Passejant la mirada

Entre quatre parets s’avorria

i vaig treure a passejar la mirada.

No va trobar res decent

enmig de tant ciment,

només gent estressada.

Llavors vam anar a veure la mar

amb la seva blava verdor esmerilada

en una dansa eterna

contra la terra ferma

i va acabar marejada.

Per camins i rierols de muntanya

vam descobrir una història amagada

que parla en silenci

perquè la gent pensi

la raó d’haver-la oblidada.

I a la nit vam creuar el firmament

mirant la immensa foscor estrellada

fins que els ulls se’m van tancar

plens de records a vessar

perquè tinc la vista cansada.

Amor animal

Quan tenia set anys, en Bartomeu es va trobar un gatet al carrer que deuria tenir unes dues setmanes. Amb els ulls lleganyosos, brut i esquifit, feia pena de veure. El va amagar dins d’una caixa de cartró sota el llit. Els miols, cada cop més dèbils, passaven desapercebuts fins una tarda que el va treure de l’amagatall per donar-li de menjar i ja no es movia. El va observar llargament. La seva immobilitat era hipnòtica i al llarg d’aquella estranya vetlla alguna cosa va canviar dins seu.

Al llarg dels anys d’infantessa es va obsedir en recollir tots els gatets abandonats que trobava pel barri: a uns els trobava una llar, a uns altres, els portava a casa seva davant la desesperació de sa mare i als més dèbils i malalts, els hi donava un final digne i discret.

Arribada l’adolescència semblava que amb les hormones revolucionades s’oblidaria dels gatets, però no va ser així. Es va fer voluntari en una protectora local i allà passava totes les hores lliures. I mentre els companys anaven trobant parella i repartien les seves hores entre l’amor i la passió pels animals, ell va anar incrementant el seu compromís amb la causa animal sense cap altra distracció coneguda.

El seu primer pis va ser una mena de centre d’acolliment on cada habitació era l’hàbitat de desenes de gats de totes les procedències. Si algú s’acostava a ell, emocionalment parlant, acabava fugint davant d’aquella obsessió malaltissa. I així, amb els temps, va ser conegut com el noi dels gats, el senyor dels gats i, finalment, el vell dels gats.

Els veïns veien en ell una barreja de sant i tarat. Era evident que la tasca que feia era lloable, però la seva conducta feia que no se’l valorés com mereixia. Es deia que a casa tenia més de cent gats i ningú no s’explicava com podia costejar les despeses derivades d’alimentar-los i tenir-ne cura. La canalla del barri, que sempre es fixen en coses que als adults se’ls escapen, deien que sempre el veien entrant gats però que mai no en sortien. Més d’un tenia la sospita de que se’ls cruspia i que per això sempre en buscava més i més. Però és clar, no es pot fer cas de les enraonies de la canalla.

Però un bon dia el vell dels gats va desaparèixer. No se’l veia des de feia setmanes, però tampoc se n’havia preocupat ningú perquè no tenia relació amb cap persona que el pogués trobar a faltar. Els nens del barri van començar a formular teories esbojarrades fins que un dia un d’ells va fer el que els altres no gosaven: esmunyir-se dins la casa del vell dels gats.

Només posar un peu dins la casa va pressentir que alguna cosa no rutllava. El terra era ple de sorra, d’aquella que es fa servir per a que els gats facin les seves necessitats i l’olor era insuportable. De sobte, un soroll el va alertar. Estava segur d’haver sentit alguna cosa rere la porta, com si algú la rasqués. Es va atansar amb cautela, però no va poder evitar que a cada passa es sentís el cruixit de la sorra sota els seus peus. Va posar la mà a la maneta i va anar obrint molt lentament. Va mirar pel badall i el que va veure li va glaçar la sang. Va caure d’esquenes i va recular per terra com un esperitat. Va sortir, cames ajudeu-me, per la finestra per la que havia entrat i va córrer fins a casa com si el món s’anés caient sota els seus peus. Els pares en veure’l arribar es van espantar per l’expressió de la seva cara i el van portar a urgències donat el seu estat de nerviosisme extrem.

Amb les hores i un ansiolític, el noi es va calmar i els pares, ja a casa, van poder preguntar-li per allò que l’havia horroritzat. El pobre noi va explicar la malifeta davant dels ulls d’incredulitat dels pares, però el pitjor estava per arribar. En la foscor havia sentit la fortor que hi feia en aquell forat infest, els sorolls darrera la porta i la curiositat que el va empènyer a obrir-la tan sols el just per treure-hi el nas. Va ser llavors quan ho va veure, va ser llavors quan la seva curta vida va passar davant dels seus ulls com un filmet i va caure de cul, va ser llavors que va fugir com un esperitat i va arribar a casa en estat de xoc.

