allò era un d’aquells plans entre amigues per passar-se els nois? Va deixar que sonés fins que al final va parar. Es va quedar mirant el telèfon com un imbècil sense saber que fer mentre Marina es va estirar al llit fent que la tovallola li rellisqués i els cabells molls s’alliberessin. En Jaume va moure el cap de costat a costat i amb decisió va posar el dit damunt el botó de trucada, però no s’atrevia, no sabia que dir-li. Marina va agafar el mòbil i se’l va posar damunt la panxa mentre, mirant el sostre, pensava en que diria a en Jaume si la trucava. Marina va fer un vot, l’estómac li vibrava. Va despenjar.

- Si?

- Hola - va dir en Jaume.

- Hola - va contestar ella amb la veu mig ofegada.

- Fem un cafè?

- Sí.

Un bon pet

En Manel tenia una entrevista de feina. Unes hores abans es va preparar a consciència. Volia anar net i polit, immaculat. Va agafar el dossier, la ploma que li va regalar el pare fa un parell d’anys i, amb el seu millor somrís, va marxar.

            L’entrevista era a dos quarts d’onze i vint minuts abans ja hi era. La puntualitat era una bona arma per a ell. La sala on el van fer esperar era asèptica i anònima, però estava a gust.

            La secretaria el va fer passar i va seure a la cadira que li oferien donant les gràcies i saludant a l’entrevistador formalment i cordial.

Varen estar parlant una bona estona i l’entrevistador estava impressionat, però no era suficient: l’empresa era puntera en el sector i només amb acreditacions i bona presència no s’aconseguia un treball com aquell.

Es va regirar incòmode a la cadira rumiant amb velocitat i, de sobte, va tenir la solució: va aixecar dissimuladament la natja esquerre i, sense immutar-se, va deixar escapar una ventositat increïblement sonora i fètida. L’entrevistador va reflexionar durant uns segons deixant-se emportar per la flaire pudent amb el ressò encara fresc del pet a les seves orelles. Finalment es va aixecar i, estenent-li la mà perquè l’encaixés, li va dir:

-          Benvingut, fill!

Content com un gínjol, va agafar el metro de tornada a casa i en una de les parades va pujar una noia que el va deixar sense respiració. No era l’únic: cinc segons després ja havia rebutjat hàbilment a dos paios que la volien festejar.

Es va apropar amb seguretat i es va palplantat davant seu clavant-li la mirada sense dir res. Ella al principi el va ignorar, però ell seguia mirant-la i ella semblava incomodar-se per moments. Quan va aixecar la mirada per engegar-lo, la força que li va transmetre la va desarmar i no va di res. Es van quedar mirant-se una bona estona, com babaus, fins que entremig de la gentada ella es va posar molt vermella i es va tirar un pet impropi d’una dona tan bella. Ell va agafar la ploma, mig estabornit per la pudor, i li va escriure el seu número en un tros de paper. Ella, somrient, se’l va guardar a la bossa i li va fer el gest inequívoc amb la mà esquerra de que el trucaria. Clar que el trucaria!

Un cop a casa es va posar a la cuina per regalar-se un bon dinar, s’ho mereixia. Amb els ingredients a punt i els fogons a ple rendiment li van trucar al mòbil. Per un segon va creure que era la noia del metro, però no: una trucada d’un operador de telefonia. Estava massa content com per penjar sense més i va contestar. Una veu cansada amb fingida jovialitat li va prometre tarifes impossibles i descomptes ridículs amb promocions de per vida que duraven un parell de mesos. Tot i que volia interactuar, no podia perquè la seva interlocutora no li permetia vomitant sense pausa el discurs aprés a base d’hores d’insomni. Sense pensar-ho, va agafar el mòbil i col·locant-se’l al bell mig del cul es va tirar un pet que va travessar les ones i l’espai per, mitjançant un satèl·lit, arribar a l’altre costat. Es va fer el silenci i la noia va començar a riure. Semblava com si estigués plorant, com si no hagués rigut en mesos. Quan es va refer només va dir una cosa abans de penjar:

-          Gràcies!