Els pares escoltaven mirant que no se’ls hi escapés el riure. No volien ferir la sensibilitat del seu fill, però allò que explicava era amassa fort: el vell estava disfressat de gatet i jugava a terra amb desenes d’altres gats; era ell qui rascava la porta quan el nen la va obrir i en veure l’estrany obrint, va voler esgarrapar-lo amb les seves urpes de drap mentre miolava enfadat com un brau afònic. Havia perdut definitivament el cap. La casa era una capsa de sorra gegant per a gats i ell mateix s’havia transformat en un.

La gent del barri va ser comprensiva i no el van fer tancar. Al contrari. Un cop a la setmana li canviaven la sorra de la casa, airejaven les habitacions i posaven aigua fresca als bols que hi havia pel terra. El vell dels gats roncava amb delit i es refregava contra les cames dels visitants. I va ser així com va acabar els seus dies, entre gats, com sempre havia viscut, però sent un més de la colla. I no us en rigueu, crec que realment va ser capaç de trobar la felicitat.

Quina vida més gossa!

Eren vora les dotze de la nit quan va treure a passejar el gos. Si sortia més d’hora, cap a les nou, es trobava amb una munió de gent amb els seus respectius gossos i se li feia un món. Quan passejava tot sol o anava a algun lloc ningú l’interpel·lava, no es ficaven en les seves coses; però quan anava amb el gos tot de persones desconegudes es paraven a parlar amb ell pel simple fet de que anaven passejant els seus respectius cànids. Les persones amb gos senten com una mena de vincle estrany i la necessitat d’interactuar amb altres propietaris de gossos, però ell no, ell els rebutjava. Per això quan el gos començava a tibar per anar a olorar el cul d’un altre gos davant la mirada complaguda d’una senyora gran, ell estirava la corretja, encara que el gos es degollés, i s’escapolia com podia. I seria lògic pensar que després d’uns quants encontres amb els diferents amics dels gossos de la seva zona residencial aquests haguessin aprés que ell no volia parlar de caques, ni de puces, ni de res, però no, la gent és idiota (no tots, però la majoria) i una vegada darrera l’altra intentaven atrapar-lo en la seva xarxa social de llepaculs ensalvatgits.

El fet és que aquella nit no hi havia ni una ànima pel carrer. Estava complagut, seré, respirant fons aquell aire lleugerament humit després d’una tarda de pluja, i, sense més, va passar. Així, sense volta ni solta: un gos va aparèixer de la foscor i es va abraonar sobre el seu com un maníac homicida. En un primer moment es va espantar com si en comptes d’un gos hagués aparegut un jaguar, però després de veure que el gos no atacava el seu, sinó que jugava, es va permetre afluixar una mica la corretja i mirar a costat i costat per veure de qui coi era aquella bèstia i fotre-li un moc: els gossos no poden anar sense corretja, és un perill i una imprudència.

Però vet aquí la sorpresa que va aparèixer una noia extraordinàriament maca tota amoïnada que ni el va mirar i es va dirigir cap a la seva gossa (era una gossa, en la foscor no es veuen bé les matrícules dels gossos). El cor li va donar un bot, els retrets se li van quedar a la punta de la llengua sense forces per sortir, garrativat sense afluixar la corretja que no escanyava el gos però tampoc no el deixava moure lliurement mentre l’altra no parava de donar voltes, olorar i saltar.

Comprovat que els gossos estaven bé, va aixecar el cap i el va veure per primer cop. Va somriure amb dolçor i li va dir que no s’espantés, que no feia res, era un mica tabalot però no era dolenta. Ell no podia parlar, només feia que sí amb el cap com un idiota mentre la mirava amb la boca oberta. La gossa es va cansar de rondar l’altre pobre que estava lligat i va desaparèixer foscor enllà. Ella es va girar amb cara de necessitar molta paciència i va sortir darrera seu deixant-lo allà palplantat com un estaquirot.

Seria difícil quantificar l’estona que va romandre allà dempeus sense reaccionar, però el cert és que finalment va començar a notar fred als ossos i va haver de tornar cap a casa.

L’endemà, ben refredat i una mica més abrigat, va treure el gos a les dotze en punt. En creuar el llindar de la porta del carrer va tenir una sensació estranya: per un costat volia que no hi hagués ningú, però, per l’altre, no es podia treure del cap a la noia de la nit anterior i mentiria horriblement si digués que no tenia ganes de trobar-se-la de nou (tot i que anava en contra de tots els seus principis). Per aquest darrer motiu va anar passejant una mica més tens del normal i, si de lluny endevinava la presència d’un gos, no canviava immediatament de vorera amb la boja esperança de que fos ella. Quin ximple! Quan va entrar a casa de nou el campanar marcava la una de la nit. L’endemà al matí li costaria déu i ajuda aixecar-se del llit.

Els dies successius va treure invariablement el gos pels volts de la mitja nit esperant trobar-se-la, però no va tenir sort durant unes quantes setmanes. I quan ja estava a punt de llançar la tovallola i tornar a les seves paranoies rutinàries, va succeir: tot i no ser la mateixa situació, la gossa va tornar a aparèixer del no res abraonant-se sobre el seu gos. Aquest cop va ser àgil i va deixar anar la corretja perquè els dos gossos poguessin jugar lliurement i, mentre s’oloraven, la va buscar però no hi era. Potser la gossa s’havia escapat. Va anar dient hola a veure si algú responia però no va haver resposta. Davant d’aquesta situació inversemblant va tenir un rampell de bon samarità: s’emportaria la gossa a casa amb ells i l’endemà la portaria al veterinari perquè li llegís el xip i saber a qui tornar-li. Era perfecte! Sabria el seu nom i tindria el seu número. Quedaria com un heroi! I ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. No, no, dos, la parelleta.

El veterinari va passar el detector pel coll de l’animal i aquell maleït aparell no deia ni ase ni bèstia. Res. No hi ha xip, va concloure el doctor, i li va caure el món als peus. Sense xip! Impensable! La portava sense corretja i sense xip. Aquella noia era una bala perduda i, lògicament, s’hauria d’haver enutjat amb ella, però no, no ho estava, cuidaria de la seva gossa fins que la trobés i llavors quedaria com un heroi i ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. O no, millor cap, amb aquest cap no era bona idea tenir fills.

Les primeres setmanes de passejades amb els dos gossos, l’esperança de trobar-la i ser el seu heroi ho podia tot: muntanyes de caques, pipis i pipis, corredisses, mobles mossegats. Al cap d’un mes les probabilitats jugaven en contra seu i ja no es feia gaires il·lusions. I quan quatre mesos després va comprovar que la gossa estava prenyada i que pariria mitja dotzena de boques afamades ja no se’n recordava de la noia, se’n recordava de sa mare, de son pare i de tots els seus morts en bicicleta. I un dia, passejant vuit gossos (o potser eren ells que el passejaven a ell?) es va trobar una noia que feia el mateix amb el seu i es van parar a parlar. Era maca i semblava simpàtica. Una mica esquerp, desconfiat, li va preguntar, com qui no vol la cosa, si el seu gos portava xip. Ella li va respondre, una mica estranyada, que sí, per descomptat. Ell va somriure, una mica més tranquil, i van continuar xerrant. 

La partida

            Al bell mig de la cambra en penombra hi ha un tauler d’escacs i un únic jugador. Vestit de rigorós negre, passa l’estona movent les fitxes i pensant. A cada moviment s’aixeca i canvia de seient, es mira la jugada durant una estona i mou per tornar a canviar de lloc. El somriure mai no abandona el seu rostre. Segui on segui, sempre va guanyant.

            Avui els bàndols enfrontats lluiten pels colors d’una bandera. Frueix amb l’estupidesa humana que li dóna tant a canvi de tant poc. I la batalla es torna cada cop més cruenta, més indigna, es maten els amics, es traeixen els germans, i ni Déu ni la Pàtria poden ajudar a ningú. Al final, el vermell és l’únic color, el de la sang vessada, el del dolor innecessari. La vergonya tenyeix els camps; el desconsol, les vides dels supervivents.

            Un riure macabre ressona a la cambra. La partida s’ha acabat. No ha guanyat ningú, només la mort que recull les fitxes caigudes i torna a muntar el tauler per a començar una nova partida.

Operació bikini

-          Ja! – Va escridassar-lo. – T’ho creus ara? Eh! T’ho vaig dir!

Era cert, li havia dit. Quan va deixar caure la tovallola i la va veure amb aquell bikini minúscul es va quedar amb la boca ben oberta. Ho havia aconseguit.

Li havia entrat la dèria de cada primavera, haig de perdre deu quilos, i les probabilitats d’èxit eren mínimes. Sempre començava les dietes amb gran devoció i de mica en mica s’anava desinflant: queia en la temptació, s’avorria dels exercicis diaris i es reconfortava en el tòpic de tampoc estic tan malament per justificar els quilets de més. Però aquell cop havia estat diferent.

Ell se la mirava estirat al llit sense dissimular la seva corba de la felicitat, somrient, però quan la va veure sortir per la terrassa decididament cap a la piscina, li va canviar el semblant.

-          Què fas?

-          Doncs vaig a la piscina, tu què creus?

-          Estàs boja!

Les darreres paraules van quedar aigualides per un immens xof! de fons. Mentre ell la mirava, divertit, l’aigua gèlida de finals d’octubre li va recordar, inclement, que, tot i que ho havia aconseguit, potser havia trigat una miqueta més del que ella havia previst.