El dinar li va quedar exquisit i als vols de les tres es va estirar al llit per a fer una becaineta. Tapat amb el llençol es va mig adormir però no aconseguia agafar la son del tot perquè tenia una mica de fred. No es volia aixecar i agafar una manteta perquè sabia que es desvetllaria del tot. Només li quedava una solució possible: una traca. Es va concentrar i amb mestria va deixar anar una simfonia espectacular de flaires i caloreta corporal que, potser per l’olor, potser per l’augment de temperatura sota el llençol, va fer que s’adormís profundament.

El va despertar el telèfon i, contra pronòstic, es va aixecar benhumorat tot i que havia estat dormint tres hores. Va contestar i era la noia del metro. Van quedar per fer un cafè en una hora. Tenia el temps just per arreglar-se i sortir.

Va arribar just, però va haver-la d’esperar deu minuts. No li va importar gens i menys quan ella va arribar radiant, menjant-se el món al seu pas. Van entrar a la cafeteria i van fer tres cafès cadascun. La cafeïna va fer el seu efecte i tots dos estaven com a motos. La pregunta surava a l’aire, però cap dels dos no s’atrevia a fer-la real: a casa teva o a casa meva? Va decidí l’atzar, com quasi sempre, i van acabar a casa d’ell. A l’ascensor, mentre pujaven al quart, la veïna del cinquè amb el seu gosset-rata es va entaforar entre els dos amb un somriure cruel, però en Manel no estava per romanços i, sense pensar-s’ho, li va fer una pessigada al cul. Sí, sí, a la veïna del cinquè, a la del gosset horrible. Va fer un bot amb una mena de xisclet mig ofegat i es va posar vermella com un titot. Segurament si li haguessin proposat fer un trio hagués dit que sí, però no era el moment, potser un altre dia.

Van entrar al pis i van fer una copa. Era marejar la perdiu perquè a tots dos els hi sobrava la roba de feia estona, però eren nois educats i no podien anar directes al gra i desobeir les normes de conducta establertes per persones més sàvies que ells. Van estar mirant-se als ulls mentre parlaven i reien. I va caure la segona, i la tercera, i ja les normes es van diluir i el desig va començar a prémer amb força.

La roba va començar a volar pel menjador, no gaire gran, i quan els calçotets van deixar a la vista una erecció monumental, ella no va poder evitar veure que una taca marró decorava la part posterior, signe inequívoc de que l’usuari era un gran amant de les ventositats. Ella no va dir res. Es va treure les calces de floretes i, amb vergonya, li va ensenyar la part posterior de les mateixes deixant clar que estaven fets l’un per l’altre.

No cal ser molt llest per saber com va acabar la nit: amb un bon pet!

El crim de la Rambla

Els llums de la botiga centenària estan encesos. Falten poques hores per les campanades, però no hi vol pensar. Només queda una guitarra. La té a les mans, tremoloses, i la mira amb els ulls plens de llàgrimes. Recorda quan la va veure per primer cop, el que li va costar portar-la a Barcelona, i ara és l’únic que li queda.

Passa l’índex dret pel perfil del seu cos fred i suau, i a cada mil·límetre recorregut li assalta un record. Té el cor encongit. Una veu el castiga interiorment: “Per què? Per què? Per què?”. A cada racó hi ha l’ombra d’alguna cosa que s’ha perdut, l’eco de les veus, la música que ja no tornarà a sonar.

S’aixeca  sense deixar-la anar. L’abraça com si fos capaç de fondre’s en un sol cos amb ella, però els braços li acaben fent mal i el miracle no succeeix. La llença a terra amb menyspreu per recollir-la immediatament, penedit, mentre les llàgrimes li rodolen galtes avall. Ella no en té la culpa però n’ha pagant les conseqüències.

Va tancant els llums amb la sensació de que una part de la seva vida es quedarà allà per sempre. Quan tot queda a les fosques, s’atura a la porta i mira l’interior buit i desolat. A casa l’espera la família. Si no fos per ells estaria perdut, irremediablement enfonsat, però els néts sempre li donen aquella força que necessita per tirar endavant.

Surt i l’aire nocturn li posa la pell de gallina. Com cada dia, la Rambla està plena de turistes i persones apressades. Abaixa la persiana per darrer cop. L’hora ha arribat. La botiga, condemnada, ja no obrirà mai més. Un altre bocí de la cultura d’aquest país que sucumbeix a les pressions econòmiques d’una globalització que ens ha traït amb la promesa d’un futur millor.

D’aquí a uns mesos, quan estigui més tranquil, tornarà a passar per davant i ja hi haurà alguna franquícia d’un restaurant de menjar ràpid o una botiga de roba d’alguna marca internacional. I mica en mica tot allò que feia de Barcelona una ciutat diferent es perdrà i s’anirà semblant a qualsevol altra capital europea: les mateixes botigues, els mateixos restaurants, fins i tot, la mateixa gent.

Per què? Per què? Per què?

Ruptura

Aguanta el moment com pot. S’ha promès que aquest cop no plorarà. Encara no fa ni tres anys que van començar i ja s’ha acabat. El té allà al davant, expectant, esperant que s’acabi tot per donar-se mitja volta i sortir corrents. No és culpa seva i ho sap. No és culpa de ningú. Hi ha relacions que neixen amb el temps comptat, és així, no es pot lluitar contra el destí: s’entrega en cos i ànima i cada cop acaba amb aquella mateixa sensació agredolça d’haver-ho fet tan bé com sabia i, malgrat tot, s’ha de girar pàgina i seguir endavant. Potser algun dia es trobin pel carrer, es saludaran com vells amics i parlaran cinc minuts, però ja no serà el mateix, i una llàgrima, sense voler, se li escapa rodolant galta avall i cau a la comissura del llavi que dibuixa un somriure perquè, malgrat tot, no és un moment trist. Li allarga el butlletí amb les notes i s’acomiada. Mentre el veu corrents saltironant alegrement es promet reflexionar seriosament sobre el seu futur: potser no està preparada per ser mestra d’educació infantil.

Una tarda de diumenge

Tornant de casa dels avis el nen anava distret mirant per la finestreta. La llum dels fanals anava passant a tota velocitat a intervals regulars mentre la lluna, ben grossa i lluminosa, inundava el cel d’una claror fantasmagòrica.

De sobte, els ulls infantils es van obrir de bat a bat en veure com un estel recorria un tram a l’horitzó i desapareixia. “Un estel fugaç!” va pensar i de sobte el cotxe va fer una batzegada i va perdre velocitat. El monovolum gris del pare es va transformar lentament en un esportiu italià vermell de tracció elèctrica i soroll inconfusible; la carretera va passar del dur asfalt a una superfície tova feta a base de cautxú de pneumàtic reciclat; els fanals s’havien transformat en tobogans plens de llums fluorescents; les voreres, en piscines de boles infantils d’infinits colors; les fonts, on normalment els gossos beuen i es pixen mentre els seus amos miren cap a una altra banda, en brolladors de begudes meravelloses. Les caques, continuaven sent caques, però de broma!

Un tot terreny amb poca bateria i un pare molt enfadat va passar pel costat i les nenes que anaven al darrera van saludar amb efusivitat sense acabar-s’ho de creure. Per tot arreu van anar sortint nens meravellats i pares mig enfadats, mig espantats, mig enriolats que els seguien movent molt els braços, demanant calma i resistint la temptació de pujar a algun d’aquells tobogans fluorescents que semblaven tan divertits.

El pare, somrient, es va girar, despreocupant-se de la conducció del seu nou esportiu vermell la velocitat del qual era prou moderada com per no representar un perill per a ningú, i mirant al seu fill va preguntar:

-          Què has demanat un desig?

-          Sí papa! – Va respondre amb els ulls plens d’il·lusió.

-          Ja m’ho semblava – va respondre el pare amb complicitat. – Aparquem i donem un volt, d’acord família?

Tots hi van estar d’acord i, després de la tarda ensopida que havien passat, aquell passeig va ser un d’aquells moments que es recorden tota la vida.