Genialitat indesitjada

            Ser net i polit té els seus inconvenients. Un dia, sortint de la dutxa, vaig patir el que anomenaríem un accident domèstic: vaig relliscar amb una mica de sabó que havia quedat al plat de dutxa amb tan mala sort que no vaig poder aferrar-me a res, ni tan sols a l’aixeta, i vaig caure de cap contra la mampara que no va resistir l’impacte i es va esmicolar en milers de bocinets; vaig fer una tombarella inversemblant i em vaig aixecar d’una revolada, com si hi hagués algú mirant i no volgués passar vergonya per haver caigut d’una manera tan ridícula, amb tan mala sort que estava just a sota de la pica i la vaig partir en dos amb el cap quedant inconscient al terra del bany vergonyosament nu.

            Quan vaig despertar em trobava perfectament bé. Res no em feia mal, ni tan sols tenia fred després d’haver passat una estona indeterminada inconscient a terra. Em vaig vestir per tapar les vergonyes i vaig anar cap a la cuina a menjar alguna cosa perquè la panxa em feia run-run. Mentre menjava galetes, vaig agafar el bolígraf i el bloc que normalment utilitzo per a fer la llista de la compra i vaig començar a gargotejar sense pensar.

           

            No vaig patir cap il·luminació, ni se’m va aparèixer la verge, ni res per l’estil, simplement em va sortir. Mai a la vida havia sabut res de res de mates o de física però en aquell moment em va semblar fins i tot normal tenir tots aquells coneixements dins del cap. Però com que la cosa era rara, vaig trucar a qui sempre té totes les respostes: ma mare. Li vaig explicar que havia trobat la fórmula per eradicar l’estupidesa humana i que què en feia. Ma mare em va preguntar si m’havia donat un cop al cap i vaig riure amb ganes. Em va aconsellar que no em fiqués en problemes, que l’estupidesa humana és un gran negoci i que en pagaria les conseqüències. Tenia raó, com sempre, i ho vaig deixar allà penjat.

            Vaig  trucar als col·legues per anar a fer unes birres. Tenia l’esperança que al bar de sempre amb els amics de sempre retrobaria la normalitat i la passió per les coses anodines, però no. A la pantalla gegant donaven un partit de futbol que em va semblar intranscendent entre dos equips que me la portaven fluixa i em vaig entretenir en calcular les paràboles que feia l’esfèric en els xuts de falta mentre la resta del bar cridava i corejava els gols.

            La birra que havia introduït al meu organisme demanava per sortir i vaig decidir evacuar-la en un lloc adient. El lavabo feia pena, semblava un aiguamoll putrefacte, però, per sorpresa, a la porta algú havia escrit una equació assegurant que el resultat era el número de telèfon d’una noia molt calenta. Quan vaig arribar a la barra vaig demanar un bolígraf al cambrer i vaig començar a fer operacions en un tovalló. Decebedor! Allò no donava com a resultat un número de telèfon, li faltava un dígit, una pressa de pèl en tota regla.

            Vaig tornar a casa decebut de la vida i de les persones en general. Estirat al llit tot em donava voltes i vaig pensar que era més feliç viure sent un idiota. Per això, mig borratxo, vaig decidir dutxar-me a veure si tenia un altre accident domèstic que fes recular aquella intel·ligència sobrehumana, però és clar, no tenia mampara, me l’havia carregat, i tampoc tenia pica, estava trencada en dos trossos. Vaig decidir anar a dormir i l’endemà ja pensaria en un pla millor.

            Però l’endemà la cosa es va complicar. El meu cervell, ben descansat, havia assolit un nivell superior de consciència que em permetia visualitzar les línies invisibles de la lògica que regien els objectes i accions del meu entorn. Haig de reconèixer que era xulo, la veritat, però no sabia què fer-ne d’aquell poder mental. Anecdòticament, vaig agafar un diari una mica enrederit, quatre mesos de res, total, les notícies semblen les mateixes, i en cinc minuts vaig fer els sudokus (nivells fàcil, mig i expert) i els mots encreuats. Allò va satisfer el meu ego, ja sé que no sembla gran cosa, però aquella fita suposava per a mi un abans i un després.

            Vist que els passatemps ja no eren un obstacle per a mi, vaig decidir anar a buscar un repte a la mida del meu nou intel·lecte o a patir un nou accident que em fes retornar al meu estat anterior, el que vingués primer, tant em feia. Però patir un accident va quedar ben aviat demostrat que no era factible: calculava les trajectòries dels vehicles en una frenada amb una distància X i un temps Y i em resultava summament fàcil esquivar-los. Per això vaig anar provocant i esquivant a la mort tot el matí i algun que altre insult, merescut, la veritat, també em vaig emportar. Però repte, repte, no vaig trobar-ne cap.

            Van passar els dies, les setmanes, i seguia igual: intel·ligent i sol. Tots els amics havien fugit, ningú no volia parlar amb mi, i la soledat em va abocar, sense voler-ho, a la solució. Sense res a fer, amb les parets plenes de fórmules inútils, avorrit com una ostra, vaig encendre la televisió i vaig anar passant canals sense trobar res interessant. Em va semblar frustrant que entre tota aquella quantitat de canals no hi hagués cap programa decent. Però quan vaig voler adonar-me’n, havia passat una hora i mitja i no havia pensat en res. Res de res. La tele havia abduït les meves neurones i m’havia evitat tenir que pensar. Simplement meravellós! Havia trobat la solució: amb els programes adients i una quantitat d’hores adequada podria calibrar el meu cervell i deixar-lo en un estatus “normal” que em permetés recuperar la meva antiga vida i ser feliç.

            I així estic, mirant Telebrinco, Antenamés, Discovery Craks, Quatrol, Difinity i tot un ventall d’anul·ladors cerebrals inconcebiblement gran i gratuït. I torno a ser una persona normal, amb temes de conversa racionals (futbol, Gran Germano, la Isla de los Tarados) i he recuperat amistats i coneguts que ja no veuen una amenaça en la meva genialitat indesitjada. I potser arribarà un dia en que tenir una intel·ligència privilegiada no sigui un llast i pugui fruir de l'intel·lecte i l'erudició, però fins que arribi el dia... Beneïda teleporqueria!

Margarida

Margarida camina enriolada al costat d’en Narcís que l’agafa tendrament. El cos li tremola al seu contacte i la seva fragància li ronda fins al capvespre quan ja no està al seu costat. Diguem les coses pel seu nom: està enamorada. I és normal que una joveneta es quedi hores mirant l’horitzó abans de tancar els ulls per anar a dormir pensant en el seu estimat. Però la Margarida està intranquil·la, necessita estar segura de l’amor incondicional d’en Narcís i només se li acut una cosa per encertir-se. Arrenca delicadament d’una mata del jardí un homenet tendre i preciós i comença el ritual cabell a cabell: m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima.... Quan arriba al darrer, empal·lideix: no m’estima. Deixa caure l’homenet calb a terra i riu. Arrenca un altre i torna a començar, però en arribar al darrer cabell es repeteix la mateixa situació. Fa que no, rient amb nerviosisme, i n’agafa un altre: a la tercera va la vençuda. Però el fat sembla riure-se’n i es repeteix el mateix resultat. Enrabiada va arrencant els homenets, que no en tenen cap culpa, i els va amuntegant al darrera, rebutjats i calbs, mentre un munt de cabells diminuts li recorden el seu fracàs amorós basat en una superstició popular absurda. Arrenca el darrer homenet de la mata i comença de nou el ritual. Aquest cop no pot fallar, la seva futura felicitat està en joc. M’estima, no m’estima, m’estima... Quan arriba als darrers cabells veu que es repetirà el fatídic desenllaç i n’arrenca dos de cop. M’estimaaa!!!

Mentre en Narcís es desinhibeix amb la Rosa, la pobre Margarida se’n va al llit amb el cap ple de fantasies romàntiques. Potser aconseguirà viure la seva enganyifa fins al final, qui sap, però el més segur és que s’hagi de conformar amb algun humil card que, tot i no ser perfecte, l’estimi tal i com és.

Debredat d’isdiu

Corrents, corrents, agafo el metro i sento com la suor em rellisca espinada avall. L’aire condicionat no em fa cap favor i un fred punyent va conquerint el meu cos des dels peus fins al cap. I veig aquella noia que em fa tilín. Sempre puja a la mateixa parada. Però la gola em comença a picar i me l’escuro lleugerament, dissimulant. I ja el veig avenir, perquè el fred inclement no minva i en sortir del vagó és pitjor, la diferència tèrmica entre l’interior i l’andana és abismal, potser vint graus, i el fred que em corcava per dins es transforma en una sufocació que em regira l’estómac. I la noia que s’esmuny entre la gentada que s’amuntega a les escales i no puc fer res. Cares, braços, esquenes, olors, confusió, una mà a la butxaca per comprovar que la cartera segueix a lloc i, per sort, encara hi és. Surto al carrer i el sol estiuenc de Barcelona em saluda inclement a les tres de la tarda. Unes travessies més enllà, veig a la noia de nou, però es fica en un edifici i me’n vaig capcot a l’oficina. La tarda serà dura i el coll em fa cada cop més mal. L’aire condicionat de l’oficina em remata. Ada ja no dic de la buvanda que va sedvir ed freaky aquell, ans al contadi, l’envejo i blanejo dobal-li quan s’aixequi a fer un cafè. Bedò ber sodt adiba l’hoda de blegar i sudto a la calodeta de la tadda. Em deconfodta la bdisa suau que bufa i deixa el cel badceloní net de boirum. Efectivament, el cel és blau, hi ha dies que en dubto. Baixo al vetro i ensobego de ble abb la doia dels veus sobnis. Big en coma m’acosto, despidant ped la boca com un beix, i ella em somdiu decantant el cap lleugedament, deseptiva. I do b’ho puc queude, eb trobo vatal bedò genial a l’hoda. I un “hola” afònic em sudt bed la boca i ella diu. I mido d’esplicad-li que he abafat fded aquell bateix batí i que la veu eb tdaiciona, bedò ella no deixa de diude, i jo desesbedat, i batabam! Un esterdut ibbens i una bluja de gotetes que cauen a la seva cada angelical que es tdansfodma d’una maneda bdutal i s’allunya amb una empdenyada evident. Eb tdobo bassa balament ped plodar. Ada nobés vull un llit i dorbí, dorbí bolt i bolt i desbedtar i que tot hagi esdat un sobni.