Sóc culpable

Senyoria, sóc culpable, ho reconec. Ho vaig fer i ho tornaria a fer mil cops més si fos necessari. No demano clemència, no la necessito, el que emano és pau. Quan sento que algú ha matat, que en un país llunyà hi ha una guerra, que un nen ha perdut una cama jugant a la pilota perquè ha trepitjat una mina antipersones, perdo els estreps. Quantes armes ha inventat l’home per aconseguir la pau? Cap ni una. No pots matar-ho tot i després dir que hi ha pau, perquè als cementiris no hi viu ningú, llavors, de que serveix? Per a què seguir investigant per fer armes cada cop més destructives? Doncs la resposta la trobem a la por. La por per imposar un ordre sense llibertats que porta a la perversió dels ideals, a la torbació, a arribar al límit per trobar una falsa il·lusió de llibertat que augmenta la frustració i la violència. I ella... Ella no parava! Cada dia, cada hora m’ho recordava, m’ho fotia pels morros: una dona morta a mans del seu marit, una família desnonada, corrupció, prevaricació, polítics amb el seu bla-bla-blà buit davant de les masses enfervorides que no escolten, només criden, programes familiars on els valors que prevalen són el sexe, els diners fàcils, la falta de respecte i la vagància. En resum, violència, violència i més violència. No ho vaig poder suportar. La vaig agafar i la vaig llençar pel balcó. I ara me n’adono que no vaig fer bé, no puc pretendre eradicar la violència amb violència, però estava fora de mi, alienat. Però en veure l’expressió de les cares dels meus fills vaig entendre que havia fet el que calia. Ploraven sense entendre el que havia fet, es movien atacats per un brutal síndrome d’abstinència, se’ls queia el món a sobre només de pensar que l’havien perdut. Senyoria, si llençar la televisió pel balcó és un crim, sóc culpable!

La gent ja no xiula

L’altre dia anava cap al gimnàs i sense adonar-me’n vaig començar a xiular. No recordo quina cançó era, però em vaig adonar de que la gent que m’anava creuant em mirava.

Primer no en vaig fer cas, imaginacions meves, però al cap d’una estona em va pujar la mosca al nas i, rumiant rumiant,  vaig arribar a l’estranya conclusió de que allò que cridava l’atenció de les persones amb les que em creuava era que xiulés.

Feu memòria: quina va ser la darrera vegada que vau veure xiular a algú pel carrer? Doncs això, la gent ja no xiula, o si ho fa, ho fa d’amagat a casa, en privat, com tantes altres coses. Però al igual que entenc que la gent no es masturbi pel carrer, per exemple, no sabria dir quin és el motiu de que la gent ja no xiuli en públic. És com si els hi fes vergonya sentir o ser sentits per algú altre en un acte merament musical. Abans, si tenies por, xiulaves; si volies dissimular, xiulaves; si eres un home fornit i viril amb el pit ple de pels, xiulaves a les dones boniques. Ara no, i de dones boniques hi ha, i tant!, però ja no se les xiula, lleig!, i potser posar els morros com si anessis fent petons a l’aire és el que ha fet que xiular quedi estigmatitzat.

El fet és que arribar a la conclusió de que xiular s’està perdent va fer que en arribar al gimnàs em sentís eufòric i va calar en mi la idea de que sóc el darrer xiulador del món mundial. Potser un dia se m’acostarà algú, encuriosit, i em voldrà fer una entrevista, o dedicar un programa a aquells sons meravellosos que surten dels meus llavis xiuladors; potser apareixeré en programes de tarda xiulant davant d’un públic ple de iaies enfervorides i seré trending topic durant uns dies abans de tornar a l’oblit; i anys més tard reapareixeré en programes soporífers vivint de la glòria d’haver estat reconegut com el darrer xiulador i li diré a tothom que he obert una escola de xiulaires i la gent badallarà i es preguntarà perquè coi aquell tanoca que surt a la seva tele de plasma de setanta-cinc polsades no para de dir rucades sobre com fer l’ocellet mentre llença petonets a l’aire i canvien de canal.

I sense saber com, em vaig trobar caminant lentament cap a la posta de sol mentre xiulava una cançó, i dues noies boniques en bikini se m’acostaven i caminàvem de bracet, rient, picant-nos l’ullet perquè ja sabíem que passaria i jo era el paio més guay del món. Però de sobte, les dues noies van començar a pegar-me i jo no entenia res, i em vaig cobrir la cara com vaig poder.

De sobte vaig obrir els ulls.  Em vaig veure entre dues senyores que em bufetejaven i deien als altres que em deixessin respirar entre les cintes de córrer i les bicicletes estàtiques. Ho vaig entendre tot en un instant i em vaig aixecar, mort de vergonya. Mentre m’allunyava, m’anaven preguntant si em trobava bé i jo, xiulant, vaig fotre el camp d’allà com si no hagués passat res.