Acudit

            En Marçal està a la terrassa fullejant el diari. Cada matí dedica un parell d’hores a llegir les notícies i, si en té ganes, en acabat fa els sudokus o algun passatemps. Mentre ell s’entreté amb la lectura la Marina, la seva dona, feineja per casa o llegeix algun llibre aprofitant la tranquil·litat que li brinden aquestes hores matutines. Des de que en Marçal es va jubilar, forçosament segons ell perquè encara podia treballar molts anys, la vida conjugal havia patit un declivi important. Sempre estava de mal humor i enrabiat com si el món l’hagués traït i ho pagava amb ella, pobre!, que no feia res per merèixer l’ira dels seus rampells de vell poca-solta.

            Però aquest matí li espera una grata sorpresa a en Marçal, una sorpresa que l’agafarà totalment desprevingut: una descomunal erecció. Mentre fulleja es grata una mica l’entrecuix perquè una mena de coïssor l’incomoda, però no para esment, segueix a la seva sense deixar de llegir. Quan de sobte, alarmat, sent la tivantor de la carn i s’espanta com un xitxarel·lo. Triga uns valuosos segons fins que se n’adona del que és: un miracle!

-          Marina!!! – Crida com un boig sense atrevir a moure’s. – Marina, vine, corre, Marina!!!

Però la Marina, que el sent des del pis de dalt, no deixa el que està fent perquè pensa que serà alguna xorrada i s’ho pren amb molta calma.

-          Marina, per Déu! Baixa ràpid, corre!!!

-          Què vols? – Li contesta sense ni tan sols treure el cap per la porta.

-          Baixa, ràpid!!!

La Marina deixa la roba ben doblegada als calaixos, treu la pols dels mobles, posa bé la foto dels fills i, finalment, decideix baixar sense gaire esma.

-          Mira, si és una xorrada i m’has fet baixar per res, m’enfadaré – va dient mentre acaba de baixar les escales.

En sortir a la terrassa el veu vermell i en una posició forçada. S’espanta moltíssim i es tem el pitjor: un infart.

-          Àngela Maria! Per què has trigat tant? – Diu amb posat d’incredulitat.

-          Però què passa, no m’espantis. Estàs bé? – Pregunta ella amb cara de neguit sense entendre res de res.

-          Sí, estic bé, però fa un moment estava encara millor. He tingut una erecció brutal – diu abaixant el to. - Per això et cridava, per aprofitar. Quant fa que no la veus ferma?

-          Collons! – Renega amb cara de mala llet. – Per què no m’ho has dit? Hagués baixat abans.

-          És clar, volies que ho cridés als quatre vents i que se n’assabentés tot el veïnat, no?

-          No, és clar que no, però... – No va saber replicar. Es va callar i va marxar de nou cap a l’habitació per acabar la feina que havia deixat a mitges amb una sensació estranya al cos.

Uns dies després, oblidada la situació rocambolesca viscuda per tots dos fruit d’una inesperada erecció, la vida continua amb les seves rutines. Però per sorpresa de la Marina, mentre està fent feines a l’habitació sent que en Marçal la crida com un boig:

-          Marina, Marina! Baixa, corre!!!

Marina, en sentir la urgència en la veu del seu marit, té un déjà vu i, instintivament, pensa en una nova erecció i una segona oportunitat. Surt de l’habitació corrents com una esperitada. Al llindar de la porta ja s’ha tret el jersei. Baixant per les escales volen la samarreta interior i el sostén. A baix, com pot, s’allibera dels pantalons i, amb les calcetes i els mitjos gruixuts, es planta a la terrassa d’un bot.

-          Marçal!!! – Crida vermella com un titot.

-          Però... – en Marçal no pot ni dir el que està pensant. – Què fas, Marina? Fes el favor de vestir-te! Hem de trucar als bombers, ràpid, a la casa dels veïns s’ha calat foc. Mira quina fumera! – I fent que no amb el cap li recrimina: - De veritat, només penses en sexe!

Segueix la llum

El dolor va començar a les deu de la nit. La foscor es va contraure inexplicablement en una espiral desconcertant que l’empenyia cap a endavant, a contracor. I tal com va començar, es va aturar. Va ser un instant intens on el temps es va descompondre fent que la calma posterior fos tensa i hostil. I quan al cap d’una bona estona es va permetre el luxe de relaxar-se, va tornar, un xic més intens, un xic més llarg que abans fins que es va aturar de nou.

Inconscientment va buscar una raó per a aquell dolor, però no la va trobar. No localitzava el focus d’aquell patiment que el feia agonitzar. Durant mesos havia estat suspès en una felicitat ingràvida i irreal, sempre hi havia algú que en tenia cura sense que se n’adonés i així hom pot viure feliç sentint les veus familiars sense rostre, obrint els ulls a una realitat borrosa i fosca, però feliç. I de sobte aquell dolor. Allò només podia significar una cosa: s’havia acabat.

Amb cada fiblada el dolor l’empenyia al caire de l’abisme. Pràcticament podia treure el cap i abastar el cel i l’infern, però la por que no havia sentit fins a aquell moment es va apoderar del seu cos feble i adolorit i el va paralitzar. Allò va fer que el dolor es multipliqués a l’igual que les corredisses al seu voltant. De fons sentia una alarma, veus que l’alteraven més i més. I el dolor intens i implacable, cruel. Ja no hi havia pausa, no hi havia treva, el dolor punyia sense pietat, no el volia allà per més temps i es va obrir una escletxa en la foscor. Un fil de llum, una ombra radiant en un món d’obscuritat que semblava reclamar la seva presència i es va rendir. Va deixar de lluitar, va relaxar el cos, va deixar volar la ment emboirada per l’esforç i va lliscar com un sospir cap a la llum.

El dolor va desaparèixer igual que la foscor. Havia passat a l’altre costat i la claredat era encegadora. Ningú li havia preguntat si estava preparat o si ho volia. El temps havia decidir per ell i la llum el va acollir en aquell altre món a on no s’atrevia a llençar la mirada. Tenia por? És clar, qui no en tindria. Però amb el darrer bri de força que li quedava va obrir tímidament els ulls, a mitges, i el que va veure el va meravellar.

-          Et diràs Lluís – li va xiuxiuejar sa mare.

En aquell instant la llum del nou dia es va obrir com els seus ulls i el món el va saludar. En braços de sa mare va entendre que el que pensava que era el final, tan sols era el principi.

Amb data de caducitat tot funciona millor

Un dia, no sé perquè, em vaig fixar en que la majoria de coses normalment tenen data de caducitat. Aquesta data només serveix per donar-nos seguretat, res més, perquè un iogurt, per exemple, està tan bo el dia 5 com el dia 7 tot i que caduqui el dia 6. Però siguem sincers: què passa normalment quan els iogurts de la nevera caduquen en dos dies? Doncs que menges iogurts fins que te’n surten per les orelles, és així, i l’endemà en tornaràs a comprar, per tenir-ne, i què miraràs?, la data de caducitat, agafem els que tenen la data més llunyana i anirem repetint aquest cicle làctic fins a l’infinit.

Hi ha altres dates de caducitat que no són tan òbvies però igualment emprenyadores. Vaig pujar al cotxe per anar al súper a comprar iogurts i em vaig fixar en l’etiqueta verda enganxada a la lluna davantera del cotxe. Amb uns foradets m’indicava que el mes de juliol del 2016 caducaria la revisió tècnica i l’havia de tornar a passar. Carai! Has de pagar per encendre i apagar els llums, per donar-li al neteja vidres, per girar les rodes i prémer els frens. I si no hi ha res estrany, et canvien l’adhesiu, de verd a vermell o groc o blau, i el 16 per un 18, si tens sort, i, si no, per un 17.

Quan vaig anar a pagar els iogurts amb la targeta de crèdit, vaig treure el DNI i estava caducat des de feia dos mesos. La caixera no va creure que aquell que sortia a la foto era jo, en el dos mesos que feia que estava caducat les diferències físiques eren massa grans. Si hagués anat abans a comprar els iogurts, cap problema, però ara... Ara no podia ser.

Amb mal cos, sense iogurts, el DNI caducat i l’enganxina de la ITV omnipresent a la lluna del cotxe, vaig tornar a casa. El món em queia a sobre, tot caduca, tot! I just en aquell moment de terrible commoció va entrar la meva dona. Em va saludar, com cada dia, sense gaire esma, i me la vaig quedar mirant. Què estrany! Ella em mirava encuriosida perquè no acostumo a mirar-la tanta estona si no és que estic molt calent i tinc ganes de marranades. Però no, no estava pensant en sexe, estava pensant en dates de caducitat. Per què el matrimoni no té data de caducitat? Els iogurts, les inspeccions tècniques, fins i tot la meva identitat té caducitat, però el meu matrimoni no, aquell paper que vaig signar en un estat d’alienació evident, allò, no caduca mai. El que Déu ha unit que no ho separi l’home, però jo em vaig casar pel civil, no per l’església, llavors, no entenc el perquè d’aquesta incaducabilitat.

Reflexionem. Portes cinc anys de matrimoni i s’acosta la primera revisió, aquella maleïda data que et recorda, impassible, que allò caduca. Clar, t’ho hauràs de currar, no vols que la teva dona passi de renovar, i tu, tu et fas de pregar a veure si en treus alguna cosa. I la maleïda data de caducitat fa que la passió torni perquè allò s’acaba, finito, caput, i vinga sexe, i vinga romanticisme, i sexe, i confidències, i sexe, i amor, i sexe, i renovem, però després del sexe, eh! I si el matrimoni no va bé? Doncs res, fora, a una altra cosa i ni divorcis ni mandangues, com el DNI, que ja no vols ser mai més tu, doncs no el renoves i llestos. Si les coses podrien ser molt més fàcils del que són!

Conclusió: la data de caducitat és per donar-li vidilla a la quotidianitat monòtona de les nostres insulses vides. És així, acceptem-ho i gaudim-ne, sense recança. Amb data de caducitat tot funciona millor!

Ailoviu: un virus desconegut s'estén per Catalunya

Els centres mèdics catalans estan desbordats davant l’allau de casos d’aquest nou virus que afecta la capacitat de l’individu per relacionar-se amb l’entorn.

Manresa | 23/04/2183

La comunitat mèdica, però també els col·lectius per la salvaguarda de la decència moral, estan alarmats pel creixent nombre de casos que aquests dies s’estan coneixen d’afectats per un virus desconegut fins ara, anomenat Ailoviu, que altera les capacitats de l’individu per relacionar-se amb normalitat amb les persones properes mantenint certes conductes impròpies d’una societat civilitzada i higiènica.

S’han constatat centenars de casos de mostres d’afecte desmesurat en espais públics com és el cas d’una parella que va ser detinguda en un parc mentre es besaven sense cap mena de pudor.

Les autoritats es veuen desbordades davant l’avenç d’aquesta epidèmia i des dels sectors més conservadors es demana que les forces de l’ordre apliquin els protocols establerts amb la major severitat per evitar aquestes mostres d’afecte irrespectuós i ofensiu envers els altres. En declaracions del Director General del Departament de Benestar i Seguretat Moral “s’ha d’evitar que la gent infectada es relacioni amb d’altres per contenir l’epidèmia. Estem davant d’un problema que, si no tractem adequadament, se’ns pot escapar de les mans”. Després d'analitzar la situació s’ha arribat al consens de decretar el toc de queda a les 20 hores a partir de les quals no podrà circular ningú sense una autorització governamental. Els parcs, miradors i carrerons foscs seran especialment vigilats ja que s’ha constatat que en ells el nivell d’infectats ha augmentat vertiginosament.

La població respectuosa de la llei i la moral tenen al seu abast un número de telèfon (6661231230) i una adreça electrònica (denunciainmoralitats@elsistemamola.com) per poder denunciar conductes incíviques i lascives i evitar així que el virus Ailoviu acabi per estendre’s més enllà de les fronteres dels nostre país cap als països fronterers que ja estan aplicant controls exhaustius per evitar l’entrada d’infectats dins dels seus territoris nacionals.

El problema

El parc està ple de mainada. Hi ha grupets de mares i pares per aquí i per allà. Alguns gronxen els fills, altres xerren pels descosits sense parar atenció als nens i alguns avis, desbordats, persegueixen els nets amb l’entrepà a la mà.

Una mare se m’acosta. La conec d’haver-la vist a l’escola on els nostres fills estudien.

- Ei hola!
- Hola - contesto sense gaire esma.
- Mare meva! No sé a on anirem a parar!
- Què passa? - Pregunto sense saber de què parla.
- Mira! Un parell de morenets, un sudaca i aquella nena d'allà que sembla mig gitana. Això és un problema!
-  Doncs sí, és un problema, però no pateixis, un bon oculista et pot ajudar.
- Un oculista? - Pregunta amb els ulls esbatanats.
- Sí, un bon oculista. És evident que necessites l'ajuda d'un perquè a on tu veus un problema jo només veig un munt de nens jugant i divertint-se.

Es queda astorada, com si li estigués prenent el pèl, i s’allunya mirant-me amb menyspreu. S’apropa a una altra mare i, mentre miro com els nens juguen, sento que li diu: “Mare meva! No sé a on anirem a parar!”.

Ivan Bonache © 2015